2014

Acaba 2014, un any difícil, molt difícil per a massa gent. Uns quants cops l'he comparat amb el tsunami de la pel.lícula. L'onada ha passat per sobre de tots nosaltres i ara comencem a veure els efectes de la destrucció. Molts si han quedat per sempre, molts han patit ferides molt dures i altres, amb molta sort, han pogut salvar se sense cap mal.

Nosaltres, en lo personal no hem patit pas però en lo professional hem rebut patacades fins al carnet d'identitat. Però estem vius i ara toca encarar la molt desitjada recuperació, si algun dia arriba i aquí ve el gran repte perquè, igual que amb el tsunami, el mon ja no serà com el d'abans.

Hem perdut moltes coses bones i ens hem quedat amb masses coses dolentes: atur, pobresa, pèrdua de drets, retallades de serveis, pèrdua de masses petites i mitjanes empreses, nucli de desenvolupament d'un país, menys classe mitjana, molts més pobres i, oh vergonya, més rics dels qui ja no saben ni el que tenen.

A mi tot això m'agafa potser massa gran. No vull ser partícep en una societat des humanitzada, prefereixo deixar pas als joves i jo començar a viure en un segon pla on pugui enriquir me amb les coses que m'agraden, llegir, escriure, escoltar música, i viatjar, caminar amb la meva gossa i viure en pau amb la natura.

Vull ajudar als qui pugui, i dedicar me més al meu país, aquest que tenim en construcció a pesar de masses persones i grups de poder.

2015 serà un bon any, ho sento, (ho desitjo).

Confio en que els joves comencin a demostrar que seran millors que nosaltres, i que, a la seva manera, canviïn allò que s'ha de canviar però demostrin ser prou intel.ligents per no deixar perdre allò que val la pena mantenir. No tot lo vell es caduc.

Desitjo a tot el mon més lectura, més paciència, més comprensió, més col.laboració, més exigència, més ètica i, sobretot pau per sobre de tot.

Feliç 2015!!!!!!!! 

Vueling

No puc evitar parlar de Vueling la major part de vegades que parlo d'avions però es que Barcelona, avui depen de Vueling per volar a la major part de destinacions.

Abans estava convençut de que això podia ser bona cosa. Ara, cada cop més integrada en un grup com IAG, em temo que Vueling ja no es el mateix.

De fet ja no es el mateix des de fa temps.

Primera constatació: la puntualitat, avui només ha estat 30 minuts de retràs, tornant de Viena. Informació? només la pantalla de la porta, disculpes, cap. Diguem que hem entrat en una fase normalització del endarreriment. De fet la gent ja ni protestem, fem un posat de resignació i mentalment acceptem que, tard però tornem......

La segona constatació Vueling no té un criteri únic a l'hora de determinar el que entra o no a la cabina i com. Això es un desgavell que només provoca problemes i "broncas" entre el personal de terra i cabina i els passatgers.

En primer lloc la mida del trolley. Uns no miren res, d'altres en canvi, (i parlo d'un cas real viscut a París), aprofiten per demostrar que manen obligant a facturar trolleys a gent que no està acostumada a volar. NO s'atreveixen en canvi amb els qui tenim el "cul pelat" de volar i coneixem els nostres drets. Finalment hi ha els qui es comporten com a professionals i apliquen la lògica i el bon sentit.

Superada aquesta fase ve la d'entrada!!!

He vist formar els de la 15 i fins el final a l'esquerra i els de la 1 a la 15 a la dreta, a l'inrevés, tots a "mogollón", campi qui pugui, el qui deixa colar a tothom i el qui no en passa ni una. Conseqüència, mai no sabem a quina de totes les regles ens hem de tenir.

He arribat a veure les cues canviar de costat fins a tres cops!!!!!

Finalment entrem a l'avió i aquí ens trobem amb el penúltim problema: el seu trolley ja no cap a la cabina!!!! o, no posi l'abric que a dalt van els trolleys!!! o els passatgers del darrera que deixen el seu trolley davant i així passatgers i trolleys no casen ni en pintura.

El personal de cabina, els bons, es passen deu minuts ordenant i treballant de valent, i ara, més que cambrers son mossos de càrrega.

I es que els Srs. de Vueling cobren per facturar maletes obligant als passatgers a volar amb trolleys però els avions no estan pas preparats per acollir ne tants. Això se'n diu manca d'anàlisi i sobretot manca de preocupació per el passatge. 

Lo únic que compta es el negoci....

Potser si escoltéssiu una mica més als vostres clients, nosaltres, ajudaria-ho a fer ne una gran companyia i no només un transportista.

 

escriure a mà

Fa uns quants dies van sortir uns articles que parlaven del fet que a Finlàndia estan deixant d'escriure a mà tal i com jo vaig estudiar, es a dir "lligant" les lletres. Han optat per les lletres de pal o, "millor encara", per escriure amb l'ordinador.

Bé, com sempre es un titular que necessita ser llegit amb profunditat però es un fet innegable que aquesta, em temo, es una tendència.

No m'agrada gens ni mica.

Recordo que l'any passat vaig escoltar, en una entrevista a la radio, que un grafòleg deia que l'escriptura manual es vital per mantenir la memòria.

Jo vaig estudiar cal·ligrafia i això avui en dia es deu considerar obsolet però jo valoro molt el fet de saber i poder escriure a mà.

Avui la meva lletra ha perdut molt, es poc entenedora i es deu assemblar massa a la dels metges. Tot i això sempre que puc escric a mà i amb estilogràfica.

La estilogràfica es una eina dúctil, suau, la única que et permet escriure amb personalitat.

Així com el llapis es l'únic capaç de dibuixar, la ploma es la millor per escriure, en la meva modesta opinió. Et permet modificar el gruix del traç i avançar sobre el paper sense rascar.

Però tornem a la lletra i no al mitjà per escriure.

Avui, si als més petits se'ls deixa escriure majoritàriament amb eines mecàniques, quan tinguin la meva edat em temo que no sabran escriure i no coneixeran l'ortografia de les paraules. Tenint en compte que avui, a més, no escriuen les paraules senceres per culpa dels mòbils, ai, ai, ai, la gent necessitarà l'ordinador per acabar  una paraula!!!!!

Lo nou no sempre es millor que lo existent.

 

un nou pais

Si volem construir una nova Catalunya tenim feina per endavant. Fa molts anys, quan començava a anar a Madrid per feina, recordo que sempre deia que bé es conduïa a Barcelona en comparació a Madrid. Avui no hi ha pas cap diferència es condueix tan malament aquí com allà i es que lo dolent s'empelta.

Lliçó numero 1 del nostre programari: aprendre civisme i la poso en primer lloc perquè no serveix de res lo altre si primer no aprenem a viure i conviure en societat, entre nosaltres.

Hem perdut radicalment la nostre capacitat de conviure amb els nostres veïns i conciutadans i Barcelona n'és el cas més dramàtic.

Abans, i no parlo de masses anys, els conductors s'aturaven davant d'un vianant, ara......

Jo que estic perdent el esperit de competició que caracteritza als joves, he après a mirar més que participar en determinades circumstàncies però encara se m'emprenyo molt quan veig el que ja es una praxis massa habitual.

Tres exemples:

el primer: entrada a Barcelona venint per els túnels de Vallvidrera. Tots els qui ho fem cada dia sabem que a uns 2 km abans de sortir del túnel, es comença a formar al carril dret, la cua per els qui volen entrar a les rondes, accés horrorós tot sigui dit de passada. 

Bé, doncs cada dia es poden veure els "espabilats" que segueixen per el carril esquerra fins pràcticament la mateixa sortida del túnel i llavors es claven per davant de qui deixi només un parell de metres de distància amb el seu predecessor. Ah, ni disculpes, ni vergonya, ell o ella, tan content perquè s'ha estalviat la cua dels qui, cívic ament han esperat. Uns tan burros, l'altre tan espavilat.

el segon: Plaça Prat de la Riba, venint per Avinguda Sarrià. El carril de la dreta es mixta bus i cotxes per a girar cap a la dreta o entrar a la ronda general Mitre, el següent carril es el primer que dona la volta a la plaça. Al terra hi ha pintades les ratlles que així ho indiquen i, sobretot, hi ha una illeta de ratlles que, se suposa, no s'haurien de trepitjar. Cada cop que hi passo he de veure i empassar me al qui es salta les indicacions i, algun dia, provocarà un accident.

el tercer però podrien ser molts més: Gran Via, sortint de Barcelona, davant de la ciutat de la justícia. Acabes de sortir de la plaça Cerdà i, si vols entrar als carrils inferiors de la Gran Via, has de fer cua, tots menys els qui, com en els altres casos, entren quan volen obligant a frenar als qui fem cua.

Mai, en cap d'aquests llocs he vist tampoc un guàrdia urbà que impedeixi les infraccions però es que no hauria de fer cap falta.

Les normes ciutadanes son per a millorar la convivència entre nosaltres, com a mínim la majoria.

Lliçó nº1: recuperar el civisme.

Lliçó nº2: recuperar l'ètica però això serà per un altre dia

nou parc a Sant Cugat

Finalment han retirat les tanques que, durant molts mesos, han envoltat un espai que ara se suposa que ja es un parc.
Bé, tot l'espai està rodejat per una pseudo tanca de pilones de fusta, segur que el més car de tot el projecte, que fan bonic i delimiten l'espai. això si la tanca no tanca res.
El nou espai, jo no en diré pas parc, es ara un circuit de caminets de pedres amb ponts i tot. Ponts que no creuen cap riu i que em fan pensar que el dissenyador d'aquest espai deu ser japonès perquè sembla talment un jardí japonès.
Això si, minimalista al màxim perquè no hi ha lloc per seure i tampoc hi ha il.luminació....
Opció A, els bancs i els llums vindran amb les municipals que es quan s'ha de lluir inauguracions.
Opció B, ho deixem tal i com està, no hi ha pressupost.
Opció C, està previst però no sabem quin any
Si el que es pretén es que sembli "natural", llavors sobren la major part de les coses que s'hi han fet i si manquen llums i bancs, acabeu d'una vegada el que fa masses mesos que dura.
M'agradaria veure quin ha estat el pressupost d'aquesta obra i si, com va dir l'alcaldessa el primer cop que li vaig preguntar fa molt de temps, això ho paga Túnels de Vallvidrera perquè forma part de les compensacions, llavors, ja podem anar reclamant, oi???
 

d'hospitals

Uns ho trien com una professió però la immensa majoria de la gent no tenim cap ganes de creuar les seves portes perquè exceptuats els naixements no hi ha cap motiu d'alegria que ens porti a un hospital o una clínica. Sempre he respectat la seva presència perquè responen a una necessitat de la societat però la sanitat es una "cosa" que, com la majoria de la societat, ha evolucionat però no necessàriament en la direcció adequada.

La primera conseqüència de creuar les portes d'un hospital com a pacient es que un deixa de ser un ésser actiu i passa a ser un ésser passiu i aquest es un canvi qualitatiu important perquè tu ja no controles res, t'incorpores a un "sistema productiu" on tu només ets el producte a transformar. Passaràs per les mans d'administratius més o menys aplicats, infermeres, metges i cuidadors (o com es digui els "celadors" en català). per els primers només ets un nom i un munt de codis de barres que permetran el seguiment de la teva estada a "casa seva".

Les infermeres son unes persones molt especials. Masses vegades acumulen més coneixements directes que la majoria dels metges i poques vegades tenen el dret a opinar com correspondria a qui té més experiència encara que menys títol.

El problema amb les infermeres es que son persones i viuen i pateixen com a tal el fet de ser la "bisagra" d'un sistema imperfecte. Elles carreguen amb els problemes més prosaics i tristos dels malalts i les actituds prepotents de masses metges i sobretot, per sobretot, la manca de mitjans d'un sistema obsolet.

Els metges son víctimes i botxins al mateix temps. Ells son els principals culpables de que el sistema sigui com es perquè ells l'han ajudat a muntar i estructurar. el problema es que el propi sistema, un cop muntat, ha crescut tan que els ha fagocitat i ara ells també son víctimes del sistema. Bé, no tots, perquè hi ha molt metge diví que passeja la seva bata blanca immaculada per davant dels llits dels humils pacients.

Aquesta setmana vaig tenir que entrar, per tercera vegada en la meva ja dilatada vida, estirat en una camilla a un quiròfan.

El "temple" triat era la Teknon, i no era per el sistema públic sinó a traves d'una mútua.

Vaig tenir que esperar 2 hores 45 minuts !!! abans no ser cridat al interior del "sanedrí" sense que ningú de tot el sistema administratiu tingués un mínim de cortesia i m'avises del retràs evident fins que un no va aixecar el dit de la tímida protesta i em van avisar que hi havia hagut un problema amb una prova que s'havia allargat. Un cop dins, encara vaig tenir que esperar 1 hora en un "box", així en diuen, com si fóssim cotxes de cursa. El Celador que em va dur fins al box va representar la transició entre el sistema administratiu i el medic. No sé si tan sols em va mirar un cop, en canvi la meva fitxa si, per comprovar que la persona corresponia al paper que tenia al davant.

Un cop al box va aparèixer la primera infermera i amb ella el primer contacte humà després de aproximadament 3 hores. Ella em va preparar per la meva prova que tenia que superar i em va donar el consol que feia molta estona que buscava.

Al cap d'una hora de més espera sense sentit, ajagut a la camilla, amb una agulla clavada a la má (en diuen "via") i moltes disculpes d'aquesta única infermera que no sabia com justificar lo injustificable varen aparèixer el metge i la infermera del quiròfan.

Home i dona increïblement professionals, varen tenir la paciència de disculpar se, (ells no tenien cap culpa) i explicar que el metge que em tenia que fer la prova a mi i altres no havia vingut i la resta d'equips s'havien tingut que menjar la seva feina....

Em varen dur al quiròfan i em varen tractar com una persona fins que ella em va dir allò tan perillós de pensi en una cosa agradable i ja no recordo res més.

Em vaig despertar no sé quan, un xic borratxo, em vaig vestir i de bracet de la meva dona, vaig tornar cap a casa.

Total, tota aquesta història per una senzilla endoscòpia gàstrica de no rès.

Imagineu ara tot això multiplicat per el sistema públic, i les malalties de veritat, millor no pensar hi.

Crec que el sistema sanitari funcionaria molt millor si els que prenen les decisions fossin, ells mateixos, els qui fessin servir els seus propis mètodes, però segur que això no passa.

Gràcies infermeres a vosaltres les primeres, gràcies als metges amb alguna reserva, gràcies als celadors, perquè masses vegades son tractats com a esclaus i mai son reconeguts.

Espero no tenir que creuar la porta de cap hospital fins d'aquí a molt de temps i espero que aquell dia les coses hagin millorat.

Som el que som

Els dos darrers llibres que he llegit son llibres que m'han ajudat a entendre millor als ciutadans de dos països: França i Israel. El primer, Éloge de l'anormalité, escrit per un economista, Matthieu Pigasse, i el segon, Los siete años de la abundancia, escrit per un periodista Etgar Keret. 

No hi ha millor manera de conèixer un poble que conèixer el que ells mateixos escriuen de si mateixos. Qui millor que un mateix per analitzar se, sobretot si s'és honest amb un mateix.

Els Francesos son depressius i, sobretot negats al optimisme. Segons Pigasse, els Francesos son, darrera els Afganesos el segon país del mon a no creure en el futur del seu país..... Els segons!!!!!!

La feina m'ha dut a tractar los molt durant els darrers tres anys i crec que puc aportar la meva opinió mínimament qualificada i es cert que son negatius, tancats en si mateixos i aquest es el principal defecte per el que els costa tant sortir del seu espiral de derrotisme estructural.

Si els francesos haguessin passat la mateixa crisi que nosaltres, fa temps que s'haguessin tallat les venes.

Però no es dels Francesos de qui volia parlar sinó dels Espanyols i dels Catalans.

Em temo que un dels motius per els quals els Espanyols i els Catalans ens assemblem menys que abans es el passotisme.

Em sembla que els Catalans hem dit prou a seguir rient nos del que ens passa.

Parlem de corrupció i ens riem, parlem de política i ens riem, parlem de crisi i ens riem, millor dit ens rèiem. La crisi ha estat el vertader detonant que ens ha obert els ulls als Catalans. El nostre independentisme, latent o nouvingut es fruit de la crisi que ha aflorat el pitjor d'Espanya i de Catalunya dins d'Espanya.

I això ha estat aquella gota que ha fet vessar el got, i això ja no té marxa enrera.

Els Espanyols, amics i companys em temo que no ho veuen de la mateixa manera. Surt un nou escàndol i al cap de cinc minuts ja hi ha acudits a la xarxa, il.lustrats i treballats al màxim.

NO, aquest no es el nostre camí, o millor dit ja no ho es.

Amagar nos en la befa de nosaltres mateixos, riure de les nostres desgràcies pot ser distret una estona però no pot ser una actitud davant la vida.

Crec que els Catalans ens hem avançat a la resta de l'estat en aquesta situació i ells encara no ho entenen. Encara han de venir a Barcelona i ajuntar se amb ells mateixos perquè al carrer ningú no els espera.

Benvolguts Espanyols, aneu amb compte, ara toca parar aquesta gent i començar un nou país. Nosaltres així ho volem fer, o com a mínim intentar ho.

Vosaltres, ja sigui amb Podemos, encara que no agradi als poders fàctics, heu de començar a reconstruir la vostre Espanya i els Catalans estarem encantats, des de la nova Catalunya a ajudar vos.

Nosaltres, els Catalans, hem superat aquell primer problema, ara fem front al segon gran problema que tenim com a país i que ha estat la nostre gran xacra, al nostre caràcter egoista que posa per davant els interessos particulars per sobre dels de la comunitat.

Cada dia ho podem veure amb els nostres polítics.

Serem nosaltres, els Catalans, els qui haurem de demostrar que lo primer es lo primer i ells no ho son pas lo primer

que todo siga igual

(...) Aparte  de que no está preparada España (y no lo está por causas múltiples y complejas) (...), las oligarquías políticas de España tienen un vivo, un vivísimo interés en que España no comience a marchar....

Hemos vivido largo tiempo al margen de la marcha del mundo; España (...) ha sido una provincia de Europa. Ahora la ruptura de la neutralidad sería comenzar a marchar; tendríamos que hacer muchas cosas; tendríamos que abrir las puertas y las ventanas de casa; tendríamos que salir, movernos, que andar por el mundo.

Habría una agitación, un trasiego de ideas y de pasiones, un contraste con lo que fuera, que echaría al suelo muchas cosas viejas y carcomidas. !Los políticos españoles!¿Imagina Usted a unos modestos cómicos caseros teniendo de pronto, súbitamente, que trabajar ante un inmenso público? No: lo que conviene es que todo siga igual.

España tuvo antaño, hace tre so cuatro siglos, un vasto imperio en América y lo fié todo en Europa.

Hoy, al cabo del tiempo, no tenemos nada en América y somos poquita cosa en Europa. Cuando éramos grandes no sabíamos administrar nuestros dominios. Siendo pequeños, tampoco acertamos a gobernar nuestra casa. Nuestro ideal es la quietud inalterable. Que no suceda nada, que no pase nada. Si el progreso es ansia, lucha, fiebre, conmoción, preocupación por algo noble y grande, cambio, examen, revisión de valores, participación activa en los intereses y sentimientos universales; si el progreso es todo esto, nosotros no queremos progreso. Que nos dejen tomar el sol, en invierno, abrigaditos en nuestro gabán o en nuestra capa, y estar a la sombra en verano, charlando de cosas amenas y divertidas......

La història es el millar que tenim perquè ens ajuda a analitzar el perquè de les coses i sobretot, revisar el passat. 

El text que acabeu de llegir no ha estat escrit ara encara que sigui plenament vigent.

Va ser Azorín, un escriptor Espanyol de primer nivell, discutir per una i altres, que ho va escriure aproximadament al 1905!!!!!!

(con bandera de Francia el primer parrar i Entre España y Francia el segon)

Res no ha canviat a Espanya després de més de cent anys, per tant no esperem que ho faci ara quan els polítics espantos estan pastats de la mateixa massa que els seus antecessors.

Toquem el dos!

noies d'Afganistan

El dissabte he anat a votar, cosa que no vaig poder fer el día 9 perquè era fora, al Palau Robert.

Després de votar vàrem visitar les dues exposiciones que hi ha en aquests moments: la del Romànic i la de Noies d'Afganistan.

Gervasio Sanchez, fotogràf i Monica Bernabé, textos, son els autors d'una exposición que recomano a tothom que la vagi a veure.

La foto que acompanya aquest text, em va impressionar molt perquè aquests ulls denoten una tristor, una desesperación difícils d'ignorar.

Vivim en un mon hipòcrita i cec que no es capaç de mirar més enllà del que té davant i això si ho veu.

Afganistan dèu ser un pais fantàstic per conèixer però allà les dones avui, segle XXI, segueixen vivint un drama increïble. 

El reportatge es colpidor per els textos breus i durs però les imatges fan mal de veure.

El mon ni ho veu ni ho vol veure però elles pateixen tot tipus de vexacions, violacions, maltractes a mans dels seus marits i de les seves pròpies famílies i no hi poden fer gaire be res.

Aquí queda la meva felicitació als autors del reportatge i el meu crit per despertar conciències.

el trolley

Em diuen "trolley" perquè ningú no m'ha trobat cap nom més adient. No em poden dir maleta per arrastrar o no diran maleta de cabina, sona cursi, així que el trolley s'ha quedat com un altre dels moltíssims anglicismes que hem incorporat.

Per aquells qui viatgeu els trolley som ara una eina tant o més freqüent com els abrics!!!

Però no fa pas tant de temps que formem part del paisatge. Ara estem de moda i això es culpa de les low cost  i la "moda" de cobrar per les maletes d'un costat i, sobretot, de les cues tan i tan llargues que es formen a l'hora de facturar.

La nostre vida es molt difícil perquè tothom ens tracta a patades i, a més cada cop ens aprimen més amb aquells artefactes tan estranys que tenen el personal de terra a l'hora d'embarcar. No ens deixen embarcar si no hi cabem dins uns receptacles cada cop més estrets. Així, els trolleys flexibles ho tenim més complicat perquè si som massa plens ja no ens deixen entrar.

Els que ens traginen amunt i avall, també demostren ser molt "espabilats". Quan pugen a l'avió ens deixen en els primers forats que troben i després van a seure cap al darrera. després venen la resta de passatgers i, encara que hagin de seure al davant, han de deixar nos al darrera així que la cosa queda força barrejada.

Això es molt divertida, sobretot a l'arribada, si pensem que tots corren a buscar nos tant bon punt es poden deslligar el cinturó de seguretat i la meitat del passatge va en sentit invers a la llògica.

Ara som quasi bé imprescindibles a l'hora de viatjar perquè servim per entaforar tot el que  els faci falta, soferts, sempre discrets al darrera del propietari.

Així que, una mica de respecte el proper cop, val?  

la T2

L'altre dia em va tocar anar a la T-2 per volar a Londres amb Easy Jet. Easy Jet ocupa la T2C, el que anys enrere havia estat els regionals.

Segueixo sense entendre el com s'ha reorganitzat aquesta terminal, mig buida o millor dit quasi buida, mentre la T1 acumula la majoria dels vols.

Dit això per els passatgers d'Easy Jet, la cosa es força correcte quan hi posen el personal necessari. Distàncies curtes, accés ràpid a les sales i a l'avió.

El que trobo absolutament impresentable son els preus de la cafeteria, perquè només n'hi ha una a la T2C.

Dos cafès, 2 pastes i 2 sucs: 13€!!!!!!! (cada suc 3,25€). Home, em sembla que ens passem una mica, no??

El problema es que no hi ha alternativa i a les 6 del matí..........

Aena segurament te uns bons ingressos amb aquests serveis que lloga però al cap i la fi, som nosaltres qui, altre cop paguem i molt car per tenir accés a serveis que no caldria que fossin tan cars.

una exageració

Sr. Rajoy

Aquest home es el govern del no govern.

La recent democràcia espanyola no ha tingut gaire sort amb els presidents. Adolfo Suárez va ser un ex falangista reciclat i va torejar com va poder la transició.

Felipe González es potser l'únic estadista fins ara.

Leopoldo Calvo Sotelo, sense comentaris.

José María Aznar, un petit dictador que va obrir la porta a tota la corrupció estatal, ell el primer.

Zapatero, lo més incompetent que hi ha hagut mai presidint un país.

I ara, com dirien els espanyols, mancava la guinda, i aquí la tenim, es el senyor de l'esquerra, un senyor que lo únic que fa es no fer i no dir.

He triat aquesta foto no pas per ofendre sinó perquè es la que millor reflecteix la seva no tasca, la seva no res.

Es un president que creu que el millor per solucionar els temes es deixar que es podreixin per si sols.

Sap que el temps, en molts casos juga al seu favor perquè ell disposa de quatre anys per fer o millor dit per no fer res mentre els altres solen tenir més pressa.

Tot el que ha succeït des que ell es president, està basat en aquest axioma:

- tema ETA, no ha dit ni ha fet res i presumeix d'haver ho resolt

- l'accident de l'AVE a GAlícia, no se sap res, el responsable el conductor

- accident del metro de VAlència, no se sap res

- cas Gurtel, no es cosa seva

- plataforma Castor, no es cosa seva però accepta pagar al seu amic Peréz,

- Catalunya, encara espero, com a ciutadà, que em digui algo tret d'apelar a la llei

Podríem seguir una llista interminable on veurem que ell no ha fet res, mai, ni tan sols quan era ministre i el Prestige s'enfonsava i ell, perquè era ell, parlava de los "hilitos"

No sé quin es el pecat dels espanyols per tenir sempre aquestes xacres com a presidents.

Supèrbia, incultura, desídia, inconsciència, renoi, Espanyols obriu els ulls, no us mereixeu això 

Uns i altres

Avui llegia al diari El Pais una entrevista al responsable de Goldman Sachs a Europa i li preguntaven, amb tota l'intenció, si els preocupava la "situació" a Catalunya. La seva resposta ha estat: "la situació de Catalunya ens preocupa i la seguim d'aprop"........."Es un factor de risc per Espanya, però no ho veig com algo que pugui moure els mercats tret que la situació escali de manera considerable".

Un es pregunta qui es aquest home per poder jutjar Catalunya i el que estigui succeint aquí com una "situació". La resposta es força senzilla, es un d'aquells homes que, només amb les seves opinions, es capaç d'aixecar un imperi o d'enfonsar un país sense cap pena ni remordiment.
Es el que anomenen un representant del capital o els poders econòmics. Això es Catalunya per a molta gent, sense comptar amb els milers de milions que ni tan sols saben que existim!!!!
Aquesta setmana he tingut Italians uns dies per feina i m'ha sorprès el seu enorme desconeixement. Han sentit parlar alguna cosa de Catalunya però no tenen ni idea del que fem o volem i, sobretot, qualifiquen molt i molt ràpid les nostres intencions com una simple bajanada. Allò que et miren amb una cara de condescendència com dient: "pobrets".
Evidentment dos italians no son gens representatius però es que aquesta sensació la tinc tot sovint parlant amb gent de fora.
Es clar, nosaltres ho vivim i ens pensem que el que nosaltres veiem i vivim ho veu la resta del mon i no es pas així.
Si demà Catalunya assoleix la independència o s'estavella contra un roc d'unionisme la majoria del mon no dirà ni farà res.
Les coses son o no en funció de si se saben o no de si es diuen o no.
Aquí es on els mitjans agafen una importància cabdal per manipular opinions.
Parlem d'Europa com un ens que ens ajudarà a assolir les nostres fites i jo, cada cop menys europeista i més desconfiat, malfio perquè a ells, els europeus, nosaltres només els representem un problema, un gra al cul.
Ells, com el Rajoy fan del no fer la seva política i tenir que fer els emprenya molt.
El Sr. Renzi, primer ministre Italià, deia ahir (surt avui al diari) que "Europa ens diu tot sobre com hem de pescar el peix espasa però no ens ajuda a salvar nens a la Mediterrània".
Aquesta setmana al Sr. Mas li ha plogut de tot i de tot arreu i tothom es veu amb cor de criticar lo. Jo l'he defensat públicament, a través de Twitter i admeto que, cada cop més, em mereix el meu suport a pesar de tot.
Tothom parla, tothom diu el que hem de fer i no fer, el que hauríem de fer el que Ell hauria de fer però ningú o quasi ningú no es retrata a la foto. En Junqueras, el primer, que com un nen petit (Veieu Polònia) ho vol tot i no vol res, el Joan Herrera que es retrata ell solet amb paraules tan maques com buides de contingut, etc i tot això sense parlar dels de Madrid o la Sra Susana Diaz que diu que ella no vol una Espanya desunida......
Imagineu per un moment que vosaltres sou el Mas, aniríeu dient per tot arreu el que voleu o penseu fer, senzillament per ajudar als altres a destruir i posar més pedres al camí? Us fiaríeu d'algú quan, des de el vostre mentor, sr Pujol, el vostre soci, sr. Duran, els vostres paladins, Sr. Pujol Oriol, sr. PUig Felip sr. Espadaler, la sra Ortega estan esperant qualsevol relliscada per fer més llenya???
En Mas es sol, perquè ni tan sols el poble es mourà per defendre'l a ell, ell viu allò que s'anomena la soledat del poder, on tothom et mira per lo dolent i et responsabilitza de tot el que passi dient "jo ja t'ho deia" però t'ho diuen quan ja te l'has fotut.
Uns i altres, aquest mon es cada cop més ple de coses que jo no entenc però cada cop més crec en nosaltres, les persones, els individus capaços d'aixecar nos cada matí per fer la nostre feina i tirar endavant un mon millor, a pesar dels altres.
Bona setmana     

Ebola, vergonya de país

Diuen que en els moments difícils es quan es veu de veritat el qui val i el qui no val i els dirigents espanyols, altre cop, han demostrat que no son capaços de gestionar res de res, i no només això sinó que, a més, ens poden posar a tots nosaltres en perill.

No dic res que no s'hagi escrit ja un miler de vegades però crec que es la meva responsabilitat denunciar un cop i un altre les mancances de Madrid i els seus dirigents.

Resulta que Metges sense Fronteres, al bell mig de la font del problema a l'Àfrica, son capaços de gestionar ho millor que tot el Ministerio de Sanidad junt.

S'omplen la boca de ser un país fantàstic i resulta que estan al nivell de LIberia, Guinea Conakry o Sierra Leone.....

Actuen sense criteri i no fan, en canvi, res del que haurien de fer.

Això si, no han fet res malament i ningú no reconeix cap error.

Jo era a Londres la setmana passada i la consideració que tenen, més enllà dels Pirineus, d'Espanya, es patètica.

Marca Espanya diuen, renoi, espanyols, comenceu a feu s'ho mirar en serio. Em mereixeu tot el respecte com a ciutadans però els heu de fer fora.

Espanya no pot seguir així, es pitjor que Uganda a l'època de Idi Amin Dada.

Acabo aquest post i veig que no he escrit res de diferent de l'anterior.

Ho podria esborrar però ho deixo perquè vull que en quedi constància.

Volia parlar de l'ebola, una xacra que tenim molt a prop però Espanya te una xacra encara pitjor i no es fa res per eradicar la

Madrid, ciudad y corte

El tema de les targetes de Bankia no es només un frau als ciutadans que hem hagut de rescatar el banc posant hi més de vint mil milions d'euros, es un malaguanyat indicador del perfil dels qui manen a Espanya ( i possiblement, en menor mida, també a Catalunya).

I si aquests son els qui ho han de fer, definitivament, nosaltres no som d'eixe mon.

Els més de vuitanta consellers (algú hauria d'explicar perquè tants) haurien de plegar de qualsevol càrrec públic que poguessin tenir, senzillament per començar a netejar aquell immens cau de merda que es la "corte" de Madrid.

Si ells son els qui han de seguir dirigint el país, amagats darrera el silenci culpable del govern estatal, llavors es que no hi ha cap solució.

Us recordo que aquests home son aquells que recomanaven reduir sous i retallar mentre s'embutxacaven milions d'euros d'amagat. D'amagat perquè ells sabien que el que feien no era correcte, però es que tots ells son dels qui fan vàlida aquella màxima: 

"haz lo que yo digo pero no lo que yo hago"

Curiós que ningú del govern de Madrid hagi obert la boca, i ningú no hagi aparegut esquitxat, curiós que tots els partits hagin callat, curiós que l'església no hagi esclatat irada com ho va fer en relació a Catalunya, curiós que els sindicats tinguin les mans tant brutes com els altres. Que fàcil es comprar silencis i si compren silencis es perquè saben que fan altres coses molt més grosses segurament il.legals o com a mínim no ètiques.

Desafortunadament  tinc la certesa de que cap d'ells no acabarà tancat a la garjola i encara menys tornaran els diners estafats. Espanyols, teniu un problema molt i molt gros.

Recordeu aquell acudit en que un home penjat en un precipici crida, després de sentir una veu que li promet que si es deixa anar mil àngels el salvaran, "gràcies, però hi ha algú més??"

Nosaltres, els Catalans, tampoc estem gaire millor si tenim en compte els Pujol, Millet, Serra, Catalunya Caixa etc.

Tenim feina si volem sortir del pou. 

corrupció

Segons Wikipedia: La corrupció és l'alteració perjudicial de la substància d'alguna cosa o persona. Referida a algú en concret, suposa induir-lo a actuar il·legalment o pervertir-lo. Penalment, s'identifica amb els delictes de prevaricació, suborn i negociacions prohibides als funcionaris.

Segons l'Institut d'estudis Catalans: f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte.  Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua. La corrupció es un delicte molt arrelat en la societat, sobretot en les societats on es veu l'estat  com un ens extern, aliè a nosaltres perquè normalment consideres que la corrupció no es tal  si a qui enganyes es un altre i no un mateix. No s'entendria una persona que s'engany a si mateix, en canvi aprofitar se dels altres..... A Espanya, igual, desafortunadament que a Catalunya, la corrupció es un mal endèmic arrelat  històricament a un tipus de poder autoritari. La democràcia no esta exempta de corruptes però hi ha un element que diferencia uns dels  altres: el nivell educatiu. El nostre país es un país amb un nivell cultural molt baix, amb un  nivell educatiu molt baix i això afavoreix justificar el delicte senzillament perquè s'amaga en  el fet de que els altres també ho fan. No tinc els mitjans de provar el que diré, però estic convençut que tots els partits polítics, tots, inclosos els catalans, tenen corruptes de més o menys volada. Polític=corrupte? NO estic segur però sembla que, aquí es difícil deslligar ho. El diner es molt llaminer i el poder encara més. Diuen que els icebergs son moles de gel que tenen les 9/10 parts submergides i només 1/10 part fora de l'aigua, la corrupció a Espanya i a Catalunya deu ser una cosa semblant i només quan els polítics comencin a netejar se ells mateixos podrem avançar en un model de país lliure d'aquesta xacra. La família Pujol, la família Puig, els directius de Bankia, només per parlar d'aquesta setmana, son exemples de gent que, en cap cas ha dit, si, soc un corrupte, ho reconec i aqui torno els  diners. En canvi tots ells han dit, ràpidament, que ells no han fet res...... Catarsi, reset, recomençar, digueu com voleu, això es el que toca, així que comencem per aixecar les catifes per ventilar la merda.

Brasil

La feina m'ha portat a Sao Paulo, una de las noves megalòpolis d'aquest mon.

Ha estat una petita experiència en un dels suposats "BRICS" (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Africa del Sud). He estat a tots ells i tots ells tenen uns punts en comú: tots ells son països riquíssims en matèries primeres, son països amb taxes de creixement superior a la resta, amb una població jove i amb taxes de creixement molt alt i per tant, en teoria, el futur del nostre mon.

Però tots ells també tenen un altre punt en comú: un petit percentatge de la població son riquíssims mentre que un percentatge al voltant del 70 o 80%, son pobres, molt pobres.

Aquest nostre mon ara avança cap un model on la riquesa no es reparteix sinó que es concentra en unes poques mans, poques mans que son, majoritàriament, poders econòmics altament vinculats al poder polític, alguns empresaris altament meritoris, gent vinculada als negocis il.legals recentment incorporats al PIB espanyol i, finalment els ídols populars, artistes, esportistes i altres, resultats dels mitjans.

Sao Paulo es un bon compendi de tot això, una ciutat amb un petit centre històric on nomes hi ha pidolaires i turistes i tot un mon nou, ple d'edificis com els de l'avenida Paulista (foto).

Una ciutat on un recorregut en cotxe et pot representar hores de cues, on diuen que hi ha molta violència (he de dir que jo no he passat por en cap moment), on encara hi ha faveles i centres comercials de luxe.

Amb tota franquesa no m'atrauen gens aquests tipus de ciutats, mancades de personalitat, de caliu, d'interès històric.

Tinc el sentiment personal de que el mon avança cap un tipus d'urbanisme on prima el nombre per sobre de la qualitat, on les autopistes devoren els carrers, on el passejar es limita als centres comercials, on els carrers son buits, on els arbres ja no son necessàris.

Els brasilers amb qui he pogut parlar, gent del carrer, la majoria només parlen brasiler però de de dir que tots han estat molt amables i simpàtics.

Els desitjo tota la sort del mon en les eleccions d'avui, un país jove amb una població jove i esperançada però també un país que ha perseguit els seus primers pobladors fins l'extermini (el bisbe Casaldàliga en sap un rato d'aquest tema), on tots els defectes dels conqueridors ibèrics s'han arrelat fortament.

Un "beisinho"

qui es l'animal?

Avui a El Pais hi ha un article sobre els diferents maltractaments animals que hi ha a Espanya: Llancejar un toro, Gansos decapitats lligats a una corda, coloms lapidats en uns recipients de fang que trenquen a pedrades, cavalls i mules que obliguen a saltar per sobre les flames, bous que han de arrastrar pedres fins que peten (els bous), galls d'indi que tiren des de dalt d'un campanar, els reiterats toros i, finalment els correbous, orgull d'uns i oprobi d'altres.

Em puc mirar les fotos un i mil cops i segueixo veien el mateix: brutalitat, abús de força, un animal indefens qua pateix dolor, humiliació fins la mort i, sobretot, una alegria irrefrenable en els ulls dels qui ho miren.

On es la gracia de fer mal a un esser viu per el senzill plaer de fer mal.

Només l'ésser humà fa mal per plaer. No hi ha cap animal en tot el mon que mati o faci mal per plaer. Uns maten per alimentar se, altres per defendre's, altres per protegir els seus, però cap ho fa com els homes, per veure patir al feble.

Evidentment no es pot comptar en cap polític perquè hi posi seny, tots ells tenen por de perdre vots en aquests fets "populars" i es que confonem tradició, popular i salvatge.

Si es tractés de mantenir les tradicions en podríem mantenir d'altres com parlar amb senyals de fum en lloc de mòbils.....

Em temo que les ganes de fer mal son massa arrelades en la genètica d'alguns pobles i la manca d'educació, ètica, consciencia també.

M'agradaria preguntar a tots aquests que miren embadalits aquests sacrificis si son capaços d'explicar la història del que ara intenten reproduir, segur que no saben ni de quan ve la cosa. 

Recordem que a l'edat mitjana les execucions públiques eren "festives". 

Diuen que l'home té dins una part de violència i ira que "no pot evitar"

Bé, si un poble vol aspirar a ser un país cal que aprengui a "dominar" aquesta violència, sinó mai no estarà en posició d'imposar res a ningú.

Nosaltres, a Catalunya en tenim un gran exemple.

Per cert, per a tots aquells que, com excusa utilitzin la mort dels animals per alimentar, amb tot el respecte per els pobles animals sacrificats, allà no hi ha cap plaer i, sobretot hi ha una necessitat, alimentar.

Bona setmana!  

VISCA LA DEMOCRÀCIA

Avui es un gran dia, son les 21h40 del vespre i Escòcia ha donat una lliçó a tot el mon. 

Jo no tinc ni idea del que guanyarà, si o no, tan se val, lo important es que homes i dones amb opinions diametralment oposades conviuen en pau i concòrdia mentre van a votar en consciència.

No hi han agressions, ni insults entre ciutadans.

De fet, sigui quin sigui el resultat ells ja han guanyat perquè han exercit el seu dret, tan senzill i en canvi tan complicat per altres. Complicat però no impossible.

Primer hi havien amos i esclaus, després reis i vassalls, després governs totalitaris, dictadures, democràcies tutelades i finalment democràcies. El Regne Unit es una democràcia.

Demà ens despertarem amb el resultat i la premsa espanyola , sigui quin sigui el resultat, atacarà a uns i altres, es a dir a Catalans i Escocesos. Es el seu problema.

De moment avui la democràcia guanya i els altres perden.

60

Sí senyor, aquest cop si, aquest setmana compliré els meus primers seixanta anys, bé els primers i els últims perquè si en fes seixanta més serien cent vint....
Seixanta es un numero que obliga a fer determinades reflexions. Significa en primer lloc que, m'ho miri com m'ho miri, els altres ja em consideren una persona gran, encara que no pari de fer el burro tot el dia.
Significa també que, començo a tenir més amics jubilats que no pas treballant.
Significa que els que em queden per viure son menys dels que he viscut i per tant, ja no s'hi val allò de ja ho farem, ara més val que ho faci perquè sinó es possible que mai no ho faci.
Seixanta també significa que quant accelero el pas en una de les meves caminades amb la gossa, el meu cap en diu una, el meu cor en diu un altre i les meves cames una tercera. Així que ara, quan camino, o fins i tot si intento córrer una mica, he de "negociar" amb les diferents parts del meu cos per poder fer el que vull fer.
Seixanta significa que tinc el cap amb plenitud de forma però amb ganes de fer altres coses que les que porto fent fins ara.
Treballar si però no amb la mateixa intensitat, tenir temps per gaudir del temps.
Com deia algú, segur que no puc guanyar més temps per a la meva vida però si que puc guanyar més vida per el meu temps.
Ara, una passejada per el bosc es sentir, olorar, escoltar el silenci, abans corria massa per veure tot el que em perdia.
Ja fa temps que he descobert el plaer de les petites coses i no donar tanta importància a aquelles que no la tenen.
Tinc tot allò que necessito i estimo al meu costat i només em sobren uns quants problemes a la feina.
Confio en que aquest any sigui l'any on pugui fer aquest canvi i pugui començar la segona part de la meva vida fins on Déu digui que ha de durar.
Imagino que en parlaré més però avui ho volia compartir amb qui em pugui llegir.

d'homes i dones

Aquesta setmana han mort dues dones a mans dels seus marits. Un d'ells primer l'ha matat a ella i després s'ha penjat. Llàstima no s'hagués matat ell primer, així la dona estaria lliure i viva.

Sembla una mala broma però es molt seriós. El forassenyat alcalde de Valladolid, insinua que entrar en un ascensor amb una noia vestida amb una samarreta el posa en perill de ser acusat de maltractador, i ningú del seu partit, ni dones ni homes li ho recriminen. 

Jutges que justifiquen els comportaments dels homes per les actituds provocadores de les dones. Això en un país dels que s'anomenen civilitzats.

A l'Índia on les violacions no han estat castigades per la justícia durant segles i només les xarxes socials i les protestes populars han obligat, (sinó no ho haguessin fet) a castigar ni que sigui suaument als culpables.

A qualsevol conflicte de guerra, o no guerra com se sol dir ara, les dones son les primeres víctimes de tota mena de vexació per part dels qui lluiten i fins i tot de qui les defensen, com va succeir a la guerra de Bòsnia a mans de cascos blaus.

I tot això sense agafar un llibre d'història perquè llavors, als homes, s'ens hauria de caure la cara de vergonya per tot el patiment i sacrifici que donem a les dones.

Per això son lluitadores tan ferotges, per això es reivindiquen tant com poden.

Però el nostre es un mon d'homes, es a dir d'éssers amb una capacitat de raonar limitada, no com les dones.

El nostre es un mon on les dones cobren menys per el sol fet de ser ho....... i no parlo de Sudan del Sud, parlo de França, Regne Unit, EEUU i això no avergonyeix a ningú perquè ningú no ho corretgeix.

El nostre es un mon on les putes son les culpables i perseguides, maltractades fins la mort però on ningú castiga al putero ni al macarra. Xarxes internacionals treballen amb tota impunitat captant noies de països menys afavorits i les prostitueixen i droguen fins que ja no serveixen per res. Us recomano un reportatge que varen fer no fa gaire, a TV3 sobre el tràfic de dones a països de l'òrbita soviètica que duen a la Europa occidental. Em varen venir ganes de vomitar.

Bé, si voleu puc seguir pàgines i pàgines, llibres sencers explicant els greuges que els homes seguim aplicant a les dones i que la justícia masclista seguirà sense castigar però em sembla que no cal, només hem de mirar i llegir una mica per adonar nos de lo difícil que es ser dona.
Quan he clicat "dona" a Google per buscar una imatge per aquest escrit, el primer que m'han sortit son "donuts".... no anem bé.
Bé, a que venia aquest escrit, a no res en especial. Tinc moltes dones a la família i molt bones amigues i totes elles es mereixen, com a mínim, cent vegades això.
Benvinguts al mon!!!!!!
 

vergonya burrocràtica

Ahir vaig llegir un article que parlava dels pares de l'Alex, un nen que pateix la malaltia de Coats. El pare, un ciutadà com tots nosaltres va anar a l'administració no pas per buscar diners, ja sabia el que hi trobaria, sinó senzillament, suport per poder tractar de la millor manera possible aquesta situació. La metge que el va tractar li va dedicar uns minuts i se'l va treure de sobre.

No conec els detalls però no cal, desafortunadament m'ho puc imaginar. M'agradaria saber si la persona que NO va atendre al pare de l'Alex haurà llegit l'article i si s'haurà repensat sobre el seu comportament davant d'una persona que només demanava suport i ajut i potser una mica de consol.

La nostre societat s'ha burrocratitzat massa i ha perdut el sentit de la mesura en la presa de decisions. Evidentment que la medicina està massificada i què!!

El dia que les persones deixem de comportar nos com a persones deixem de merèixer el respecte.

Un funcionari, com qualsevol altre professional, o potser encara més, es una persona obligada a complir amb un deure davant la societat, totes les hores que treballi i una miqueta més. I si no es capça de fer ho, que tingui la decència de deixar el lloc a un altre que potser si que ho farà.

S'ha de denunciar qualsevol mala praxis de qui sigui, on sigui.

Llàstima, cada cop em sento menys d'eixe mon..... 

Taxi si us plau

Aquest tema ja no es nou i molta gent hi ha dit la seva. Parlar avui de si Uber es legal o no, si els taxistes, tal i com encara els coneixem, actuen bé, si es "pot posar portes al camp"... es un debat que ni té una sola resposta ni jo soc qui per donar la "gran resposta". Tot i això m'he donat un temps prudencial per dir ne la meva, atès que el tema es molt més gros que una senzilla qüestió de taxis.

El que es posa en qüestió es un model d'empresa i un model d'economia, i això sense fixar noves regles de joc. El que passa es que, a més, s'acaben moltes actituds incorrectes i despòtiques que queden al descobert, tripijocs que alguns taxistes han fet i segueixen fent i que han perjudicat tota la professió.

Però els taxis son només la punta del iceberg.

Ara ha sortit a la llum un altre cas, el de Amazon i Hachette. Amazon es permet el luxe d'aconsellar als seus clients de NO comprar llibres d'Hachette, senzillament perquè Hachette no vol fer els descomptes que Amazon li demana. 

I es que en alguns camps ja som en la segona fase, on aquell "camp" que no podia tenir portes, resulta que si que en té però no les que pensàvem. Perquè el sr. Google, demà, ens pot dir que si vols penjar el teu blog, hagis d'acceptar el que ells diguin i/o senzillament et poden negar l'accés, i qui diu Google, diu qualsevol dels "vehicles" per on viatja internet.

Uber només es un de la xarxa, com abans ho ha estat Megaupload, que es va declarar il.legal. 

Que es just i que no ho es, difícil. Es just que els taxis facin el que vulguin i es regeixin per codis tancats i que no s'hagin actualitzat i que no castiguin als qui enganyen als clients, etc? No, no es just.

Si que ho es el fet de que ells paguen uns impostos i els de Uber no i això no es competència lleial.

Que passa amb les furgonetes i els vehicles de luxe que treballen amb altres condicions.

Que passarà el dia que hi hagi un accident amb un cotxe d'Uber, qui es responsabilitzarà del passatger, quina assegurança el cobrirà? Jo vull que Uber pagui els impostos corresponents i no que duguin els guanys a països de baixa fiscalitat. Vull que Uber, com a mínim estigui al mateix nivell tributari que la resta de persones i empreses del país.

Amb això, com a mínim ens posem al mateix nivell tots.

En segon lloc, la pròpia administració haurà de regular de manera diferent el transport de passatgers i, segurament, deixar se de tanta "burrocràcia" i facilitar una nova manera de transportar gent.

En tercer lloc els taxistes hauran d'entendre que ser taxistes els dona dret a fer vagues quan els dona la gana, no els dona dret a castigar als ciutadans quan a ells no els agraden les seves condicions de treball. Hauran d'aprendre a treballar en un entorn diferent.

Un bon amic ha tingut que tancar la seva agència de viatges perquè no ha pogut competir amb els buscadors, amb internet i amb les noves maneres de cercar un viatge. Es just?? difícil. No tots els canvis son per millorar. Ara tens un tripadvisor que es converteix en un dictador que pot enfonsar un hotel o un restaurant per publicar opinions interessades....

Tens gent, que ningú coneix però que tenen milers de seguidors i es converteixen en prescriptors de viatges o el que sigui.

En definitiva, tots ens hem de posar les piles, no només els taxistes i ull, que no tot està canviant per bé. 

Recordeu una cosa tan estúpida que ara, si no tenim llum a casa ja no servim per res perquè, ai las, la informàtica en depèn 100% i això es un monopoli igual que la telefonia es un duopoli.....

Jo, per si un cas, a la feina ja he assumit que tot serà diferent en menys de 5 anys.

A casa, no obstant, intentaré mantenir els meus llibres de paper, aniré a comprar a les botigues on pugui perdre 5 minuts xerrant i, quan faci un viatge, segons com sigui, seguiré trucant al meu amic. En canvi aquest cop ja no agafaré taxi, hi aniré amb el meu cotxe i l'aparcaré en un servei de parking de llarga estada que surt força més econòmic......

drets d'autor

Jane Ginsburg, profesora en Columbia, entrevistada per Lluis Amiguet a la Contra de La Vanguardia

"Si cualquiera puede ser autor, ¿por qué pagar por las obras?"

 “¿A quién beneficia que creamos que la obra deja de ser del autor en cuanto la publica y se puede copiar o plagiar sin retribuirle? Ginsburg argumenta que no hay progreso intelectual sin derechos de autor, por eso las repúblicas de Francia y EE. UU. los ampararon. Que el autor merezca cobrar se cuestiona ahora por interés de multinacionales como Google, que se niegan a pagar a quienes les proveen de contenidos” 

“¿La copia y difusión instantánea y gratuita de los libros liquidará a los autores?
Hoy nos enfrentamos a un doble reto, porque además de la imposibilidad de controlar la distribución digital ubicua e ilimitada, nos enfrentamos a un desafío ontológico a la esencia misma de la protección del autor: se extiende la creencia de que cualquiera sin esfuerzo puede ser creador profesional.
Está claro que todo el mundo lo intenta al menos, pero eso no me parece malo.
Crear es bueno, por supuesto, pero no que los creadores sean desprovistos de su derecho a obtener rendimiento de su esfuerzo y talento. Pero hoy los libertarianos, con la sospechosa complicidad de la ultraderecha republicana más reaccionaria, repiten: “Si cualquiera puede ser autor, creador, periodista, fotógrafo, cineasta: ¿Por qué pagar a nadie por su creación?”.
Y si no te pagan por el esfuerzo de crear ¿Por qué molestarse en hacerlo?
Para los libertarianos, si todos podemos ser creadores y, de hecho, lo somos, no necesitamos derechos de autor ni propiedad intelectual ni, por tanto, creadores profesionales.
Por ese camino, todos seremos autores, pero nadie podrá vivir de serlo…
…Y entonces ¿para qué esforzarse por crear? De nuevo veremos, como sucedió en la Revolución Francesa, que la calidad de los contenidos decae, porque nadie es retribuido por crearlos ni tampoco se reconoce el prestigio ni la autoridad del autor.
Qui prodest?
¿A quién beneficia que ningún autor pueda vivir de su trabajo?
¿A Google, que obtiene ingresos por los anuncios sin pagar por los contenidos?
En efecto, algunas multinacionales se han quedado con todo. Yo solo añadiré que las plataformas antiderechos de autor están muy bien financiadas. Invito a algún buen periodista de investigación a que investigue por qué se propagan más las doctrinas antiautor que las que lo defienden… ¡Y que a ese periodista se le pague por su trabajo!”

Fa Molt de temps, de fet més de 25 anys que treballo i lluito per la defensa dels drets d'autor i la propietat intel.lectual.
L'entrevista publicada aquest setmana ha estat una molt bona lliçó de transparència i claredat per a tothom qui vulgui llegir ho.
Si els creadors no veuen considerada la seva feina d'una manera o d'un altre els creadors deixaran de crear i es que algunes empreses el que volen es poder fer ells el negoci sense que els verdaders creadors siguin retribuits.....
Els pirates de debò volen fixar les regles de joc dels legals, s'inverteixen els mecanismes de justícia

violència religiosa

Aquestes fotos no han aparegut als diaris, jo les he vist a traves d'un "retwit" del Quim Monzó. Son assassinats de cristians a Irak on l'EI està fent fora als cristians amb sistemes com aquests. Hi ha d'altres fotos però em sembla que aquestes son prou escarnidores com per fer pensar.

La major part dels conflictes que hi ha al mon en aquest moment son fruit de conflictes religiosos per sobre d'altres consideracions. Jueus contra musulmans, "xiís" contra sunnites, musulmans contra cristians.

Son quasi sempre multitud contra individus, on la covardia s'amaga darrera el nombre, la mentida dels líders d'uns i altres manipulen les masses de gent i llavors passa el que veieu a les fotos.

Que fàcil es matar a una persona lligada i que no te defensa.

La religió es masses vegades una justificació per amagar altres interessos més pobres i menys altruistes.

Segur que Jesús, Mahoma ni cap altre cap religiós hauria acceptat matar ni conquerir per convertir una sola anima.

On son els suposats caps espirituals i polítics d'avui que frenin aquestes actituds.

"La tolerància de la intolerància es covardia", Ayan Hirsi Ali     

jutges maclistes

Tenia altres temes dels que volia parlar però avui he llegit la noticia de que la UE ha dictat sentència contra l'estat Espanyol i els seus jutges per el cas d'una nena assassinada fa 11 anys per el seu pare que maltractava la seva dona.
Desconeixia el cas però he llegit el que apareix a La Vanguardia.
La dona, que va ser maltractada durant anys i va haver de perdre la seva filla perquè algú l'escoltes, ha vist avui, per fi, reconeguda la justícia. Poca cosa perquè la filla es morta però tot una lliçó de tenacitat i amor propi.
Ha lluitat contra tota la judicatura espanyola i ha guanyat.
Li ha calgut anar a Europa per retrobar aquesta justícia que aquí encara ens manca.
Masses jutges queden amb una mentalitat masclista, que no poden oblidar que son homes abans que persones i que no saben ser justos i equànimes.
Ara han condemnat a l'estat i la judicatura però a cadascun dels jutges que va ignorar el drama d'aquella dona i aquella nena, a ells no els passarà pas res i seguiran judicant com si la cosa no anés amb ells.
Diuen que un país no es un país fins que no té una justícia equànime.
Espanya té bons jutges, de ben segur, però té una justícia lenta i encarcarada i massa lligada a interessos polítics i personals.
Fa falta una neteja a fons i aquesta depèn d'ells mateixos, els jutges i advocats per fer cau i net.

no tot es Sant Cugat 2

El meu blog sembla que no el llegeix ningú però, casualment el seu contingut deu arribar on toca.
Les obres d'acondicionament i millora paisatgística tornen a estar en marxa. No es que hi hagi un exèrcit de treballadors, tot just son un parell, però amb l'enginy mecànic que fan servir fan goig i tot.
Ara tot just estan recuperant el temps perdut perquè les pluges dels darrers dies han fet malbé tot allò que no havien acabat i les terres han anat d'un costat al altre.
Bé, lo important es que s'hagin posat a la feina.
Si, com a vilatà que soc hagués agraït una resposta de part de l'Ajuntament de Sant Cugat però es ben cert que millor es que ho acabin i punt.

Sr. Pujol

Benvolgut Sr. Pujol,

No sé pas si aquest escrit li arribarà però tant de bo ho fés.

Soc un de tants Catalans que sempre hem cregut en que hi havia polítics i polítics en aquest país i vostè formava part, amb lletres majúscules, el grup dels grans polítics.

Com molts altres vostè m'ha decebut profundament. M'ha decebut perquè ha tingut 34 anys per corregir allò que vostè ja sabia que no era correcte. M'ha decebut perquè em temo que si no fos perquè hi ha un setge important a la seva família, còmplices tots ells i sobretot l'Oriol Pujol, em temo que vostè mai no ho hagués. M'ha decebut perquè ha deixat que ataquessin Catalunya i vostè s'ha amagat darrera Catalunya per uns interessos particulars. M'ha decebut perquè prou difícil ho tenim a Catalunya per arribar a ser un país i ara vostè fa que els d'allà tinguin molts més arguments per riure's de nosaltres. Finalment m'ha decebut perquè jo he crescut en la confiança d'un gran líder i es molt dur descobrir que aquest líder es igual o pitjor que els qui estem criticant.

Com a votant que he estat de CiU des d'el primer dia li demanaria que renunciés a la presidència d'honor que té per motius obvis, però com a Català li demanaria que renunciés als privilegis que encara avui té com a president de la Generalitat. Sembla obvi que els diners no els necessita i, a partir d'ara dubto que ens hagi de representar enlloc.

Pot semblar dur que mes de 30 anys de política es perdin per un acte així però fixis que vostè ens ha marcat un camí a seguir mentre vostè anava per una autopista, ha fet allò tan castellà de "haz lo que yo digo pero no lo que yo hago". Ens ha posat al mateix nivell que el PP i socialistes corruptes.

ES ben cert que hem de renovar el país i els seus dirigents. Tant de bo en Mas sigui un punt i a part. 

ells no han tingut sort

No he volat mai amb Malaysian Airlines però per pura casualitat. Els qui tenim la sort de viatjar més que la majoria, tenim serioses possibilitats de tenir que volar amb moltes companyies diferents i no solem tenir la plena consciencia de que estem sobrevolant. Volant des de Europa cap Amèrica no sol tenir aquest tipus de risc però anar cap Àsia ja es un altre història. Mai m'ha fet por volar i no en tinc pas ara més que ahir però aquest cop he sentit molt aprop que jo podia ser en aquell vol. Quan anem cap Àsia, els Catalans ho hem de fer amb companyies asiàtiques si volem anar directe, com Singapore Airlines, amb una escala en línia mes o menys recte com Qatar o Emirates o Turkish i sinó, hem de tornar a l avella Europa on pots triar i remenar amb les companyies de la Europa civilitzada. En qualsevol dels casos haurem de sobrevolar Àsia menor o Rússia. La ruta polar no es pas tan freqüent. Així que, en algun vol dec haver sobrevolat una zona "no amiga".

El problema no es la zona sinó aquest ordre mundial que permet que els governs venguin o donin armament molt sofisticat a individus molt primaris a canvi de no sé que. I aquest cop l'ha disparat un fora senyat que segurament es un il.luminat pro rus però podria ser un Kurd de Turquia o Irak, o un Libi, o un Egipci o un Nord-americà o fins i tot un Basc ( ja em perdonaran). Qui regula la venda i troc d'armes, ningú, es un negoci massa important per a tothom. Qui impedeix a un sonat radical agafar una eina com aquesta o més senzilla i fer molt de mal.

No fa gaire anys va passar a Noruega a cop de fusells automàtics, no fan falta míssils, i varen morir desenes de joves. Ara han estat prop de tres-centes persones de tot el mon i ja està. Ningú no ho ha fet, els covards mai ensenyen la ma, ningú no es responsable però tots ells ho saben força bé, sinó de que totes aquelles fortunes gastades en espies, satèl·lits, sistemes de defensa, etcètera. Ells ho saben, com saben el que va passar a l'altre vol de Malaysia que va caure fa quatre mesos.

Lo fotut del tema es que nosaltres només som titelles d'aquest joc, som el que a les pel.lícules anomenen danys col.laterals......

Ara expliquem a les famílies dels morts que no ha estat res, que ha estat un incident, que no un accident, i haureu de viure pensant si el Sr Putin es o no responsable, si tenen d'odiar a algú en concret o en general a tot el mon.

Jo torno als meus llibres d'història on llegeixo que, els reis de l'època enviaven a milers de soldats a la mort per un caprici o una follia i ja no penso que aquells temps eren pitjors. Ara passa el mateix, uns, els qui tenen el poder que, desafortunadament els hem donat nosaltres, es dediquen a matar i fer el que sigui sense comptar que ells estan aqui per servir nos a nosaltres i nosaltres no som pas numeros.

Al Octubre he d'anar si tot va bé, cap a Hong Kong. Si puc hi aniré amb Malaysian, ells no son pas culpables.

Albert Elfa

A Gaza hi ha guerra, guerra no declarada però hi ha guerra. Hi mor gent però com la majoria son Palestins no compten gaire. Tres Israelians assassinats fa unes setmanes han costat ja una represalia de més de 250 Palestins morts, inclosos un munt de nens. A Síria hi ha guerra però tampoc es una guerra perquè ningú, fora el propi Assad, el principal culpable, no hi ha intervingut i no passa res. 

Les guerres hi son però només ens adonem de la seva cruesa, del seu dolor, de la seva realitat quan algú ens ho explica. Algú com l'Albert Elfa. No tinc la sort de conèixer lo en persona però el vaig "conèixer" una mica més arran d'un reportatge on varen sortir diferents corresponsals i ell hi era, amb la seva família. Perquè esser un corresponsal no es només aquella imatge d'un home o una dona joves e intrèpids, vestits amb una armilla antibales. Un corresponsal es una persona que viu i conviu en un lloc determinat per a poder explicar les vivències del país. L'Albert Elfa es i viu a Israel. No puc saber si la vida allà, amb la seva família es la que ell vol tenir però sens dubte es la que té ara. Darrerament surt als telenotícies de TV3 per explicar el resum del que ha passat durant el dia i això ens acosta una mica a aquella guerra que no es. A mi em sembla un home molt normal, gens Superman i els seus missatges a Twitter denoten el patiment i la necessitat d'explicar una crua realitat que el mon no vol veure.

E

l seu compte de Twitter: @albert_elfa. Això fa encara molt més proper sentir el que els Palestins pateixen avui. Els Palestins, els Sirians, els Ucraïnesos, els de la República Centreafricana, els de Sudan del sud i tants d'altres.

Poca cosa puc fer per ajudar aquesta gent, però gent com l'Albert Elfa si que son importants i avui a ell com als seus companys de professió, li vull retre un petit homenatge per fer me sentir una persona amb sentiments.

el nostre pa de cada dia

"Si a la terra hi hagués pa per a tothom, les esglésies i els jutjats estarien buits".

Un resum tan senzill com aclaparador ajuda a entendre la importància d'aquest producte.

Jo no puc concebre un àpat sense pa (tret que no sigui japonès o xinès) i puc arribar a menjar pa amb pa però no es tracta de parlar de mi sinó del pa.

Només l'arròs pot ser un digne rival a l'altre meitat del mon i no es tracta de dir quin es més important que l'altre, tots dos ho son.

En aquest mon d'avui no valorem el que tenim i molt menys aquelles petits coses que ens acompanyen en el dia a dia, sense les quals la nostre qualitat de vida minvaria molt. Però el que per a nosaltres es qualitat de vida per molt gent es senzillament un luxe inabastable i aquesta es la part que més ignorem. 

D'altre banda el pa està lligat al nostre país. El país en el que naixem i creixem ens transmet el sabor del seu pa. I aquest es un element que ens ajuda a explicar qui som i perquè. Encara avui el pa amb tomàquet es "algo" que només nosaltres entenem i menjem, cosa que els Espanyols no saben fer. Fa dues setmanes em va tocar anar a Madrid per feina i vaig entrar en un bar a prendre cafè. Els del costat havien demanat "tostadas de pan con tomate" i els varen servir dues torrades amb una terrina al costat amb polpa de tomàquet, ni oli ni sal........

Pa amb oli i sal, pa torrat, pa amb tomàquet, pa amb vi i sucre, pa amb all, pa amb arengada, pa en definitiva amb qualsevol cosa.

No menyspreem aquest be de Déu.

Lévi-Strauss (tristes trópicos) digué: "el mon va començar sense l'home i pot acabar sense ell".

La humanitat va néixer sense pa i pot acabar sense ell.

Paco

Es diu Paco, té 40 anys i en fa uns 14 que un accident de cotxe li va trencar una vida plena de futur i d'esperança. No es cap història que no haguem escoltat o vist masses vegades però, quan l'escoltes en primera persona, us puc assegurar que no es el mateix que veure ho a la tele.

De resultes del accident va estar a punt de perdre la vida però en canvi ho ha perdut quasi bé tot menys la vida. No es pot valdre per res, ha perdut la mobilitat de manera quasi total i la seva capacitat de raonament ha quedat reduïda de manera majoritària. 

Pesa vora 90 kgs. perquè era i es tot un home, lo que complica molt als qui l'han d'ajudar a moure's, canviar, rentar, etc. Es mou en una cadira de rodes elèctrica i, de moment, té un futur molt negre.

Per si la introducció no fos prou complexe hi hem d'afegir que la seva família no té mitjans, el pare es va desentendre, la mare té fibromiàlgia, dos dels germans son pastors a Andalusia i una germana es la que carrega amb tot el pes tot i no tenir ni tan sols una feina estable.

Encara podria explicar més detalls, podria parlar del advocat que en el seu dia els havia de defendre i que els va deixar pitjor del que estaven, que el que cobra la mare com a acompanyant, de la Generalitat, em sembla que es del ordre d'uns cent euros al mes,   però no cal, la veritat es que, com sol passar, aquesta realitat supera la ficció i només la gent som els qui podem ajudar a la gent perquè les institucions tenen masses problemes d'altres nivells.

Aquest es i serà el principi d'un camí que avui començo i on, tant de bo, espero que s'hi apunti més gent.

Vull ajudar aquest noi i la seva família i ho vull fer de la mateixa manera que, segur, molts ja ho fan cada dia, ho vull fer aprofitant que els blogs i internet poden servir de capsa de ressonància i recollir més ajut d'altres.

Objectiu:

- trobar qui pot fer que aquest home recuperi, en la mida que es pugui, la seva capacitat de raonament que no ha perdut,  però que fa massa temps que no fa servir

- trobar mitjans per ajudar lo a ser atès en un lloc adient per una persona de les seves mancances

- comprar una furgoneta adaptada per poder traslladar lo a ell i la seva cadira

Aquests son els bàsics, però no els únics.

Seguirem...

cadires de rodes a Sant Cugat

Està clar que hi ha moltes coses en aquesta vida que no valores o ni tan sols descobreixes fins que no t'hi trobes tu mateix. Es difícil pensar en les coses dels altres de manera sistemàtica. Pot sonar a excusa però no ho es, simplement ho constato.

Això que veieu al costat es una cadira de rodes elèctrica d'un dels molts models que hi deu haver al mercat.

La gran diferència entre aquesta cadira i les manuals es la seva funcionalitat, per aquells que no poden fer anar per si mateixos la cadira. Tenen, però, un punt en contra, pesen molt perquè duen un motor i una bateria. Aquest pes es excessiu pe aixecar la una sola persona, la que acompanya al minusvàlid normalment. Així que una de les eines imprescindibles per un minusvàlid important es converteix, tot d'una a les ciutats on les voreres no estan adaptades sistemàticament.

Ja fa més de 13 anys que visc a Sant Cugat, vora Valldoreix i en fa quasi 8 que hi passejo amb la gossa que m'acompanya, o a qui jo acompanyo. Fins ara no m'havia fixat en la gran quantitat de voreres que encara no estan adaptades per aquestes cadires a Sant Cugat i que compliquen, amb excés, la mobilitat d'aquestes persones. HI ha molts, masses recorreguts que no tenen voreres adaptades o que en tenen poques.

Us convido a provar ho.

Sortiu avui de casa i aneu a fer una passejada com la que feu normalment i comproveu si la podeu fer per les aceres i creuant per voreres adaptades. 

Jo no ho puc fer amb la cadira de la persona que ha entrat en les nostres vides i a qui volem ajudar. A masses indrets has de baixar al carrer i seguir en ell, sort que el trànsit no es com a Barcelona.

Sant Cugat presumeix de ciutat avançada i ho es en moltes coses, segur, però no oblidem pas aquelles coses que afecten a col.lectius potser minoritaris però amb les mateixos drets que la resta de ciutadans més afavorits.

Gràcies per difondre aquest escrit perquè l'Ajuntament de Sant Cugat, i també tots els del nostre País, en prenguin nota.

parlar i compartir

Ahir vaig parlar amb un bon amic de fa més de trenta anys i, ni que sigui per telèfon, vàrem parlar. Fa molts anys que ens coneixem i, com que la nostre relació es basa, inicialment en client/proveïdor, ell que fa de proveïdor, mai no havia gosat creuar la frontera de la confidencialitat fins ahir.

Sabia que n'hi passava alguna perquè el darrer cop que ens varem veure estava molt desmillorat però ell no afluixava, ahir es va obrir.

Ell, com molts, com jo,les està passant "p....." a la feina, ell, com molts, com jo, es petit empresari, els qui pitjor ho passem, perquè pateix la crisi fins al moll de l'os, no l'ajuda ningú, i, a més, té persones que treballen, o treballaven per ell.

Acaba d'acomiadar gent per poder salvar el negoci i això, juntament al fet de que el negoci no tira, li està fent perdre la salut.

Suposo que ahir ja no podia més i va parlar.

En un moment em va deixar anar una pensada que no es nova: si no fos per la família, a les costes del Garraf, una corba i ja està......després va riure però aquell comentari no es primer cop que l'he escoltat.

Parlar, només això el va descarregar de la tensió que suportava en aquell moment. Jo només escoltava, no vaig fer res, però li vaig donar dos consells: no ho guardis tot per a tu, parla i comparteix perquè descobriràs que la majoria patim el mateix que tu i quan vegis que no estàs sol, descobriràs que amb els altres, pots arribar a trobar petites solucions.

El segon consell, cuidat, cuida la salut que es lo bàsic, lo mínim que no pots abandonar perquè sense salut no podràs fer res. Obligat a cuidar te, a fer exercici, a descansar, i aquesta obligació et farà millorar.

Mens sana in corpore sano que deien els Romans, una gran veritat.

Parlo per els altres però també puc parlar per a mi mateix.

Ens ha tocat viure una etapa massa difícil amb una edat on la força ja no es la nostre primera virtut. Hem de fer ho amb experiència, intel.ligència (si en tenim) i amb els amics, amics que ens escolten, ens ajuden, ens acompanyen com poden i saben que ho es tot.

Ànims i bona setmana i bon mes