Hi ha pel.lícules que no se si es millor no veure perquè et deixen un regust molt amarg i no precisament per la qualitat de la pel.lícula sinó per el seu contingut.
El títol ja es tota una premonició: el dia que Deu se'n anà de viatge. I es que poques vegades he vist un títol tan encertat.
Som al 1994, es a dir que fa pocs anys i tots en tenim record, a Ruanda, quan els Hutus, seguint consignes dels governants o de qui fos, es van dedicar a exterminar els seus conciutadans, els Tutsis. Entre 800.000 i un milió si els meus números son correctes.
La pel.lícula no te res a veure amb Hotel Ruanda, basada en fets reals. Nomes es una petita història d'una dona, abandonada per la família Belga on treballava. No hi ha grans escenes i el diàleg es escàs però no sobrer. Tot ella es molt simple, senzilla i potser per això mes colpidora.
Crec que es d'aquelles pel.lícules que fora bo que tothom veies, si mes no, per adonar se del que una guerra pot ser, i molt pitjor encara lo que una guerra entre "germans" sol ser.
No soc expert en guerres però si he llegit una mica i em sembla que en el "ranking" de les guerres mes cruels, las fratricides son les pitjors.
Com que aquesta va passar a l'Àfrica, i això per els Occidentals sol quedar molt lluny, fa pensar en que els "negres" son uns salvatges i els Hutus es varen comportar com a tals però els Governs Francès, Belga i totes les Nacions Unides els varem deixar fer sense intervenir.
Qui es mes culpable, qui mes salvatge?
La fan al Renoir de Les Corts i es en Francès. Jo us la recomano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada