Ahir vaig tenir un d'aquells dinars que et fan sentir orgullós dels amics que tinc. Amic es una paraula d'us restringit. Coneguts en tenim molts, amb l'edat mes dels que recordem, però amics els pots comptar amb els dits de les mans, i bons amics, be, aquests hi caben al voltant d'una taula.
El problema amb els amics es que tot s'hi val i entre tot el que això significa hi ha el fet que entre amics ens podem dir les veritats entre mig d'acudits, i les veritats obliguen a pensar sempre.
Les veritats mai son dolentes i sempre son benvingudes però un no sempre sap com fer hi front.
En aquest cas la cosa no es greu però si es molesta.
Dos d'aquests amics son, a mes, de les poques persones que llegeixen el meu blog i a mes dominen el Pompeu millor que jo, resultat: em recorden lo malament que queda un escrit quan hi ha faltes d'ortografia.
Tenen raó, jo no suporto veure un escrit on hi hagi una falta d'ortografia i de fet si tinc un llapis a la ma no puc evitar esmenar l'error.
Ara be, el Català tot i ser la llengua que sempre he parlat, mai l'he après. Primer perquè a la meva edat era prohibit, després perquè mai he trobat el moment d'estudiar la, i ara perquè em fa mandra agafar una gramàtica catalana....
Puc escriure amb tota correcció Castellà, Anglès i Francès i els tres els he estudiat. També parlo Italià, millor dit el destrosso, però el meu català es autodidacta. Es el fruit de llegir molt en Català, de recollir les correccions de la meva dona (ella si que en sap) i, sobretot l' us del corrector que el meu blog o el meu ordinador em posen a disposició. Si ells em diuen accent cap aquí, jo cap aquí.
Des d'aquí, a tots els qui sabeu Català i veieu les meves mancances, perdó per totes les faltes passades, presents i futures.
Seré mes curós i cuidaré els meus escrits però quan una paraula tingui la doble accepció que permeti ser correcte d'una manera e incorrecte d'un altre i així el meu corrector no em pugui ajudar, ell i jo caurem de quatre grapes.
Els amics son molt bons però la meva incultura no sempre es a l'alçada.
Bon cap de setmana
3 comentaris:
Sóc conscient que quan no comptes fins a trenta-tres abans d’obrir la boca corres el risc de ficar-te en un esbarzer d’on en pots sortir ben esgarrinxat, i llegint el teu article d’avui primer he tingut aquesta estranya sensació. Després m’ha semblat o he volgut creure que no, que la meva gosadia d’ahir no havia estat tan greu com m’havia semblat al principi, i m’he quedat més alleujat.
Veig que t’he tocat el voraviu, ja saps, els amics... N’estic convençuda que milloraràs dia a dia, de fet ja has millorat força. De tota manera, "je ne parlé pa fransé" trepitjo l’anglès i el italià ja ni el destrosso (envidia cochina que me corroe)
Tranquils tots dos, a mi sempre m'ha agradat que em corregeixin, sinó es impossible millorar.
Callar davant d'un error no ajuda a ningú.
Publica un comentari a l'entrada