2013, un bon any?

A la darrera xerrada que varem tenir al despatx abans d'acomiadar l'any els vaig dir que hem arribat a la fi del 2012 "vius".

Ara tenim un got amb la meitat d'aigua, mig buit, mig ple, es una qüestió d'opinió, el resultat es el mateix.

Ara toca fer front al 2013 i lo mes freqüent es que tothom digui que serà pitjor però he arribat a la conclusió que així no soc capaç de fer hi front.

Si començo la caminada tot pensant que no soc capaç de fer el recorregut, millor ni tan sols començar.

Ho sento però jo no puc acceptar als Niño Becerra i cia. que prediuen i s'omplen la boca de desgràcies i prediccions catastròfiques, i potser tenen raó, no soc capaç de provar el contrari però no crec que així aportin res per construir el futur que, entre tots haurem de fer.

Així que, un cop mes, com cada any, vull pensar que el 2013 serà un millor any que el 2012.

Fins l'any que ve

Donostia

El 2008 varem començar a escapar nos per aquestes dates i, aquest any, a pesar de tot, o potser per tot el que ha sigut aquest any, hem tornat a escapar nos.

La nostre destinació Donostia o San Sebastian com ells mateixos l'anomenen la major part de les vegades. Donostia que no Donosti, forma incorrecte encara que habitual.

Bé, ortografia apart, anar fins a Donostia es com una llarga passejada en cotxe, autovia, autopista i autovia.

La ciutat, que ja coneixiam, no ha canviat gaire en la zona centre i en canvi sembla que força als nous barris o zones noves.

Donostia, la part per gaudir, es petita i es pot fer caminant, a partir de la Concha, la platja que s'obre al davant de la ciutat. El casc antic amb l'església de San Bicente, una petita joia, i les desenes de bars de "pinxos".

Es un lloc on es fàcil sentir se com a casa, la gent es agradable, el menjar fantàstic, el clima suportable. Curiós que l'euskera es la llengua predominant al carrer, com a mínim la que jo he escoltat i aquí ningú no fa escarafalls i es que els Bascos tenen una relació especial amb Madrid.

Curiós també que no varem veure ni un sol Sud Americà en cap, repeteixo cap dels bars i restaurants on varem parar, de fet no en vàrem veure gaire bé cap. Nord Africans, poquets, molt poquets i un es pregunta, com s'ho fan per fer ho tot a la seva manera i sempre sortir se amb la seva. NO ho dic pas per els emigrants, però si per els Bascos, que primer ocupen als seus i no diuen res, racistes, noooooooooo, però no n'hi ha dels no Bascos.

Passeges per la ciutat i no veus el munt de locals tancats que tenim aquí i ells callats i nosaltres som els dolents.

Imagino que la pell se'm torna fina. Els Bascos em provoquen un doble sentiment d'enveja i admiració per un costat però ràbia continguda per l'altre. Ells van a la seva, com quasi be fa tothom avui en dia i no mouran un dit per a ningú que no sigui Basc.

Getaria, Zumaia, Zarautz, Orio, la costa oest de Donostia es un seguit de poblets on es veu la enorme vinculació que aquest poble té amb el mar. Els barcos i el mar, dos elements imprescindibles i fantàstics.

Anar al País Basc es sempre un plaer i no puc menys que recomanar ho.

 

Robinson Crusoe, Daniel Defoe

En el meu altre blog llibredepaper, força menys conegut, parlava l'altre dia de Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, un clàssic entre els clàssics.

Jo vaig créixer amb un seguit de llibres com a companys i aquest n'era un d'ells.

Sempre deia, aquest ja l'he llegit, no cal tornar hi, fins que un dia vaig trobar una reedició feta per Edhasa que inclou el text original i les noves aventures de Robinson Crusoe, pràcticament desconegudes.

Us recomano que reprengueu aquest llibre per molts motius. El primer, sens dubte perquè està considerat com la primera novel.la en llengua anglesa (1719). Un llibre de quasi tres cents anys i encara es plenament vigent.....

En segon lloc per el que aquest llibre aporta sobre un mon que poc s'assembla al nostre però que guarda molts "tics" del nostre mon actual.

En tercer lloc per el repte que significa, com a mínim per a mi. Imagineu vos que demà us deixen en una illa on no hi ha ningú mes que un mateix, amb unes quantes eines (podriem discutir quines) i apa, a espavilar.

D'entrada no hi ha electricitat, es a dir que no podem fer servir un ordinador, primer drama. Per continuar no hi ha cobertura així que tampoc hi ha telèfon, segon drama. Al vespre no hi ha llum així que no hi veus set en un burro. No hi ha aixetes que ragin aigua, ni freda ni calenta. No hi ha vàters, no hi ha, bé, tot hi es però en altres formats i maneres.

Tot depèn de la nostre habilitat, de la nostre capacitat de sobreviure i d'inventar, d'adaptar nos al entorn, coses totes elles que hem deixat de costat.

Quants de nosaltres seriem capaços de plantar arròs, per posar un exemple, el sabríem reconèixer si el veiéssim?

Mil i un petits i grans reptes i sobretot un repte vital, la capacitat de sobreviure per un mateix, sense esperar que ningú et vingui a treure les castanyes del foc.

En aquests temps en els que ara vivim crec que, ara mes que mai, hem de rebuscar en nosaltres mateixos i no deixar que res ni ningú ens pugui desmoralitzar.

En Robinson no va ser cap home exemplar però aquest personatge, si penseu en l'any en que va ser escrit, es tot un prodigi.

Apa, que passeu un bon Nadal

2012 ja s'acaba

El 2012 ja s'acaba i el millor que puc dir d'aquest any es que ja s'acaba.

Aquest ha estat un any francament dur, i a pesar d'això no vull i no em penso queixar perquè, a pesar de tot, els meus i jo mateix estem "sans i estalvis" i hem aconseguit arribar a la fi del 2012.

El millor del 2012 es que ja ens deixa per començar el 2013 i un es pregunta: podrà ser pitjor el 2013?

Tindrà molta feina el 2013 per superar al 2012 i, de tot cor desitjo que no ho aconsegueixi.

Millor no parlar de feina perquè aquest ha estat l'any més difícil de la meva dilatada carrera en el mon de l'empresa. La crisi ens ha obligat a fer coses gens fàcils i a reinventar nos de manera continuada i es que res no serà com va ser. Però hem arribat a tancar l'any vius...

Els pares encara estan bé però no tant però encara hi son, cosa que no tots poden dir.....

El fill i la seva parella marxen a viure fora, com masses joves, com jo sempre he predicat, però no puc evitar una barreja d'orgull i pena al mateix temps....

La filla, ja viu la seva vida amb felicitat i autonomia, a casa seva.

Lo millor, ella i jo, cada cop en millor armonía i sintonia.

Bé, ens ho hem "currat" tan bé com hem sapigut i, per cert, ara som més independentistes que l'any passat i menys que l'any que ve.

Adéu 2012, gràcies per tot el que ens has donat de bo (encara que has estat un xic esquerp).

Eh!, 2013, marcat un detall i apunta algunes millores, així el 2014 no tindrà tanta feina.

Gràcies a tots per aguantar me, ha estat un plaer escriure i saber que algú, a mes de un mateix, hi trobi un sentit.

La vida es molt mes senzilla del que ens volen fer veure i l'hem de gaudir, pas a pas.

Bones festes i bon any

escriure a ma

Els joves segurament no sabreu de que parlo però jo, a l'escola tenia una assignatura que es deia cal·ligrafia. 

En primer lloc, les meves llibretes eren de fulls mil.limetrats, això vol dir que hi havia tot de ratlles separades un mil.límetre cadascuna de l'altre.

En segon lloc, el meu escriptori altrament anomenat "pupitre" tenia un tinter. Un tinter era una especie de recipient de ceràmica posat en un forat de la part alta del pupitre.

Al tinter, òbviament, s'hi posava tinta que portàvem del nostre tinter particular. La tinta podia ser de la marca Pelikan, entre altres. A mi m'agradava la de color blau.

En tercer lloc teniem el porta plomes i les "plomilles" (ni tan sols ses si s'escriu així).

Les plomilles s'havien de fixar al porta plomes i llavors sucar la plomilla al tinter i som hi, ja podíem escriure.

La cosa no acabava aquí perquè hi havia altres elements imprescindibles.

El paper secant, un paper de color rosat, aspre i gruixut que permetia eixugar lo escrit abans no comencés a "correr", i es que la tinta "corria" i es convertia en una porqueria.

Finalment teniem la goma de tinta, a no confondre amb la goma Milan tova. La de tinta era allargada, de dos colors, molt mes dura i, quan no destrossava el paper, podia treure les taques de tinta.

Amb tot això, el resultat era una escriptura semblant a la que es veu a la dreta, rodoneta ella.

Jo vaig arribar a ser molt bo en aquesta matèria.

Avui, la meva lletra es impresentable, quasi no faig servir la estilogràfica, el que sempre mes m'ha agradat, i ja no sé escriure.

Ahir vaig sentir un grafòleg que deia que la escriptura es bàsica per la memòria i ara entenc perquè la meva memòria s'assembla a la d'un peix.

El teclat s'ha carregat el llapis, la ploma, el paper i la llibreta i ens ha atrofiat la ortografia, la memòria i el gust per la estètica.

He de tornar a les meves llibretes i recuperaré la meva ploma. NO renunciaré a sentir com la punta de la ploma llisca suaument sobre el paper i permet "sentir" el que fas.

I si taco, mala sort, no es poden fer truites sense trencar ous.....

crítics i opinadors

Avui els crítics son un exèrcit d'individus que, juntament amb els "opinadors", conformen el mon mediàtic i dirigeixen tot el que ens envolta juntament amb els analistes perquè aquests i afegeixen la opinió sobre els temes econòmics.

Jo que soc de tarannà contestatari davant determinades obvietats em plantejo, sempre que sento un d'aquests opinadors, quins coneixements te l'individu en qüestió per opinar amb tanta vehemència i seguretat.

Si mirem els analistes financers descobrirem que la majoria dels qui opinen son grans teòrics i quasi be mai son gent que hagin treballat en el mon real. Senzillament basen els seus anàlisis en els seus coneixements teòrics basats en estudis, models, teories i altres.

Però quants d'ells han estat al capdavant d'una empresa?

Fa falta "tocar" el mon real per opinar? em podeu contestar i jo no tinc la veritat per resposta però quan tothom es veu amb cor de dogmatitzar i sacralitzar perquè té un altaveu mediàtic, jo tinc por de que ens haguem passat de rosca.

Hi ha verdaders experts en no res que, cada dia, dicten als altres el que han de fer sense tenir cap mena de coneixement real del tema que tracten i això pot fer molt de mal a altres.

Com un analista que no coneix la realitat d'un país, que no hi ha estat mai, que no sap el que ni el com ni el perquè, un individu amagat darrera una pantalla, pot dictaminar que aquest país no val un rot !!!!! i a mes això va a missa.

Us podeu imaginar quina cara te el senyor que ha dictaminat que Catalunya es un bo escombraria??

Bé, aquest es un tema que dona per molt i em va venir al cap ahir al cotxe, tot escoltant a la ràdio, un opinador que valorava una pel.lícula, millor dit que la desmanegava (era obvi que no li havia agradat). I jo em pregunto, aquest comentarista quins coneixements té de cinema, d'art, de cultura??? Em temo que senzillament tenia un micròfon i una emissora al darrera.

Es suficient?, bé la democràcia té això, la llibertat d'expressió com a eix vertebrador però quan la llibertat d'expressió es transforma en manipulació de la opinió el canvi es subtil però no menor.

Pot fer tant de mal un tertulià com un analista financer com un polític.

Hem d'aprendre a escoltar i posar en dubte el que sentim i llegim i no acceptar les coses perquè si.

En el mon de la economia, avui, hi deu haver mes analistes que productors.

M'imagino un pagès llaurant un camp sol mentre un polític mira si pot requalificar el terreny, un economista mira la rendibilitat del seu procés manual, un sindicalista mira si està maltractant a algú del seu sindicat, un ecologista mira si està plantant llavors transgèniques i utilitza aigua destil.lada per regar, un funcionari de sanitat mira amb cura si tot el procés compleix amb la normativa, un funcionari d'hisenda fa números sobre el que haurà de tributar, un altre mira si compleix amb les hores de treball que marca el conveni, un transportista espera al costat de la camioneta per dur el producte on mani el distribuïdor, un distribuïdor espera a que la collita estigui llesta per vendre la al mercat central, uns quants consumidors esperen per veure com creix el fruit per després anar al "super" a comprar lo. Ah!, oblidava que a Nova York un analista està ja escrivint un informe dient que els pagesos com ell no serveixen per res i ni tan sols sap que existeix.

Imagino la cara del pobre pagès amb tots aquells ulls fixats en la seva esquena, en la seva feina, ignorants del que fa i senzillament esperant, cadascun d'ells, la seva part del negoci, i el pobre home pensant, cal?

Hem construït un mon basat en la generació de necessitats innecessàries i masses opinadors improductius. 

Un altre Catalunya

Les coses que son davant del nas no sempre son les que mes veiem, i això fa que, masses vegades, ens quedem senzillament amb lo mes visible però no lo mes real.

Ahir varem anar a VIc, a veure el mercat medieval. Tret del petit detall de que allà hi érem mitja Catalunya i l'altre no hi era perquè no hi cabia, ens ho varem passar d'allò mes bé.

En primer lloc perquè, com ja he dit, era ple de gom a gom i això, en aquests dies de tristor comercial, es una molt bona notícia. En segon lloc perquè comprar en aquelles parades totes guarnides amb una ambientació medieval feia goig de veure i de comprar embotits, coques d'anís o el que fos.

En tercer lloc per l'ambient i aquí vaig al que deia al principi: Vic semblava un altre Catalunya.

Un, que viu al costat de Barcelona i treballa a Barcelona i sovinteja les seves rodalies, no m'esperava aquest tros d'ambient força més català del que gaudim a Barcelona.

Una gran estelada presidia la plaça i, tot i que jo no soc de banderes, he de dir que, en aquest moment, la vaig mirar amb un deix de goig.  

Catalunya es molta Catalunya i molts faríem bé de mirar el que passa mes enllà del nostre nas.

El que es veia a Vic era un país amb molta personalitat, sense estridència i amb un marcat caràcter Català.

Renoi, Vigatans, us felicito, serà cosa de venir mes sovint a casa vostre

Càncer

Quan jo era petit se'n deia un mal lleig i no era bo ni tan sols esmentar ho.

Més tard càncer era sinònim de mort i si algú tenia càncer ja se sabia que havia de morir mes d'hora que tard. Recordo que quan es va aixecar l'hospital Duran i Reynals, a l'autovia de Castelldefels, dedicat al tractament del càncer (crec recordar), quan passava per davant anant a la platja, sempre pensava que allà hi anaven els qui havien de morir de càncer.

Després s'ha anat substituint la paraula càncer per oncologia a l'hora de definir els centres on es tracten aquesta malaltia.

Tenir càncer ja no es un anatema, ja no ets un empestat si el pateixes. El problema es que massa gent pateix aquesta malaltia en alguna de les seves varietats i semblaria que totes les famílies hem de patir ho en primera o segona persona.

La nostre família ja hem tingut la nostre "quota" amb mes o menys fortuna. Hem guanyat i hem perdut.

Tot i això mai no hem patit aquesta desgràcia en cap petit. Em sembla injust que els nens o nenes hagin de passar per aquest tràngol tot i que, moltes vegades, semblen més forts ells que nosaltres.

Avui he comprat el cd de la Marató de TV3.

Només es per recordar que jo penso en tots aquells que ho pateixen en primera persona i tots els qui hi han de conviure amb algun familiar. 

epitafi d'un arbre a Sant Cugat

Això ahir era el forat on hi havia un arbre. L'arbre va tenir la desgràcia de morir i nosaltres hem tingut la desgràcia de perdre l'arbre i la possibilitat de tenir ne un altre en el seu lloc.

L'Ajuntament de Sant Cugat, en un acte sublim de ciutat intel.ligent, ha decidit, per algun motiu que se m'escapa, que aquí no hi fa cap falta un arbre.

Primer he pensat que es una qüestió d'estalvi el fet de no replantar, l'arbre en qüestió costa uns 80€ (ho he preguntat al garden), però si uns homes han vingut, han dut el sac de la foto, mes les llambordes, el ciment, el temps de feina, etcètera, els costos em superen àmpliament el de reposar l'arbre o senzillament, dins la desgràcia, no haver fet res.

Després he pensat que formava part d'un nou estil de disseny de la ciutat, sense arbres però tampoc em quadra perquè be que han plantat centenars d'arbres, a la prolongació del carrer Safir, una zona on no hi viu ningú ni pràcticament tampoc hi passem gaire gent, perquè queda a tocar dels "túnels".

He pensat que es una d'aquelles modificacions per fer de Sant Cugat una ciutat intel.ligent, però no he trobat el lligam.

Finalment he deduït que era senzillament un anacronisme funcionarial fins que algú del Ajuntament em demostri el contrari.

Per cert, a vosaltres us han consultat?, a mi no però suposo que no cal, ells fan el que volen.

Ah, el sac s'ha quedat a terra.....

fills

"Hijo es  un ser que Dios nos  prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí. ¡Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. ¿Perder? ¿Cómo? ¿No es nuestro? Fue apenas un préstamo... EL MAS PRECIADO Y MARAVILLOSO PRÉSTAMO ya que son nuestros sólo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias familias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos pues a nosotros ya nos bendijo con ellos"

JOSÉ SARAMAGO

Aquesta definició del que es o representa un fill m'ha semblat molt bona.

Amb una filla que va fer 27 fa poc i un fill que tot just acaba de complir els 30, em sembla bo de fer un petit homenatge als fills.

Tenir un fill de 30 anys i que, a mes, ara marxa viure fora amb la seva parella, es un resum simplificat d'una història que va començar ara fa 30 anys i 9 mesos.

Ho mires amb perspectiva i et mareja veure tot el que hem viscut.

Hem revisat les fotos d'aquests 30 anys i veus desfilar una vida, però el passat es desdibuixa en records diluïts mentre que el present es, a la vegada, fantàstic però amb un deix de tristor.

Ells ja fan la seva vida i nosaltres recomencem la nostre.

No he fet res de millor en tota la meva vida, bé, una cosa mes si, Ella ho sap.

T'ho dic al inrevés perquè s'entengui

Un bon amic m'ha passat aquest "link".

Us recomano que el veieu i després penseu una mica.

Es curiós com lo senzill, masses vegades ens passa desapercebut.

Res més per ara, sobren les paraules

https://www.youtube.com/embed/ZkJpzTNeaZQ

el dia després

Diuen que les coses no passen sempre com un voldria i que encara que tu creguis que allò es el que ha de passar, la dura realitat pot arribar a ser molt dura, valgui la redundància.

Els resultats de les eleccions han esta una desilusió per a mi per diversos motius:

- el primer, sens dubte perquè, en la meva modesta opinió hem perdut una gran oportunitat.

- en segon lloc perquè em temo que en lloc d'anar endavant ara hem reculat.

- en tercer lloc perquè la caverna i els d'allà assenyalant i destacant la caiguda de CiU, han aconseguit tapar el quart lloc del PP o la baixada del PSC.

- el PSC fins i tot diu que com no ha caigut "tant" com es pensava, ja els està bé.......

- perquè els fins justifiquen els mitjans i ningú, a Madrid, es penedeix de la campanya feta per El Mundo

- perquè la Chacón i companyia, ràpidament es varen llençar a adoctrinar i demanar responsabilitats però s'han tornat a amagar quan ara la cosa passa a casa seva.

- perquè jo he arribat a pensar que ERC i l'Oriol Junqueras tenien talla per dirigir i que realment volien construir un nou país. Al final la realitat es crua i l'Oriol prefereix el seu lluïment personal com a cap de l'oposició i no embrutar se les mans en la verdadera feina de dirigir Catalunya i anar cap a un estat propi.

- En Mas, bo o dolent ja ho va dir, quan arribi l'hora de la veritat ja es veurà on es cadascú.

Hem guanyat algo??

- Una divisió encara mes palesa de la qual encara es riuen a Madrid.

Catalunya sempre hem patit la divisió dels uns i altres i encara no hem après la lliçó.

  

Demà

Demà toca anar a votar. Las de demà no son unes eleccions qualsevol, no hi votarem cap partit sinó una manera de fer país i una manera de viure.

Totes les opcions demòcrates hi son vàlides i tots haurem, hauran d'acceptar el resultat i això no accepta reinterpretacions en funció d'interessos partidistes o de caire nacionalo nacionalista.

Els qui seguiu el meu blog ja sabeu el que votaré, no me'n amago, ans el contrari.

Crec un nou país, Catalunya i faré el que pugui per que els meus fills i els meus nets puguin gaudir d'un millor lloc per viure, mes digne.

Que ningú no es quedi a casa, el vot en blanc també val per demostrar l'enuig amb tots els partits però crec que aquest cop toca definir se.

Demà serà un gran dia, "impossible de recuperar", com diu la cançó.

Que us vagi bé, demà al vespre celebrarem la fi d'una etapa i el principi d'una de nova.

 

Pluja de fulles

Els qui viviu a Barcelona o qualsevol ciutat gaudiu de molts avantatges però no teniu una pluja de fulles com la que es pot veure aquests dies a Sant Cugat. Pluja de fulles i parets pintades de colors que defineixen sens dubte un dels moments mes macos de l'any.

En un mon convuls com el que ens toca viure cada dia, el descans d'una passejada, aixecant els ulls al cel, sense tenir que mirar el telèfon, respirant poc a poc, es una injecció de vitamines i de pau.

 

 

Ara mes que mai, la energia l'hem de buscar en aquelles coses que no veiem per culpa de la pressa, en totes aquelles coses que ens demostren que el mon està ple de petites i grans alegries.

No ens hem d'obsessionar per controlar lo incontrolable, senzillament hem de fer un pas, i després un altre, i després un altre, respirar a fondo fins omplir els pulmons d'aire net de la merda diària.

Avui es un dia massa maco per parlar de tot el que hauria de parlar, ja ho faré un altre dia.

Bona setmana!!!

Sr. Rajoy

Buenos días Sr. Rajoy,

Le escribo en castellano porque yo, a pesar de lo que digan sus acólitos, sé y puedo escribir en Catalán, y también en Francés y en Inglés y en Italiano y así Ud. lo entiende.

Porque digo yo que que eso de gobernar un país del que solo conoce uno de sus cuatro idiomas, ya tiene su cosa, no?

Antes de ayer Usted dijo en uno de los mitines que ha celebrado en Catalunya, que el Sr. Mas ensucia o estropea la imagen de España (no sé exactamente cual fué la palabra utilizada).

Estuve tentado de decir que Ud. se había equivocado en aquel momento pero debo admitir que Ud. tiene razón. Pero me temo que el Sr. Mas estropea o estropea la imagen de España por lo que dice o hace si no porque con sus palabras ha despertado a una parte de la España profunda, aquella que era mejor que estuviese dormida.

Cuando "esa" España despierta y abre su boca, sus propias palabras son las que la desacreditan y muestran sus propias miserias.

Como dice el riquísimo refranero castellano: "por la boca muere el pez".

Mire, yo de política no sé pero de temas de imagen algo sí que sé porque forma parte de mi oficio.

Vamos a ello.

Yo, y perdone mi falta de modestia, le he dicho al principio que puedo expresarme en 5 idiomas y Usted, Usted que nos representa formalmente a todos como lo hace para discutir y negociar con el resto de sus homónimos europeos o mundiales si no habla nada más que español tal y como SU sistema educativo le ha preparado. No sabe que este pequeño detalle ya le pone en inferioridad de condiciones. Y encima resulta que el Sr. Mas lo hace en Francés y Catalán y Inglés......será por el sistema educativo Catalán.....

Pero esto es solo un comentario.

Vamos a ello.

Yo, que tengo trato por mi trabajo con gente de todo el mundo, tengo la suerte y oportunidad de oir lo que los que viven en otros paises del mundo opinan de nosotros.

"Como queréis salir adelante si no paráis de tener fiestas y más fiestas"

"Como puede ser que vuestro país sea el segundo del mundo en kilómetros de alta velocidad, muy por encima de EEUU o Francia por citar solo dos"

Son solo dos de las preguntas más comunes a las que hago frente pero déjeme añadirle otros comentarios:

"España no tiene buena imagen, sois un país de siesta y toros".

"el nivel de corrupción de vuestro país es muy alto...."

"Barcelona es distinta, es una ciudad europea"

Y ahora deje que yo le añada algun comentario de mi propia cosecha:

España, dice Ud. que el Sr. Mas daña su imagen y yo le pregunto:

- El Sr. Camps o la Sra Barberá paseándose en un Ferrari por un circuito que ahora es una ruina, que nadie puede pagar y que ahora la Generalitat Valenciana no pueda pagar las farmacias, eso es buena imagen??

- El Sr. Fabra inaugurando un aeropuerto donde aun no ha aterrizado ningún avión, eso es buena imagen??

- un gobierno defendiendo solo por intereses políticos un corredor central que morirá en los Pirineos y del que se rien toda Europa, eso es buena imagen??

- un gobierno que sostiene contra cualquier razón a Bankia, entidad quebrada sin disponer de los fondos necesarios, eso es buena imagen???

- un gobierno que permite amenazas de generales contra sus conciudadanos y no reacciona, eso es buena imagen??

- una alcaldía, la de Madrid, que cuesta y gasta más que la cancillería de Alemania, eso da buena imagen???

Y solo le hablo de los más obvios y fáciles.

El día que quiera le cuento más.

Sr. Rajoy, la imagen nos la construimos día a día. Usted no es el único responsable, sus dos antecesores ya la han hecho la cama pero casi todo el mundo pensamos que era difícil hacerlo peor que Zapatero y Ud., en pocos meses, ya ha mentido e incumplido más que él en todo su mandato y su gestión está dinamitando todas las empresas que el Sr. Aznar privatizó.

Sr. Rajoy, el Sr. Mas, a su lado, es solo un aprendiz de mala imagen.

 

desnonament

Per els qui no ho sapigueu encara, ara tinc se suposa que "twitejo". La meva adreça es @ReyJordi.

Encara no sé perquè ho faig sinó es per poder dir en el mateix moment que ho penso allò que més tard potser ja no recordaré. 

En aquest context ahir vaig escriure una piulada: Vergonya per tot el poder legislatiu i judicial per necessitar una mort per descobrir les seves injustícies i misèries. Mans tacades de sang.

No em va sobrar cap lletra (només en pots escriure 140 inclosos espais) però hagués pogut seguir molt més enllà i aprofito aquesta finestra, molt més adient per a mi per seguir.

Cada cop més la nostre societat em recorda l'edat mitjana, l'època on els "senyors" i "amos" i usurers podien fer el que volguessin, sempre amb la connivència de les armes i la religió.

Avui això no ha canviat tret que no hi ha "amos" en el sentit estricte de la paraula, ara son amos dels diners i per derivació amos de la resta.

Desnonaments fa ja uns quants anys que es fan de manera exactament igual com la darrera setmana i l'església, aquella que ha ràpidament es va posicionar en contra del poble Català i les seves reivindicacions, encara no ha obert boca, no ha intervingut en veu alta exigint justícia. 

Cap general retirat tampoc ha aixecat la veu dient que les armes estant per defendre el poble de qualsevol agressió injusta per part d'usurers.....

Anècdotes apart cap polític, ni de dretes ni d'esquerres, ha actuat fins el suïcidi de la dona Vasca. 

Els bancs, tots ells, dominen la voluntat dels polítics i sobretot els imposen les normes donat que tots ells estan agafats per els c......

Cap partit pot pagar els crèdits que deuen als bancs tant si son al govern com a la oposició i per això mai ningú no critica cap banc no cap caixa, senzillament no poden. Com tampoc ho poden fer els mitjans de comunicació, atrapats en la mateixa xarxa.

Així es dona la paradoxa que nosaltres donem els nostres diners, els que no tenim, als polítics perquè els donin als bancs, perquè els bancs els deixin als polítics que no els tornaran mai. Així els bancs, entre tant, tenen la llibertat de fer el que volen amb els diners que han rebut de tots nosaltres.

Aquesta llibertat de moviment i connivència fa que després facin lleis que nomes protegeixin els interessos dels bancs.

Lleis que permeten que un banc et concedeixi un crèdit de manera no justificada, amb clàusules abusives, que valora l'immoble com vol, a l'alça el moment de concedir el crèdit, a la baixa el moment recuperar lo i que ningú, ni jutges, ni polítics ni ningú no ho critica.

Em recorda molt als senyors feudals que tenien manobres que tenien que treballar per ells tota la vida només per pagar els interessos dels crèdits que ells mateixos els havien deixat per malviure.

Avui he llegit un acudit on es veien dos banquers xerrant entre ells. Un li deia a l'altre: "haurem de canviar les lleis hipotecaries, i l'altre li respon, sí, el suïcidi no es causa d'extinció del deute", o algo així.....

Els Catalans hem de canviar de país però no oblidem que tenim molta més feina de la que sembla......  

racisme

"El racisme no té que veure amb el color de la pell. El racisme es poder decidir qui ets. Els Alemanys tractaven com a esclaus a gent que, moltes vegades, eren mes blancs i rossos que ells, com ara els Polonesos". (Helena Janeczek, Las golondrinas de Montecassino).

Aquesta frase m'ha copsat i m'ha plantejat un dubte important en aquest entorn de país en el que vivim avui.

Son racistes els Espanyols quan consideren que "ells" tenen el dret de decidir sobre el qui o el que som?.

La història en va plena d'exemples on els uns dictaminen sobre els que els altres son o poden ser.

Àfrica i Àsia son dos continents on milions de persones han sofert a la seva pell el jug dels colonitzadors que els imposaven, discrecionalment, el valor de la seva persona en virtut del color de la pell o de la religió o senzillament el seu origen.

Hitler va determinar que els jueus, Polonesos, gitanos eren inferiors a ell i els seus. Però es que davant seu, els Anglesos tractaven mes o menys de la mateixa manera als Indis, Nep alís,  Maoris i els Francesos als Algerins o Marroquins a l'hora de lluitar contra els alemanys o fins i tot els Nord americans amb els negres.

El racisme es l'intent de supremacia d'uns sobre uns altres sempre amb l'us de la força com a pas previ.

Els Espanyols son racistes envers als Catalans? Potser no els Espanyols però si els seus representants polítics que s'omplen la boca amb frases altament racistes.

Algú ho hauria de fer esment a les instàncies pertinents.   

 

Home dolent, home bó

Va passar un dia que un home dolent, o com a mínim no gaire bo, va decidir comprar un gos imagino que per caçar. Un gos com el de la foto, un beagle, raça caçadora. El individu en qüestió, no obstant, devia ser d'aquells que consideren els animals com "algo" al seu servei, vaja que ells fan el que volen.

L'animal va viure un any i escaig que es millor ignorar.

Fins que un bon dia el gos va decidir que ja n'hi havia prou o va ser el mateix home, tan se val.

La qüestió es que el gos va acabar deixat, perdut, abandonat o alliberat al bell mig d'un bosc, amb una cadena de vàter lligada al coll i un tall provocat per la cadena.

La cadena de vàter es el millor indicador de lo bé que era tractat el gos.

I aquí acaba la primera part de la història, sòrdida, massa freqüent i massa comú.

I aquí comença la segona part: quan un home el recull i li dona aixopluc tot i esperant algú que realment estimi l'animal.

I, de vegades les coses milloren perquè ja no poden anar pitjor i tot d'una va aparèixer un home bo, un home que sap el que significa estimar i ser estimat.

Avui el Tano es un gos feliç, que ha retrobat o senzillament ha trobat el que no tenia, amor i companyia i un home bo ja no està sol.

Al mon hi ha homes bons i homes dolents

Massa sovint els dolents apareixen als mitjans com a herois i massa poc es veuen els homes bons que son ignorats per poc mediàtics.

ES bo començar la setmana amb un home bo i un gos feliç.

Bona setmana  

una frase per avui

"no esperis que les coses passin, fes que passin les coses",

llegida avui a la contra, autor Félix Torán

empresaris Catalans

Diu la Sra. Rahola que a Cadaqués un empresari Català li va dir, a cau d'orella, que a ells no se'ls ha de demanar de ser a primera línia però que ells hi seran.....

Bé, no sé si la transcripció es literal però així la he recordat. Ella, la Pilar Rahola ho deia tota contenta com dient, en el fons els empresaris ens donaran suport encara que no ho diguin.

Jo soc empresari, petit, fins i tot no sé si arribaré al final de la crisi però francament no m'identifico amb aquests "empresaris".

M'han recordat aquells oficials de les pel.lícules que diuen, "adelante mis valientes, hay que tomar la posición" i ells es queden ben aixoplugats on les bales no els puguin tocar mentre els soldats de tropa cauen com a moscas.

Els empresaris Catalans, vaja, aquells que es consideren dins d'aquesta elit i els mitjans així els hi raspallen, ja s'han penjat ells mateixos la medalla que els estalvia el combat. 

Esta bé, si la cosa de la independència surt bé ja hi haurà temps d'apuntar se als èxits i fer onejar la bandera. Si no surt, en canvi, ningú no sabrà res i ells formaran part del grup dels "jo ja ho vaig dir".

Em pregunto per què tots els altres empresaris, els petits i ignorats per tothom, els qui cada dia lluitem amb o sense èxit, si que podem dir ho en veu alta, millor dit ho hem de dir per fer país i si ens cremem en el camí, cap problema, total no som rellevants.....

Ressentit, doncs si 

El mon no canvia. Segles després, l'ésser humà encara no evoluciona, s'emociona quan el qui el "mana" s'emporta la gloria, i els diners, mentre ell només les desgràcies i les patacades

una frase

"El optimismo se ejercita. Creer que las cosas pueden ser distintas enciende un motor que las hace posibles".

L'autor: Sergi López, actor.

En mig de tanta merda es bo trobar una frase que t'ajudi a mirar endavant.

Nomes us volia dir això.

Apa, bona setmana

mercat de mercats

Felicitats!!!!

Només puc felicitar a qui hagi tingut, per tercer any, aquesta iniciativa.

Hi varem anar aquest dissabte i ens ho varem passar d'allò mes bé.

En primer lloc perquè per un cost quasi simbòlic varem poder menjar i beure productes de casa i, després poder comprar molts productes que els mercats ofereixen.

Hi érem tants del país com turistes, tots barrejats i entretinguts.

La única gran diferència era que els de casa, abans o després de menjar, varem passar per les parades de productes alimentaris mentre que els turistes, amb el vi i les tapes ja en tenien prou.

Tots estàvem contents, els botiguers perquè tot i tenir que treballar dissabte i diumenge, podien veure com la gent parava i comprava i no sols mirava.

Els restauradors no paraven de servir tapes francament bones i els cellers vi i cava.

Bé, en un mon d'incertesa i depressió, anima l'esperit veure com encara podem viure moments de gran felicitat, ni que sigui amb aquest esdeveniment.

Bona feina.

les rotondes

Tenim un problema, bé en tenim molts però aquest em preocupa especialment per les seves implicacions.

Barcelona, Catalunya de fet, està plena de rotondes, rotondes amples, rotondes estretes, rotondes enormes. Les rotondes, se suposa, apareixen per fer mes fluid el trànsit i per estalviar llums i així evitar parades innecessàries.

Fins aquí crec que l'objectiu es correspon a la realitat existent i, fins aquí, cap problema.

El problema, per a mi, apareix quan els conductors descobreixen que les ratlles pintades al terra nomes serveixen com a grafitti.

A partir d'aquest descobriment els conductors han après a creuar les rotondes en línia recta i així "guanyen" temps i, evidentment, es colen per davant dels qui, com jo, creiem que els carrils son allà per respectar los.

Lo millor del cas es que si un els crida l'atenció o els impedeix la "colada" et diuen de tot perquè qui som els cívics per frenar e impedir als incívics que facin el que vulguin, quan vulguin.

Aquest es el problema, estem perdent el civisme de manera alarmant.

Sembla que mentre el sr. Wert ens vol espanyolitzar, aquí o allà, ningú no es preocupa per aquesta assignatura imprescindible per el futur d'un nou país.

Si les normes de conducta nomes hi son per no seguir les malament anem.

No menystinguem aquestes petites coses que mostren el que no es veu a primer cop d'ull però que afavoreixen posteriors comportaments encara mes greus.

Guixades sistemàtiques a tot el mobiliari urbà, gent que no paga els transports, fer mal bé les coses per el simple plaer de trencar el que es de tots i així podem fer una llista interminable.

Als nens se'ls ha d'ensenyar a respectar els altres i el que no es nostre i als joves no se'ls ha de deixar fer el que vulguin per poder "fardar".

Les rotondes nomes son això rotondes però demà fixeu vos a les que tingueu mes aprop.

600

600 es el nom d'un cotxe que forma part de tota una generació de persones però es també el número de posts que he publicat amb l'anterior.

Ja em podeu felicitar!!!

600 posts en una història que va començar el 2007.....

Estic content que el número 600 hagi estat amb un motiu d'alegria i riure i no una tediosa crítica.

La vida es per viure la i disfrutar la. 

600 escrits que, tots ells, formen una petita part del pensament d'una persona que viu i treballa per un mon millor i mes just.

600 apunts, 600 comentaris, 600 pensaments, 600 bajanades i uns quants lectors i amics.

6.000.000 de faltes d'ortografia i les mateixes de sintaxi i gramàtica.

Gràcies per acompanyar me 

una abraçada

toc, toc

Riure es, avui per avui, una de les coses més valuoses i menys costoses de les que podem i hem de gaudir.

Aquest vespre hem anat a veure Toc Toc, una comèdia hilarant i jo, com la majoria dels qui érem allà he passat una hora i tres quarts sense parar de riure i sense pensar en el que passa al mon.

Es bo, molt bo i molt sa, i si ho fas amb una història ben trenada i millor interpretada llavors oli en un llum.

El teatre t'acosta a les persones com no ho pot fer el cinema i això que a mi m'agrada molt el cinema.

Un gran aplaudiment i agraïment al Pep Cruz, Mercè Comes, Santi Ibañez, i la resta del equip.

Avui ens ho hem passat d'allò mes bé.

BBBB 

Querida España

Digo querida porque yo he nacido y vivido toda mi vida en Barcelona y durante la mayor parte de mi vida me he sentido español. Sigo creyendo que España es un gran país al que admiro en muchos temas y, durante la mayor parte de mi vida profesional, he ejercido como español en mis muchos viajes al extranjero.

Te escribo, querida España, porque esta relación se ha acabado, no sé si afortunada o desafortunadamente. 

En una relación entre dos siempre hay culpas en las dos partes y no voy a negar que yo puedo no haber estado al nivel requerido en muchas ocasiones, pero tu has cambiado mucho, o mejor dicho no has cambiado nada y vuelves a ser aquella España que tus libros de historia tienden a olvidar.

Me preguntarás los motivos y te puedo hacer una lista interminable pero solo te citaré algunos.

El primero, y no el más importante, es el insulto. No puedes esperar que yo respete a quien se pasa el día insultando directamente o menospreciando o sencillamente ignorandome.
No me puedes tratar como si fuera un deficiente mental, ignorando verdades como puños y buscando solo la complicidad de todos vosotros.
Crees sinceramente que un ministro, o dos, de "mi" país puede decirme que necesitan reeducarme porque la historia que yo sé no es la buena, que solo lo que la madre patria me puede enseñar es la verdad??? quizás no te acuerdas de la Formación del Espíritu Nacional que los de mi generación tuvimos que aprender. Pretendes acaso que volvamos a a aquella historia donde los "moros" son siempre los malos y que Fernando e Isabel nos liberó????? Imagino que en España, la que bien estudia, debéis haber aprendido que aquellos moros eran mucho más instruidos que los "cristianos" que los vencieron.
Pero sigamos con el insulto. Entiendo o espero al fín, que la mayoría de españoles no deben dar crédito a tales manifestaciones pero aquí es donde más me duele, donde estaís, porque no les acalláis, porque no les afeiáis su fea conducta. Acaso no os acordáis del dicho que dice que quien calla otorga? o es que ya os va bien. He oido ya a demasiados ser condescendientes con sus compatriotas y muy críticos con los Catalanes.
El segundo raya el insulto pero es más sutil. La incompetencia, España hoy eres una incompetente y no lo digo yo, lo dice el mundo y lo ratifican las estadísticas: últimos de Europa en educación (esa que nos queréis transmitir), últimos del Mundo en tasa de crecimiento, "honor" compartido con Grecia, país de pandereta y chanchullo, de corrupción y boquilla, capaz de decir sandeces como que estábamos a punto de superar a todas las economías de Europa (nuestro ínclito Zapatero) y hoy tener que comernos con patatas sus palabras y la venganza que han conllevado. Y vuestra incompetencia os hace matar la gallina de los huevos de oro, la que siempre ha tirado del carro, porque preferís una Catalunya muerta antes que libre porque preferís que se hunda España antes que triunfe Catalunya. Como puede ser que una madre, o un hermano permita tamaña estupidez, solo aquella que no lo es, aquella que en realidad es solo ama de su siervo y como tal lo trata.
Abre los ojos España, si tanto me quieres déjame partir o por lo menos escúchame con atención que quizás mis palabras no contienen tantos insultos como las tuyas y quizás esas palabras tienen muchas más soluciones para todos que cualquiera de los cataclismos que brotan de llos únicos que abren la boca en tu país.
Yo ya he perdido la fe en tí y no por los que os mandan, de ellos nunca he esperado nada, pero de vosotros, los Españoles, los que os llamáis hermanos nuestros y todo eso, de vosotros hubiese esperado más comprensión y solidaridad.
Mi querida España ya no te quiero igual que antes y es tu desprecio el que me ha hecho perder el respeto por tí. 
Piensa un poco en lo que te acabo de decir y verás que quizás incluso tengo algo de razón.

ladran luego cabalgamos

Les momies s'han despertat i tot just han començat a "regalar nos" les seves perlas.

El Sr Guerra, "socialista" de pana gastada, el Sr. González ex socialista i ara no sabem que i sobretot els incommensurables bisbes del Estat als quals els bisbes Catalans només hi han oposat una abstenció i un silenci entre trist i normal.

Ara resulta que el que volem els Catalans, això de separar Espanya es immoral !!!!. Renoi, busco i rebusco a la Bíblia i qualsevol altre llibre sagrat on hi posa que reclamar el que un considera just es immoral (per molt equivocat que pugui estar). Tampoc he trobat cap cita sobre la unitat d'Espanya i tampoc sobre Catalunya així que em sobta que ells si hagin trobat un criteri que justifiqui la seva doctrina.

No oblidem que el que "ells" diuen se suposa que es norma d'obligat compliment per els fidels. Així que els Catalans cristians tenen un problema. Els qui tenim fe però no creiem ni respectem l'actual església ho tenim més fàcil, no els fem cas i punt.

Deixem que parlin i ho facin d'aquesta manera perquè així ajuden a decidir el vot dels indecisos.

Ara que hem descobert que els Gallecs, comunitat eternament descontenta i pobre per antonomàsia es ara el paradigma de l'exemplaritat per tot l'Estat. Sembla que Galícia no deixa de criar polítics que volen dirigir el país. Els Bascos, en canvi, ara ja no volen la independència, ni tan sols Bildu la proclama, no fos cas que perdin els furs i els diners.

La pela es la pela i sembla que no només els Catalans hi tenim afició per la pela.

Poc a poc, no obstant, molt amagadets, es comencen a trobar articles on la gent es comença a preguntar, allà a les Espanyes, que hi ha darrera aquesta actitud dels Catalans. Son pocs i no criden gaire no fos cas que surtin rebent.

En canvi si que ha sortit una bona dona extremenya d'origen i catalana d'adopció protestant per les paraules del seu parent socialista.

Cada cop es mes pales que els poble Espanyol es molt més intel.ligent que els seus polítics.

Polítics

Els Catalans hem demostrat (ens ha costat) que encara som vius.

Els Catalans hem demostrat (no costa gaire) que estem molt per davant dels nostres polítics en general.

Els Catalans estem demostrant a tot el mon (només estem al principi) que, com a las aventures d'Asterix, hi ha un poble irreductible, allà al racó de dalt a la dreta de la península Ibèrica, que ja no es vol deixar humiliar mes per els seus veïns.

Els Catalans mai no hem guanyat una guerra així que no creiem ni en la violència física ni en la verbal.

Els Catalans som, no obstant, tossuts com a mules i això fa que, segle amunt o avall, seguim lluitant per el que creiem.

Els Catalans però, també tenim característiques que no sumen sinó que resten.

Sens dubte la que mes mal ens fa es la qualitat dels polítics que hem tingut i tenim. Encara s'homenatge a un home, Rafael de Casanovas, que al 1714 va tenir una actitud mes que discutible vers el poble Català.

Hem tingut en Macià i en Companys i en Prat de la Riba però quants n'hem tingut que han renegat del propi país? Quants son verdaderament honorables en front dels molts mes que han permès el patiment, la corrupció, el sotmetiment...

Però aparquem el passat i pensem en el present i futur. Ara toca mirar endavant.

Ara estem en un moment important i possiblement força transcendent del nostre país i ens serà difícil gestionar els nostres moviments sols com a poble i aquí ve el motiu del meu post:

Tenim els polítics per gestionar aquest etapa?? Em temo que no però ara es l'hora de demostrar ho i tant de bo que m'hagi equivocat en la meva valoració.

De moment nomes un de sol ha estat capaç, de reaccionar amb valentia or resignació a una situació que ell no ha provocat ni segurament encara no desitjava. L'Artur Mas s'ha trobat al cap davant de tots nosaltres i corregint les seves pròpies paraules s'ha obligat a posar se al front de la cursa per tibar del "pelotón". Nomes ell sap fins quin punt ho ha fet obligat però, les circumstàncies l'han dut aquí i, de moment dona la cara i amb força correcció.

La resta? On son? els del PSC, cada dia han de llegir el diari abans d'obrir la boca per saber si van cap a la dreta o l'esquerra, si son federalistes o no, si volen el referèndum o no, si el PSOE els dona suport o no, si els seus propis afiliats estan d'acord o no. Qui es el seu cap: en Pérez Rubalcaba, avui partidari de no tocar la constitució i ahir de ser federalista?, la sra. Chacón, eterna "missing", persona que encara no ha obert la boca i senzillament espera el dia que tots els seus rivals hagin mort?, el Sr. Navarro, de qui encara no sabem que pensa de res i res no ha demostrat?. En definitiva lo únic que han sabut fer en aquests moments tan transcendents es abstenir se, la única opció dels qui no tenen opció. Com puc jo votar un partit que no sap si vol o no vol el dret a decidir per a nosaltres?????

Esquerra, sempre a remolc del seu passat però qui es el seu cap, quin es el contingut real del seu discurs, espero sentir lo.

Convergència, l'Artur i qui mes, el Pujol jr? el Pujol sr.?

Unió? en Duran va amb crosses, tota una imatge i una metàfora? Un altre al qui els fets han agafat amb el pas canviat i em sembla que no gosa dir el que realment pensa

PP, bé que us puc dir que no hagueu sentit ja. Por, abisme, cataclisme, tancs, constitució, tribunals. Imagino que, si per ells fos deixarien anar els tancs però no poden perquè Europa i els EEUU els miren amb lupa. Ja no podran amagar se amb vanes promeses i a mes han de mirar de salvar el país i el seu propi cul, així que bona papereta tenen.

ICV, el Sr. Herrera, eternament preocupat dels temes socials encara que sempre oblida que ell i els seus son els qui han arruïnat, juntament amb el PSC i Esquerra el país que ara ha de pidolar els diners malbaratats. El Sr. Herrera que sempre es mostra transcendent però que, em temo no té cap capacitat de dirigir un país, senzillament es un bon kumbayà.

Els altres, semblen mes la cicciolina catalana que verdaders candidats a dirigir un partit.

Qui ens pot dirigir si nomes els podem votar a ells perquè ells mateixos es neguen a canviar la llei per deixar que el poble votem llistes obertes.

Res no es impossible però la magnitud de l'empresa ens exigirà molt i molt de tots.

Tant de bó els nostres polítics estiguin a l'alçada del moment i no nomes juguin a parlar i dir frases grandiloqüents i buides de contingut com els darrers anys.

Sort Catalans!! 

sortir de l'armari

Aquesta expressió força gràfica normalment s'associa als qui s'obren anunciant la seva sexualitat. 

Jo, avui, crec que aquesta expressió es força adient per identificar als qui, gràcies a la efervescència política del país, no han pogut evitar "sortir del l'armari" i presentar se com el que son en realitat i no com el que aparenten ser.

El sr. Alejo Vidal Quadras ha estat el primer dels Catalans i no ha trigat gaire. D'entrada aquest senyor que fa temps s'auto anomenava Aleix ara desplega tota la seva espanyolitat, cosa perfectament democràtica, però amb el tic que li mancava, l'autoritarisme dictatorial i ranci. El seu anunci de portar un general de brigada de la guàrdia civil per manar als mossos demostra aquest tarannà mai oblidat dels qui pensen que son els posseïdors de la veritat i que el poder els dona el dret d'imposar, com sigui, la seva veritat.

El sr. JM Lara ha estat el segon. Cap sorpresa en la seva filiació, es fill de franquista i ell mateix editor de La Razón, tot un exemple de democràcia, però mai no s'ha prodigat en declaracions espontànies. Ahir va caure a la temptació i hi va caure de quatre grapes, menystenint les seves pròpies empreses i treballadors. Menystenint perquè no pots dir que has de marxar perquè cap editor viu fora del país on es parla la llengua en la que publica i el seu grup es el propietari de molts segells editorials en català i en segon lloc perquè no he sentit a ningú dient que a Catalunya es prohibeixi l'us del Castellà. Menystenint perquè em consta, en conec uns quants, que els seus treballadors no crec que combreguin amb l'opinió del seu cap. Però bé, sr. Lara, de fet vostè ja té casa a Madrid, oi? aixi que no pateixi.

Anirem veient d'altres personatges i haurem d'aprendre a no escoltar el que no mereix ser escoltat i aprendre a fer el cor fort. Serà bo apuntar en una llibreteta aquests noms per, mes endavant recordar als desmemoriats les seves pròpies paraules.

Dos no discuteixen si un no vol i nosaltres no hem de caure en la provocació.

low cost

Ja d'entrada la paraula no m'agrada: "low cost". Per què no parlem de barato o barat. Sembla que amb l'anglicisme volem dissimular el contingut que s'amaga darrera la paraula.

Jo compro barato, tu compres barato, ell compra barato, això no queda bé. 

Jo compro baix de cost, tu compres baix de cost...més acurat però encara sona pitjor, oi?

Ara tot es o ha de ser barato o baix de cost i un dels símbols mes significats i significatius d'aquesta política es Ryanair, la "fantàstica" companyia aèria on difícilment m'hi trobareu mai mes. Però ells no son ni molt menys els únics. Empreses com Primark, Dia, els milers de botigues de tot a 100, o tot a 1€, o tot al que tu vulguis i, fins i tot la majoria de cercadors d'oportunitats com ara VivirVip.com formen part d'aquest nou plantejament de vida que jo no comparteixo de cap manera.

No hem de confondre barato amb preu adequat, igual que car no significa qualitat.

Barato pot significar que no funciona, que no està be, que el producte no es correspon al que compres, que no compleix amb els requisits que pot marcar sanitat, o senzillament que no paga impostos, cosa que els altres sí que fem.

Hi ha una dita molt antiga que diu algo així com "son faves contades", es dir que no hi ha mes ni menys que el que es veu.

Tot té un preu en funció dels ingredients o els components i d'una cosa que no es menor, la marca. Tu pots triar la combinatòria de preu, components i marca que vulguis però el que no pots fer es aspirar a tenir un producte amb marca reconeguda, components bons i preu baix: es un producte pirata i falsificat, per citar un exemple senzill.

Tots els nois que venen DVD's al carrer, us heu preguntat per què son tan barats? Son còpies il.legals, no paguen drets, no paguen distribuïdors, no paguen als botiguers, no paguen impostos i no tenen cap garantia de qualitat i, per si no fos prou, paguen una misèria als pobres nois que  ho venen al carrer sota la seva responsabilitat, curiós que tots siguin gent de color i sense papers. Algú pot creure que comprant un DVD així ajuda a algú???? No això es pirateria pura, molts cops massa aprop del low cost.

Es ben cert allò que diuen de: "ojos que no ven corazón que no siente". Sabeu el que es una "maquila"?. Heu vist mai algunes de les fàbriques xineses o índies o de Bangla Desh on es fabriquen aquest productes tan baratos? Potser llavors us ho pensaríeu una miqueta més. No hi ha duros a quatre pesetes, ja ho deia la meva avia.

L'altre dia escoltava a la ràdio un anunci on VivirVip. com anunciava que amb ells podies anar al restaurant XX que abans costava 40€ per "només" 24€ em sembla i jo em pregunto quin dels dos m'enganya, el restaurant que abans em cobrava els 40€, la empresa que m'ofereix el que "costa" 40€ per 24€ sense explicar me com ho fan o tots dos junts. En qualsevol cas jo no hi aniré.

Lo barat pot ser molt car quan no funciona, es fa mal bé tot just al estrenar ho o senzillament no dura.

Lo car, en canvi, pot arribar a ser econòmic si el seu rendiment ho compensa amb eficàcia.

Penseu abans de comprar, raoneu i no us conformeu amb la primera impressió.

Hi ha un concepte força assenyat, s'anomena el justipreu, molt mes que comprar barato es comprar al preu just.

Bona setmana

la senyera

Un dels aspectes que mes em va sorprendre a la manifestació del passat dia 11 va ser la presència de la bandera que ensenyo al costat. 

Sens dubte aquesta es, en la meva modesta opinió, la que mes es prodigava. La segona i/o alternativament la primera seria la "típica" estelada, es a dir la mateixa però amb el triangle blau i la estrella blanca. La senyera, la quadribarrada i prou, aquesta, sens dubte i era molt menys freqüent.

I un no pot evitar de pensar que en aquest país som una mica "raros" perquè sortim al carrer amb banderes que, em temo, la majoria ni tan sols coneixem.

Algú, espontàniament em pot dir d'on surt aquesta bandera i el que significa?

Aquesta bandera ha estat ideada per el PSAN, partit socialista d'alliberament nacional!!!!! al 1968. Realment creu algú que aquesta bandera té cap significat per el nostre país???? Sap algú qui es el PSAN i si aquesta gent representa a algú???? Oi que no?

L'altre estelada, la blava es un pot i pot entre la bandera Cubana, la Francesa i la senyera dissenyada al 1918 aproximadament i se suposa que arreplega el blau (humanitat) de la Francesa, la llibertat de l'estel i el triangle de la Cubana perquè l'autor i va viure i ho va identificar amb la lluita contra Espanya. Renoi, es una mica complicat tot això per poder dir que m'identifico amb aquesta bandera.

Ja fa temps que vaig escriure que no m'agraden les banderes perquè només son un tros de roba que divideix més que no ajunta i que es un multiplicador de violència. Avui encara estic mes convençut del que vaig dir l'altre cop.

Dit això sembla evident que la senyera es queda "curta" per molta gent que associa la independència a l'estelada i no a la senyera.

Amb tota franquesa, jo crec que hem de intentar, ni que sigui amb el tros de drap que ens encapçali, que hi hagi una certa unitat de criteri.

La senyera, simple, quadribarrada, sense més afegitons, fa tota la feina que s'espera d'ella.

Si cadascú busca la màxima identificació, personalització i politització del drap ens passarà com aquell grup de dissenyadors que, intentant dissenyar un cavall, varen acabar dissenyant un camell de tantes coses com li varen voler afegir.