El 2015 acaba, visca el 2016

Entre costum i tradició però aquests dies se sol fer balanç de l'any i es fan els desitjos per l'any vinent. Avui guardarem tot un any, amb tot el que pugui significar per començar ne un altre, ple de dubtes, sorpreses, desitjos i potser també coses no tan agradables.

No soc persona de mirar gaire enrere, entre altres coses perquè la meva memòria no ajuda a recordar ho tot.

En lo personal 2015 ha estat un molt bon any tot i que el principi va ser molt dur pe rla salut de la mare. Al final tot a anat molt i molt bé i no puc desitjar res mes.

En lo professional les coses han estat molt me magres però també hem arribat a final d'any, no sé ben be com, però aquí estem.

2015 ha estat també l'any on els Catalans hem començat a caminar, tot i que avui encara no sabem cap on, però això es cosa del 2016.

Per aquest 2016 només demano seguir avançant i una miqueta més de fortuna en la part de la feina i la resta, aquest cop, la desitjo tota per els nens i nenes que avui, refugiats, orfes, abandonats, sense pares, ferits, malalts, per ells demano que el 2016 sigui més benevolent que el 2015.

Aquest any que plega hem vist petits ofegats a les platges d'Europa per voler arribar a una pau que no han trobat en vida. Hem vist nens morir per bales i bombes que els nostres governants han fet tirar, sense cap vergonya ni justícia. Hem vist nens i nenes plorar als pares morts per guerres sense sentit. Hem vist nens i nenes passar gana i malalties sense que pràcticament ningú hi pensi. hem vist aquí, al costat de casa, nens i nenes que no tenen els pares al costat i que viuen, lo millor que poden, en centres d'acollida.

Per tots ells demano justícia i pau, educació i futur i un mon millor.

Cada cop més penso en el mon que la nostre generació ha de deixar als que pugen i no puc pas dir que em senti gaire orgullós de la nostre aportació.

Que el 2016 sigui un any d'esperança i d'alegria i que els somriures superin les llàgrimes.

Gandhi va dir algo així com: "sigues el canvi que vols veure en el món".

Que així sigui, per mi no quedarà

Bon 2016 a tot el món!!!!!!

   

els polítics que ens mereixem?

No fa pas gaire vaig llegir una "contra" on un entrevistat deia que la culpa dels polítics que tenim es nostre, dels ciutadans. Primer em vaig emprenyar amb l'entrevistat i després amb mi mateix però després m'he adonat que, desafortunadament, es molt possible que l'home tingués raó.

No, home no, no es pas possible, pensareu, son massa .....no ens ho mereixem pas....

La realitat, en canvi, es molt pitjor que els nostres malsons.

Quants  hem llegit el programa dels diferents partits?

Quants hem contrastat el programa de les eleccions anteriors amb els resultats assolits

Pocs, segur que molt pocs

Els polítics son corruptes però us fixeu que, per cada polític corrupte hi ha, com a mínim un ciutadà capaç de corrompre. La cultura de la corrupció es aquella que no es sorprèn que la majoria de la nostre cotidianitat inclou fraus i corruptelas.

Tots els joves que conec, i dic tots, es descarreguen pel.lícules, videos i cançons sense pagar si poden.

Tots, sense excepció, mirem de pagar els menys impostos possibles, fent o no fent "trampes". Com es possible que encara ens serveixi la excusa de que s'ho quedaran o malgastaran. Som nosaltres els qui primer fem frau perquè després ells ens enganyin o a l'inrevés. Que es primer, l'ou o la gallina.

Com pot algú, amb un mínim de memòria i ètica votar a gent com la sra. Chacón, el sr Fernández Diaz, i la majoria de la resta que menteixen més que respiren.

Sort en tenim de les hemeroteques que ens permeten comprovar quantes mentides poden arribar a dir en les campanyes.

I, a pesar de tot això, som hi, tornem a votar los.

Llavors s'arriba al comentari aquell que diem, bé però es que tots ho son de corruptes, o es que aquests son els "nostres" o senzillament, ja ens està bé perquè els altres son pitjors.....

Els debats han estat patètics i el pitjor el Sanchez/Rajoy.

El sr. Duran encara ens vol fer creure que serveix per algo més que tocar la seva bateria, i així la majoria, arrapats com a paparres al seu escó.

Llàstima que la guillotina ja no sigui legal, en Lluís XVI, només hauria estat el primer de molts....

Dos extrems, la candidata de C's per Andalusia, un prodigi de la oratòria, no us la perdeu, es a la xarxa i el Rufian, d'ERC, segurament un dels nous i esperançadors polítics del nostre país.

I es que, a pesar de tot el que he dit i penso, també soc capaç de veure el got mig ple.

Visca la democràcia i, sobre tot voteu, votem

 

Sr. Cuní

L'altre dia vaig seguir l'entrevista que el Sr. Cuní va fer al Sr. Mas.

No vaig pas veure cap entrevista sinó la deliberada voluntat d'en Cuní de guanyar el seu interlocutor al qui tractava com un adversari a batre. Sembla que avui aquesta es una tendència molt comú entre els suposats comunicadors que, protegits per el seu programa o la seva cadena, es dediquen a maltractar l'entrevistat, sigui qui sigui, per "imposar" la seva pròpia personalitat.

Patètic!!!!

En Cuní va perseguir com si fos un interrogatori, buscant les contradiccions sense èxit, posant en boca d'en Mas coses que no va dir. 

Imagino que el Sr. Cuní va pensar que tenia la gran oportunitat per ser ell mateix el president de la Generalitat!!

Fa massa temps que en Cuní actua com a amo i senyor, mantenint inexistents equidistàncies perquè se li veu massa el llautó, o hauria de dir el Godó.

Francament en Mas, va demostrar un parell de coses: que es un senyor doncs va saber aguantar la mala educació del entrevistador, i, sobretot, que, a pesar de les circumstàncies, té les idees clares del que ha de fer i de com s'ha de fe.
Sr. Cuní, ser periodista i ser informador, no li dona dret a ser un manipulador de la informació i creuar aquesta línia es el mateix que faltar a la professió que representa.  

Mals temps per la democràcia

Diuen que la democràcia es el menys dolent dels sistemes de govern i segurament es ben cert. La democràcia es imperfecte per definició però ningú ha trobat res de millor, i es que som molta gent en el mon i això no es fàcil de gestionar.

El problema, no obstant per a mi, son les perversions que neixen al voltant dels sistemes de govern.

A pesar dels molts canvis que la nostre societat ha viscut a lo llarg dels segles i sobretot els darrers 75 anys, hi ha coses que no han canviat: la corrupció i els poders amagats, sempre lligats als poders econòmics.

Aquesta setmana hem viscut dues decisions polítiques que embruten la paraula democràcia:

La primera es que el Sr. Hollande, president de França, embolicat en la bandera del seu país i la seva suposada defensa, va i decideix que ha de donar suport a El Assad a Síria per lluitar contra EI. Es a dir que ara resulta que el causant del èxode de més de 4.000.000 de Sirians de casa seva, el botxí de més de 250.000 Sirians, ara resulta que aquest home ha de ser recolzat !!!!! Primer li han venut armes per matar els seus conciutadans, després l'han intentat treure del país armant als sirians descontents amb el dictador, i després als nouvinguts que ara son els qui s'ha de eliminar. !!!! Si una democràcia ha de sobreviure alimentant un dictador i si el fi justifica els mitjans, vol dir que darrera la democràcia, alguns poden amagar tota la merda del mon.

La segona, menys vistosa però no menys punyent, ha estat a mans del Sr. Erdogan, president de Turquia. L'home ha detingut dos periodistes que han demostrat que, al mig dels aliments que duien per els refugiats Sirians, hi havia armes per els terroristes, la prova fefaent  que els mateixos governs per davant ajuden i per davant maten als mateixos que ajuden.

Llegia aquesta setmana una contra de La Vanguardia, un ex agent Rus que denuncia els poders econòmics que dominen el planeta i el mouen en funció dels seus interessos i no de la gent. No per més sentit es menys cert.

Ara tot s'hi val, enviar avions a bombardejar, retallar llibertats, frenar els refugiats, i tot el que voleu.

Mala setmana per la democràcia!!

submissió

Suposo que la meva visió, si es que algú ho llegeix, es pot considerar esbiaixada però no em puc estar de escriure ho.

Catalunya ha d'estar submisa o no  serà. Imagino que aquest es el missatge imperant al govern de Madrid, aquell missatge que els fa guanyar vots i per tant tinc que assumir que no sols es un pensament polític sinó un pensament comú en la població, al carrer.

Sembla clara aquella màxima tan castellana de "eres mía o estas muerta" o com sigui que vagi la frase.

No sé cap on anem perquè els nostres polítics segueixen discutint el color de la pintura de les parets quan encara no tenim el pis comprat.

Si se o com a mínim estic convençut que un dia, no fa gaire, varem creuar un llindar i ara només podem seguir endavant perquè darrer només ens queda la submissió infinita, el baixar el cap i seguir com un súbdit.

Crec que no tot s'ha fet be i fins i tot algunes coses s'han fet malament perquè hem jugat malament els temps i els continguts.

Altres callen i es mouen i ja estan molt més endavant que nosaltres i no pensen pas ajudar nos.

Em sento com aquell súbdit que ha fugit de l'explotació del senyor feudal i ara corre per el bosc però no te res per menjar ni cap seguretat de que si algú el veu no sigui traït al moment.

Em sento com aquell súbdit content perquè es lliure encara que no sàpigues on va.

Veien als Montoro, Fernández Diaz, al "sobresous" com alguns l'anomenen, a la Santamaria i altres figures espanyoles, jo prefereixo marxar, encara que el nostre futur sigui incert.

Bon cap de setmana

 

En funció dels morts

La nostre societat ha rebut un cop molt dur aquest cap de setmana i es que la gent de EI saben com fer nos mal. Saben que el nombre de morts es el primer factor d'èxit per ells i el segon la notorietat dels morts i el tercer el lloc on moren.

Aquest cap de setmana han assolit els tres en un sol cop: mes de 130 morts, ciutadans francesos al centre de París. Tot el mon occidental s'ha mobilitzat i avui ja eren tots els caps d'estat reunits a Turquia.

Però es que fa uns dies, els mateixos del EI aparentment, varen fer explotar un avió a la península del Sinaí i en varen morir encara més persones. La majoria russos i el valor de la noticia no ha estat ni molt menys el mateix.

Però es que fa més dies, a Beirut, capital del Líban, també varen morir no sabem quanta gent en un atemptat semblant però això només va ocupar alguns titulars un dia i prou.

I en aquest mateix mes de Novembre han mort assassinats en actes terroristes gent a Turquia, Irak, Siria, Txad, Nigeria i molts altres països que jo no soc capaç de recordar.

El periodista Xavier Aldekoa, en el seu compte de Twitter, avui al Txad, explica que on es ell hi moren nenes bomba cada dia i no hi ha cap periodista....Potser son algunes d'aquelles nenes que fa un parell d'anys varen ser segrestades per Boko Haran a NIgèria i que ja ningú no recorda.

La nostre societat permet que es matin o fins i tot mata en aquells països, amb exèrcits, drons, bombardejos o per soldats interposats com ara els kurds o qui sigui. Això ens es acceptable aparentment. I com nosaltres no arreglem res allà perquè s'ens en fot el que passi.

Ells, els d'allà, amb o sense justícia, ens ho tornen fent el mateix, matant a quants mes millor, poc importa qui.

Nosaltres, la gent del carrer, com sempre, paguem els plats trencats de les malifetes dels nostres dirigents i això no es pas nou.

Aquest cop han estat francesos i demà qui sap.

Els qui haurien de resoldre ho accepten els "danys col·laterals" com a mal menor. Avui posen cares circumspectes, i prometen un munt de coses que saben que no faran, arreglar el verdader problema, els milions i milions que no tenen res i moren a mans de dictadors i dirigents sense escrúpols.

De moment tindrem milers de soldats i policies per el carrer, milions de despeses militars, reunions d'uns i altres que no acabaran ni amb el conflicte de Síria ni el d'Afganistan ni, ni, ni.

Ells ho saben i ja deuen pensar en la propera. Penediment, ells cap, i nosaltres? en tenim per els morts que hi ha en aquells països?

En funció dels morts tornarem a patir i tremolar.

Cap on anem?

Avui m'he trobat amb un bon amic i hem petat la xerrada uns minuts. El tema, recurrent, es el futur del nostre país, cap on anem.

Per lo bo i lo dolent ningú no ho sap cap on anem. Hem obert una porta que ens du cap al desconegut, desconegut perquè no hi ha experiència prèvia, desconegut perquè ningú no ens ajuda i perquè els qui se suposa ens lideren tampoc ens ajuden gaire.

A Madrid tenen encanonat en Mas com el diable en persona, però no s'adonen que ni ell ni la CUP ni ERC lideren aquest moviment. Som nosaltres, la gent del carrer qui hem pres una decisió, lliure i sobirana i l'hem pres a pesar del que la resta del mon pugui dir o fer.

Hi ha pobles i pobles i alguns som orgullosos de ser qui som i com som i nosaltres, els Catalans, hem sortit del armari per fi, i es clar, quan un surt del armari ja no hi ha marxa enrere. Ja no pots tornar i dir que ja no ets el que ets.

El mon ens ha descobert. Vagis on vagis ara ja, seriosos o no, la gent et pregunta per la independència i ja no riuen.

Tot això es com descobrir un bon dia que el teu fill ja no es el teu fill sinó un home o una dona independent. Això no sempre deu agradar però es un fet innegociable.

A Madrid tenen un atac de banyes i els revolta la insubordinació d'aquells desagraïts.

Em recorda a Astèrix i els irreductibles gals que, a pesar de tota la pressió i repressió dels romans, resisteixen allà, al seu poblat. La nostre poció màgica no ho es pas de màgica, es senzillament la il.lusió i la inconsciència i sobretot la confiança en un mon millor.

Ells, en canvi, recorren al que millor saben fer, o potser lo únic que saben fer: primer ignorar, després menysprear, després amenaçar però "perro ladrador, poco mordedor".

Fan el que sempre els ha ajudat a guanyar, unir forces contra els Catalans, tots contra ells, s'envolten amb la "roja y gualda" i embolica que fa fort.

Amb els Catalans poden tapar totes les seves misèries i son capaços de destruir tot el seu país per tal de no acceptar una derrota. Si no es meva, no serà de ningú, abans la mato....

Ja no s'amaguen de res, manipulen jutges, manipulen lleis, menteixen, amenacen, obliguen als socis europeus a dir el que no volen i canvien fins i tot les seves paraules sense cap vergonya, tot s'hi val!!!!

Espanyols, lo nostre no es cap "farol", va de debò, no tenim res contra vosaltres però si contra el poder de Madrid i les seves imposicions. 

No som perfectes, ni molt menys, tenim lladres i corruptes com vosaltres, i volem, a partir d'ara, triar el nostre propi camí, estarem al vostre costat perquè podem ser bons veïns i companys de viatge per`cadascú a casa seva.

Si vosaltres voleu seguir amb aquests governs del PP o del PSOE o fins i tot C's, sou ben lliures però no ens hi obligueu a nosaltres.

La prepotència i el "ordeno y mando" i "la maté porque era mía" ja no ens valen.

No us deixeu entabanar i descobriu vosaltres també que hi ha un mon millor

Bona sort a tothom!!!!

refugiats o persones

El meu blog ja està ple de teranyines i, cada cop més, un senzill apunt en viu i en directe via twitter sembla ser més viu i impactant però hi ha temes que no es poden resumir en 140 caràcters.

Refugiats, una nova mena de persones que ja no son persones, son refugiats. Refugiats son aquells que han perdut tot el que tenien i han marxat obligats per la guerra, la por, la violència. Han marxat perquè tenien esperances que Europa, si la "nostre" Europa els acolliria, no per compassió sinó per solidaritat.

Però no, ni solidaritat, ni compassió, Europa son tanques, tanques a Àustria, a França, a Eslovènia, a Hungría, a Espanya, Regne Unit i altres. Tanques per solidaritat??

Però a més de les tanques, a Europa hem creat camps de refugiats on nosaltres, els europeus no hi posaríem pas un peu, recordeu els del 39 a França????

Però a més de les tanques i els camps, Europa ha assolit el més difícil, ha transformat la Mediterrània en un dels més grans cementiris d'aquest segle. No hi fem pas distincions, nens, nadons, dones, homes, gent gran, tots hi tenen lloc.

Això si, trobades per discutir el no res, las que volgueu. Em recorda aquella cançó del Serrat los sicarios no pierden ocasión de declarar públicamente su empeño en propiciar un diálogo de franca distensión que les permita hallar un marco previo que garantice unas premisas mínimas que faciliten crear los resortes que impulsen un punto de partida sólido y capaz de este a oeste y de sur a norte, donde establecer las bases de un tratado de amistad que contribuya a poner los cimientos de una plataforma donde edificar un hermoso futuro de amor y paz.

Com poden dormir aquestes persones que deixen passar dies i dies, mentre moren milers d'innocents, o pateixen humiliació i violència, com podem dormir nosaltres??

Això es Europa?

Que gran es Europa, que solidària, que humanitària, quina merda

Por

Aquesta campanya ens està permetent, per primer cop, descobrir les verdaderes cares dels polítics d'aquest país que s'anomena Espanya.

Ja no hi ha trampes ni paraules reconfortants. Aquest cop anem directament a la por, el sentiment primigeni amb el que els poderosos, els qui tenen la força dominen als febles.

Tota la artilleria mediàtica es al carrer.

Ja han tret les grans patronals, la banca, als caps d'estat que han pogut i només els manquen els tancs de debò.

Ho dic amb el sentiment de que això no es pas possible però segurament perquè hi ha masses càmeres mirant nos i això ja no es com abans, quan tot es podia fer sense que ningú no digués res.

Els meus pares son un bon exemple d'aquesta por. Avui, la meva mare em deia, cuidado, no vagis a cap manifestació!!! Ella, amb 86 anys, encara recorda amb por la tan odiada guerra civil, aquella que va matar a milers de persones, i les continues amenaces que surten a la televisió alimenten aquesta por.

Els de Madrid encara disposen de 15 dies per emmerdar encara més la troca i desafortunadament encara haurem de sentir molta merda però confio en que aquest cop tinguem la força suficient per no defallir i poder votar en llibertat i triar el nostre camí.

Ni Europa ni ningú no ho farà per nosaltres. Només nosaltres tenim la papereta per votar i el que volguem.

Hem de guanyar per poder demostrar que som un poble amb veu i vot i que ningú no ens ha de dir el que som ni el que volem ser.

Que cadascú voti el que vulgui sense por i pensant en el futur, el nostre i el dels nostres fills.

Jo ho tinc clar, ens veiem el 27/9!!! 

Viatjar

Viatjar es una manera de viure, es una feina, es una afició, es una necessitat, es una moda, es una tonteria, es una necessitat, es tot i res.

Viatjar es una paraula que s'ha desmitificat per culpa o gràcies als avions i sobretot gracies a les low cost. Abans, als anys seixanta, viatjar era una raresa o un luxe i pocs érem els qui, per una raó o un altre, teníem la oportunitat de viatjar. Avui viatjar sembla ser una obligació per a molta gent que va als llocs per poder que hi ha anat, encara que no hi vegi res.

Per a mi viatjar ha estat una constant on feina i plaer s'han ajuntat, on curiositat, història, coneixement i ambició han permès tenir la maleta sempre a punt i gaudir d'experiències increibles.

No soc pas un viatger com els de primers del segle XX, cap explorador i tampoc he pogut ser un d'aquests viatgers que ara proliferen que passen mesos i anys d'un costat a l'altre.

No he tingut tant sort però no em queixo pas, m'he fet un fart de viatjar.

Però no vull parlar de mi sinó del que un descobreix viatjant.

Avui soc a Hèlsinki, on mia no havia estat i tot i que es un viatge llampec, m'adono de lo important que es sortir mes enllà de casa nostre per poder comprovar lo diferents que som.

No es un tòpic, aquí la gent son alts, rossos la majoria, parlen una llengua  inintel·ligible per a mi i Hèlsinki es una ciutat nòrdica, freda en la estructura de les seves cases, neta, ben estructurada però mancada de la nostre calor.

Però es que aquest any també he pogut/tingut que anar a Japó, EEUU tres cops, Hong Kong, Alemania, Itàlia, França, Portugal i, cada cop he volgut poder explicar lo diferents que som.

Ara que estem parlant alguns sobre la independència, sobre Europa, sobre les migracions forçades, tots hauríem de començar per intentar entendre que el mon es una barreja de cultures i de pobles, no de països, creats a cops de fusells o espases. Els Mediterranis som molt semblants en moltes coses i jo em sento a Itàlia com a casa, la seva llengua ja l'he fet meva i la seva cultura, història i tradicions em son properes. La Toscana es com una barreja d'Empordà amb les seves vinyes, els seus xi presos i els seus poblets, joies històriques.

Els Japonesos son molt diferents de nosaltres, per cultura, història, menjar, el seu gregarisme, la seva pulcritut i curiositat, la seva educació.

Els americans, Nord americans, son una barreja de tot el mon agafant lo bo i millor per un costat i també lo pitjor de tot el mon per construir un nou mon que ja no podem ignorar.

Viatjar a Alemanya es descobrir perquè son tan diferents de nosaltres. Alts, grans, seriosos, amb ciutats netes i ordenades, on tot funciona, sense cap grafitti però on el cel gris impedeix gaudir del sol.

Tot això son simpleses i petits detalls que. algun dia potser podrien ser un llibre però només ho he volgut escriure per que tots ens adonem que nosaltres, els Catalans, som ni mes ni menys que això, els Catalans, un poble, no se si un país, però si un poble per molt que a d'altres no els agradi.

Molts pobles han estat destruïts i exterminats, els indis de tot Amèrica tant del nord com del sur. D'altres han estat absorbits per els mes poderosos, com fa la Xina amb el Tibet, però d'altres aguanten orgullosos com ara els Escocesos i nosaltres som això, un poble.

Guanyarem o perdrem el 27 però hem de seguir edificant el nostre castell per donar refugi a la nostre cultura, història i personalitat

 

Persones de primera, persones de segona

Aquesta setmana han mort moltes persones tractant de venir a viure a Europa, aquesta Europa que se suposa que ens representa.

Han mort persones tancades dins d'un camió, persones ofegades al mar i molts altres han estat frenats en la nova moda europea, construir murs.

Europa ja ha trobat la gran solució: aixecar murs de contenció per impedir que els de fora, es clar els qui poden venir amb avió i amb la butxaca plena aquests no tenen cap problema, els de fora no puguin entrar:
Murs a Ceuta, murs a Hungria, murs a Serbia, Grècia, murs al canal de la Mànega, murs de fil ferro que talla i fa mal a les persones, murs de vergonya, murs d'impotència.

Avui llegia un article sobre un boiximà que varen "exhibir" en una gabia amb unes mones a Nova York no fa pas tants anys. I es que sempre hi ha hagut persones de primera i de segona.

De primera son aquells que tenen diners i, oh casualitat, son els europeus els primers que han actuat sempre així. Els euopeus que ara tanquen les portes a tots aquells a qui abans han expoliat. Europa no te memòria, o millor dit, només recorda allò que li interessa i ara aquells països que varen conquistar i després abandonar.

Be, ara aquelles persones, tenen el seu país en guerra, empobrit perquè no hi tenen res i no saben on anar i nosaltres, Europa, ens girem d'esquena.

Busquem solucions, no, busquem als culpables, no, fem el que millor sabem fer, tancar la porta.

Això si, frases grandiloquents, promeses buides de contingut, missatges de falses esperances i compromisos que ningú no veu, d'això anem plens.

Europa, oh Europa, no existeix la Europa de les persones sinó una Europa financera sense cap mena de sentiment.

No tinc gens clar que vulgui ser Europa jo.

Bona setmana

Ahir negre, avui Senegalès

Està clar que el nostre mon es cada cop més hipòcrita, fals i mancat d'ètica. Acaba de morir un home, Senegalès i negre, i ara tots a córrer per tractar un tema que fa anys que tenim davant dels nassos i ningú no hi posa solució.

Ahir nomes eren negres o ni tan sols, eren "top mantes" que es com sortien a tots els diaris i telenotícies. Avui ja no, ara parlem d'un Senegalès, pobre, que a més alguns volen creure o fer creure que ha mort a mans dels Mossos. Curiós que fins i tot un dels seus companys hagi dit que això amb la Guardia Civil no hauria passat.... Que volia dir, que els Guardia Civils els deixen en pau, que els Mossos son més besties, o senzillament deia per dir i embolica que fa fort.

A mi el que em preocupa es que parlem de detalls però no tractem els temes majors.

En primer lloc si els Mossos varen anar a aquest pis deuria ser seguint ordres, no? Llavors el primer que els periodistes haurien de fer es parlar amb el responsable de la operació i preguntar el perquè de la operació, així tindríem un motiu, una raó per l'acció policial.

Un segon punt es que l'home que va morir, primer va fugir, mentre que els altres es varen quedar quiets, per què altre cop, per por? instint? altres raons, això sembla que tampoc preocupa als periodistes ni als seus companys.

El tercer punt i comencem amb els temes grossos es que aquesta gent ni tenen papers, ni tenen feina (oficial), tret de vendre falsificacions (lo qual es un delicte) i ningú no fa res.

On éreu, periodistes, els dies abans, que no investigàveu la situació d'aquesta gent, per què no parlàveu amb el que avui es mort i li preguntàveu quina era la seva situació.

Per què no preguntàveu als polítics, als Europeus, als de Madrid i als de Catalunya perquè ningú no fa front a aquest tema, que només es notícia quan mor un o varis d'ells. Quan només passen gana i es podreixen a qualsevol racó, llavors no son pas notícia.

El quart punt i es, sens dubte, un dels cabdals, es que aquesta gent malviu del tràfic de falsificacions (no imitacions com alguns insinuen), tràfic de grans màfies que, curiosament, ningú no investiga i ningú no se'n preocupa. Ara resulta que els "pobres negres" només poden viure de cometre delictes!!!!! Que no poden treballar com la resta?

Això es un gran negoci muntat per fabricants xinesos, en primera instància, (només cal anar a Xina o Hong Kong per comprovar ho) i després distribuït no sé pas per qui fins arribar als "top manta" que corren amb tots els riscos, no pas els guanys, els càstigs i, fins i tot la mort com ha estat aquest cas.

D'els altres, de les mafies ningú no hi diu res, ni els periodistes, ni la policia ni, evidentment, cap polític.

El titular, en aquest període on manquen titulars, ja el tenim: "Senegalès mort, a mans dels Mossos??"

Demà ningú no ho recordarà. De fet fixeu vos que ni tan sols ha sortit el seu nom, era només això, un Senegalès, ahir un "top manta" i abans d'ahir un negre.

Hipòcrites!!! 

Carta abierta al Sr. Javier Fernandez, presidente de Asturias

Buenas tardes Sr. Fernández,

No creo que mi post le llegue a Ud. pero, por si acaso, aquí va mi comentario a sus declaraciones que han sido publicadas hoy en El País.

De entrada le agradezco, por lo poco frecuente en estos momentos, de que hable de Catalunya y los Catalanes no como unos grandes enemigos sino como alguien a quien España está perdiendo a marchas forzadas.

Le agradezco también que rompa una lanza en favor de algo que, en el gobierno de Madrid sobretodo no ha existido en 4 años, comunicación y diálogo.

Evidentemente muchos podrán decir que tampoco lo hay de la parte Catalana y posiblemente tengan razón pero no creo que exista ninguna duda de que si el Gobierno de España hubiese actuado con sentido común, hoy no estaríamos donde estamos.

Ud. habla de la hoguera de la secesión donde nos hemos arrimado muchos y busca el porqué y yo le contesto con mi propio ejemplo.

Siempre he sido Catalán porque como tal he nacido y me han criado pero (tengo 60 años), en mi ya dilatada carrera profesional y personal he vivido y convivido con gente de muchos paises y nunca rechacé mi condición de Catalán y Español hasta hace unos cinco o seis años, los que van desde la incompetencia del Sr. Zapatero hasta la inconmensurable miopía y cerrazón del Sr Rajoy. 

Esa hoguera de la que UD. habla es un fuego que se ha encendido en Madrid y que se ha alimentado durante muchos años y que el Sr Rajoy empezó a avivar con sus pertinaces oposiciones a todo lo Catalán porque allí ganaba votos, los que le permitieron acceder al poder. Y sí, se ve que en España, cuando alguien necesita un chivo expiatorio, lo Catalán ha sido un recurso fácil y eficaz. Y como dice el dicho, quien siembra vientos recoge tempestades. No se puede insultar, ningunear, exprimir e ignorar a un pueblo, el que sea en forma continuada y esperar que ese pueblo no se levante algun día.

Pero los Catalanes somos un pueblo especial, porque ni nos gusta la violencia, no servimos para eso, y nos cuesta mucho arrancar en algunos temas pero cuando lo hacemos, ya no hay vuelta atrás.

Imagine por un momento que el resto de España hubiese tratado a los Astures como lo han hecho con los Catalanes y ya me dirá si Uds se irían o no a otra parte.

Pués eso es lo que hay ahora en Catalunya. No se piense Ud. que solo somos cuatro "catalufos" como se nos llama demasiadas veces. Piense que si viene Ud., y se pasea por nuestras calles, verá que hay mucho Catalán que no ha nacido en Catalunya y que también quiere salirse de España.

Yo soy Catalán y no pertenezco a ningún Español como algunos piensan. Ningún Español tiene el poder de decidir lo que un Catalán va a ser igual que ningún Francés puede decidir lo que un Italiano va a ser. La gente, los pueblos, somos lo que queremos ser, siempre y cuando no lo impidan las armas. Esto es por lo que nuestros abuelos pelearon y dieron su vida.

Hoy ser Español no es ninguna ganga. España es un país que, fuera de nuestras fronteras, solo inspira pena, algo parecido a lo que sucede con los Griegos y la culpa la tienen nuestros gobernantes. España es líder en corrupción política, en paro, en trenes que no sirven para nada, en aeropuertos sin aviones. Tenemos toda una generación de jóvenes que ni han estudiado y no tienen trabajo y éstos no van a servir de nada en toda su vida. 

Nuestros jóvenes se van porque en España no tienen futuro ni presente. España hoy no tiene ningún prestigio y solo es un triste furgón de cola de la UE, y eso es patenet en que no hay ningún Español en ningún cargo de relevancia y las opiniones de España no se tienen en cuenta en ningún foro. Esto es fruto de la irresponsabilidad política. 

Si señor, Ud. lo ha dicho, hay buena y mala política y en España se ha hecho muy mala política y si los Españoles tienen un gran desapego a sus políticos entienda Ud. que nosotros, los Catalanes, tenemos este mismo desapego de España y sus políticos.

Ellos, los políticos de Madrid, los del PP sobretodo, y de todo el País, y no los políticos Catalanes son los que han construido esta nueva sociedad que ya no tiene miedo de decir, "nos vamos", porque peor de lo que estamos seguro que no va a ser, y yo soy uno de ellos.

Con la mano en el corazón, tengo un profundo respeto por los Españoles y confío en que sepamos encontrar juntos un nuevo encaje que nos permita seguir respetándonos en lugar de odiarnos.

En cualquier caso gracias por sus palabras. 

Si hubiese más políticos como Ud. y menos como los que hoy dirigen el Gobierno, España sería, seguro, mucho mejor.

 

de rics i de pobres

La història, aquella que sempre ens recorda el que masses vegades oblidem, està farcida, o fins i tot en va plena, de casos de rics i de pobres.

Podríem dir que, de fet, la història de la humanitat s'escriu amb els rics a un costat i els que no ho son a l'altre.

Ara, la gent visita els palaus d'antics reis a Versalles, Sant Petersburg, Àustria, i s'admira de les riqueses que allà es veuen però poques vegades pensa en el que aquelles riqueses varen costar als pobres que ho varen aixecar o ho varen pagar. Llavors en deien servents, o esclaus o simplement el poble.

Però es aquest poble qui realment re escriu la història quan, gràcies al seu esforç i sacrifici, conquereix llibertats que abans no havia tingut.

Els rics feien guerres i quedaren immortalitzats en quadres que avui llueixen al Louvre o al Metropolitan però els verdarders guanyadors de les guerres, els soldats, queden desdibuixats en el rere fons del quadre, sovint mig esquarterats o ferits. I es que la història la escriuen els qui guanyen i, no ho oblidem pas, els rics, que sempre guanyen.

Totes i cadascunes de les grans guerres han fet milers de morts i grans fortunes basades en la indústria de la guerra o senzillament l'espoli posterior.

Però avui no parlem de guerra sinó dels qui tenen diners i els qui en demanen perquè no en tenen. 

No fa pas gaire, la imatge del banquer era la d'un home gros, vestit de negre, calb i prepotent que "deixava" els diners al humiliat, necessitat obrer o petit empresari en un despatx de fusta i darrera una taula que separava dos mons.

No fa pas gaire, i això passava aquí, a Catalunya, hi havia els "senyors" i els altres, i els primers tenien nom i sobretot riquesa, en terres o diners i els altres només tenien dues mans.

Això, amb molta suor i força, ha anat canviant al llarg del segle XX sobretot, quan una classes mitjana ha guanyat el dret a viure entre mig d'uns i altres sense necessitar gaire als primers i sense abusar dels segons, senzillament produint.

Ai las, això el segle XXI ens ho torna a canviar, reduint la classes mitjana i agreujant altre cop, la diferència entre els rics i els pobres. I els rics segueixen manant i els pobres, això, a ser pobres.

Es clar que ni tots els rics son dolents ni tots els pobres son bons minyons, això es simplista però, curiosament, la generositat no es pas un dels forts dels rics i, en canvi, la majoria dels pobres aprèn massa ràpid, els defectes dels rics.

Suposo que tot això us resulta familiar i direu, i a que ve ara aquest amb el discurset del diumenge. 

Senzillament ve a compte de Grecs i Alemanys, on aquests han fet el que sempre fan els rics, escanyar fins al límit, fins la humiliació i això ho poden fer perquè ells tenen els diners, i al costat tenen els seus acòlits, Holandesos i Finesos i fins i tot llepaculs com els Espanyols. També hi ha els covards com els Italians o Francesos o els interessats com els Anglesos que veuen i deixen fer i parlo fonamentalment dels Merkel i Schauble que no pas tot el seu poble. 

Tot sembla ben be una obra de teatre i fins i tot ens recorda aquells senyors que han agafat al pobre pagès que ha robat unes gallines de la seva finca i ara haurà de pagar per les gallines i tot el galliner amb la connivència, evidentment, de la justícia que, com sempre, està del costat dels rics.

Tots es repeteix com fa mes de quatre mil anys perquè abans de JC ja existien els rics i els pobres. Però ara hi ha un apetita diferència, una espurna d'esperança que em fa sentir millor dins l'adversitat. Internet, aquesta gran pantalla que ens obra el mon a coses que passen ara aquí o allà, està ajudant a obrir les consciencies que abans no deien res perquè no sabien.

Ara la gent opina i, com jo, parla, escriu i es mou i s'indigna i es capaç de fer caure governs corruptes i apartar als indesitjables amb la força de la gent, de la opinió i la denuncia.

Els Alemanys volen que els Grecs paguin els deutes però no els cal esclafar los, ni humiliar los i ells mateixos es revolten davant les injustícies dels seues dirigents i posen en entre dit les seves gestions.

Els qui ara pugeu, els qui demà dirigireu el mon, no oblideu mai que un mon just i equitatiu sempre serà millor que un mon amb quatre rics que llueixen a tot arreu i els altres nomes visquen de somnis.

Estic content perquè hi ha una gran porta a l'esperança amb internet.

Bona setmana!!

Aena

Aquesta setmana he tingut de volar altre cop als EEUU. Aquest cop ha estat a Nova York només per un parell de dies i només amb aquest temps un ja pot veure la diferència en com es maneguen algunes coses entre uns i altres.

Aquest cop només vull parlar del aeroport. A l'arribada a NY, històricament, havies de fer cues de mes d'una hora, com a poc, quan coincidíem centenars de persones al mateix moment. Ara han posat en marxa unes màquines que permeten (obliguen) a cadascú a introduir les seves pròpies dades i després el policia només et posa un segell d'entrada. D'aquestes màquines (no les vaig comptar) en deuen haver posat unes 50 aproximadament. Una desena de persones anaven dirigint les persones i contestant preguntes i facilitant el circuit per fer lo més fàcil per a tothom.

Bé, la cua d'una hora es va reduir a una mitja hora més o menys, anem millorant.

A la tornada vag arribar a Barcelona a les 9h45. En el passadís previ al "control" de passaports hi havia un embús de persones completament desordenat, on ens barrejàvem els Europeus amb la resta.

La majoria, més perduts que un pop en un garatge no sabien que fer.

NO hi havia ningú que digués ni que fer ni que passava.

Jo vaig anar avançant per la meva esquerra fins descobrir que hi havia dues cues, la UE i l'altre. Així vaig avançar un bon munt de persones. A la fi va aparèixer una senyora (mes aviat un sergent) que amb més o menys traça ens separava a uns i altres.

Al cap d'uns quants metres varen aparèixer les primeres cintes que permeten estructurar les cues.

Finalment varem arribar a l'origen del problema: per atendre TOTS els passatgers de la UE inclosos els Catalans i Espanyols hi havia 1 policia nacional. Per atendre tota la resta hi havia 3 policies nacionals........

Es a dir 4 funcionaris en hora punta per atendre centenars de persones, això s'en diu planificació i eficàcia, total per no fer res perquè lo únic que  fan es veure si la cara de la foto s'assembla a la de la persona.

Amb això ens varem guanyar el comentari d'algun forani: "això es la organització espanyola". I la pena es que té raó i nosaltres, els Catalans ni ho corregim ni ho millorem.

Imagino que a Barajas hi duen ser tots els altres funcionaris, no fos cas que allà falti algú.

Pena d'Aena centralista i poc profesional

Homo sapiens, homo estupidus

Estic tot just començant a llegir un llibre, "Sapiens" i ja he descobert una cosa força interessant que, no per més obvia es menys colpidora. L'"homo sapiens" es va quedar sol a la Terra, fent desaparèixer els Neandertal, Denisova i altres que, en algun moment varen coexistir per un motiu senzill: "eren massa semblants per ignorar los però massa diferents per tolerar los"......

Avui, uns quants milers d'anys més tard, l'"homo sapiens", o "homo estupidus" que seria més acurat, manté inalterable aquest principi que, per definició, es carrega tot allò que li pugui fer ombra, o competència, o senzillament s'acosti al seu nivell.

Diguem li polítics, religió, empresa, sexe, societat, esport, el que voleu, allà on una persona intenti igualar, emular o millorar un coetani, es trobarà no una mà per ajudar a arribar hi sinó un cop de puny per impedir ho, així de fàcil.

Algú ens va donar una capacitat de llenguatge i raonament més complexe que la resta i nosaltres ho hem aprofitat, no pas per millorar tots sinó per millorar uns quants.

Egoisme, egoisme, egoisme, aquesta paraula forma part de la nostre genètica de manera obsessiva i aquest egoisme ens du a destruir abans que construir, a odiar abans que estimar i ens fa experts en l'art de destruir i odiar.

No cal mirar gaire enrere, la setmana passada un noi entra en una església i mata una desena de persones, senzillament perquè son negres i, evidentment, cap penediment.

Aquesta setmana tres atemptats "pseudo religiosos" però segur fanàtics, han deixat desenes de morts a Tunísia, França i Kuwait. Això sense comptar els que hauran seguit morint a Siria i altres indrets on l'odi i la destrucció son el pa nostre de cada dia.

Segur que aquest no es el millor escrit per a començar la setmana però m'agradaria pensar que la humanitat no es tan cega que no veu o no vol veure aquestes realitats.

Si creiem o volem creure que l'home no es tan dolent com sembla, haurem de treballar de valent perquè les coses no vagin de mal en pitjor.

Com deia Gandhi, si volem que les coses canviïn, hem de començar per canviar nosaltres mateixos,

Apa, bona setmana!!

Europa, una gran estafa

Jo, abans, era un europeista convençut. Ara passo de ser europeu, en paraules de la gent jove. Que es Europa o, millor dit, qui es Europa.

La teoria diu que Europa es un conjunt de 28 nacions/estats on tots se suposa que som iguals i on es defensen els principis democràtics, d'igualtat entre uns i altres i on tots treballem per uns mateixos ideals i objectius.

JA, JA!!

Iguals?, comencem per aquest punt tan bàsic i simple. Algú creu que els Alemanys i/o els Francesos son iguals i tenen els mateixos drets que els Grecs o els Espanyols, per fer ho fàcil? No, es clar. Uns poden marcar les polítiques dels altres però no pas al inrevés. O algú creu que Grècia pot donar cap ordre, instrucció al Govern Holandès o Alemany??

No, Europa es un club social o hi manen uns pocs per benefici d'ells mateixos i tots els altres només hi som perquè ens hi deixen ser.....

Principis democràtics, seguim en l'anàlisi. Com s'entén que, si tots i som iguals, tots els càrrecs de poder recauen en els mateixos països i només les engrunes van a parar als curiosament països menys afavorits econòmicament. Com es possible que els vots d'uns valguin més que els d'altres a l'hora de la veritat??

Ètica i principis, com diuen els Anglesos, "last but not least". Europa es aquest club de pro homes que es capaç de mirar a un altre costat mentre moren cada dia del any desenes i centenes de persones a la mar Mediterrània, o a qualsevol dels conflictes que ens envolten sense moure un dit. Europa es aquest cau de corrupció endèmica que permet tot allò que li va bé mentre no alteri els status quo d'alguns. Si això es Europa, jo, com els Danesos o els Suïssos.

Parlem de Catalunya i algú, tret del Parlament Danès, ha vist un petit gest en favor del principi bàsic de la defensa de la democràcia, el vot lliure? No pas. Perquè a Europa, aquesta Europa, si no hi ha interessos econòmics per el mig. Algú creu que si Catalunya engega el procès d'independència Alemanya, França, Holanda i altres correran a arbitrar un procès net?? Em temo que ens quedarem mes sols que la una. Nosaltres ens convertirem en el que ells anomenen una qüestió interna i, com sempre, miraran a un altre costat.

L'únic llenguatge que Europa entén es el dels fets consumats i, tot i això, tampoc sap reaccionar, com ara Ucraïna fa quatre dies.

Així que si us agrada Europa, felicitats, jo prefereixo ser només Català!! 

Vinçon

Aquest cap de setmana Vinçon ha anunciat que plega, cosa que, desafortunadament ja sabíem. Fins i tot en la seva cloenda els de Vinçon seran creatius oferint descomptes incrementals cada dia que passi.

No puc evitar sentir una gran pena al veure que una de les botigues més icòniques de Barcelona desapareix i no passa res, com no ha passat res quan han tancat altres botigues emblemàtiques de Barcelona i es que a cap autoritat de la ciutat sembla que els preocupi la mort dels símbols de Barcelona, mentre el turisme no en pateixi. Tot s'hi val i ni l'equip anterior i tampoc el nou que ja cridava abans de començar han mogut un dit per salvar Vinçon.

Per si no fos prou pena tenir que tancar, a més, aquest cap de setmana he llegit un article, desafortunat en la meva opinió, de la sra. Aintzane Gastesi que, llapis en ma, es capaç de comparar Vinçon als comerciants que s'asseien darrera el taulell a esperar clients. Precisament, si una cosa no han fet els srs de Vinçon ha estat esperar. Aquesta senyora ignora que durant mes de 50 anys, Vinçon ha estat precursora en el mon del disseny, de la recerca en el mon comercial i de la mes avantguardista innovació a Barcelona.

Moltes i moltes empreses han anat a Vinçon a aprendre i millorar els seus propis catàlegs de productes seguint les pautes marcades per Vinçon. Segur que aquesta senyora deu haver estat empresària abans que crítica econòmica i segur que ha analitzat el perquè de la caiguda de Vinçon.

Doncs jo em permeto afegir hi algunes dades per si poden ser d'interès.

En primer lloc, el Passeig de Gràcia, abans un bulevard on tots els barcelonins gaudien del passeig i on hi havia un munt de comerços orientats al consum local. Ara, al Passeig de Gràcia ja no es cap bulevard, es una galeria comercial de grans marques. A alguns segurament els agrada força i segur que atrauen molt de turistes adinerats però, a quin cost ??. No renego pas del turisme, font de riquesa, però no crec que sigui correcte donar los les claus de la casa també, cosa que sembla que estem fent.

Vinçon ha patit la crisi, com la majoria d'empreses em patit i ha sofert un agreujant contra el que no tenia cap sortida, el desplaçament del seu consumidor i això, sra Gastesi, no es pot canviar per molt llest que un sigui.

El error de Vinçon, mal m'està de dir, ha estat no vendre abans el local i així evitar les pèrdues dels darrers anys però, ja se sap, si hi hagués fet haguessin dit que es venia als extrangers....

Els empresaris, petits o grans som sempre dolents i està vist que mai no la fem bé.

Jo, sr. Amat, només el puc donar les gràcies per molts anys de bon gust. A casa meva i a casa de molts amics i parents hi ha coses que només a casa vostre he trobat. 

Ara Vinçon serà una més de les ensenyes de Zara o algun altre, igual que la botiga de Portal del Angel o la Maquinista o desenes d'altres llocs de Barcelona.

Això ara s'anomena globalització, jo en dic una pena.

Bona setmana!!

Formentera

Aquest cap de setmana hem tingut la sort, molta sort, de poder escapar nos a Formentera.

Mai no hi havia estat tot i que les illes sempre han estat una destinació comú per a la nostre família. Menorca es com casa nostre, Mallorca fa temps que no hi anem i Eivissa fa molts més anys que no hi he estat, Formentera però, no la coneixíem.

L'illeta es preciosa, platges increïbles on, tenint en compte l'època, no hi havia pas gaire gent. Dubto que es puguin trobar platges tan ben cuidades i netes i un entorn tan ben cuidat com el de Formentera.

Dit això, hi ha un parell de coses que no m'han agradat tant.

LA primera, sens dubte es que Formentera m'ha semblat una illa nova, i quan dic nova vull dir que trets dels refugis per les barques que encara es poden veure en algunes platges, no he trobat quasi be res que sigui vell, i vell vull dir de l'època dels nostres avis no antiguitats.

Sant Francesc Xavier, el poble principal, es tot nou, els carrers, les botigues, els llums i només l'església té anys.

Els accessos a les platges estan cuidadíssims, amb camins de fusta aixecats, tots ells vorejats de pals de fusta i cordes que impedeixen trepitjar dunes i espais protegits. Fantàstic, segur, però a la fi un creu estar no en un entorn natural sinó en un parc "d'atraccions". 

Imagino que jo soc més de Menorca on existeix un equilibri difícil entre natura i civilització on no sempre es fan les coses com s'hauria però on un pot arribar a llocs sense que faci falta un camí de fustes perquè no ens omplin les avarques de sorra.

L'altre punt, molt més prosaic, es lo cara que es l'illa. Que un xiringuito a la platja de Ses Illetes acabi costant 145€ per dues persones ho trobo una exageració. Es pot dir que el lloc s'ho val, que menjàvem peix i el que voleu però era un xiringuito amb estovalles de paper i el terra era la sorra de la platja i només hem menjat un peix que se suposava que pagàvem al pes i que, em temo, no pesava el que estava escrit.

Decebut perquè tot això em fa l'efecte que Formentera es una illa un xic elitista, el lloc d'esbarjo dels iots d'Eivissa, tota plena de gent jove i "guapa" però mancada de caliu familiar.

Val la pena anar hi però ull, mireu bé les cartes dels restaurants abans d'entrar.

Perquè serveixen els sindicats??

No es pas una pregunta retòrica. Senzillament no serveixen per res. Només surten el dia que els governs publiquen les estadístiques del atur i el 1er de Maig.

Quan surten les estadístiques, si son dolentes, com els darrers anys, els sindicats critiquen que augmenta l'atur però no aporten cap solució. Si els resultats son bons llavors tornen a criticar adduint que son llocs precaris i segueixen sense aportar cap solució. Després desapareixen fins el 1 de Maig, dia de la seva festa grossa.

Aquell dia els sindicalistes es vesteixen a to de les circumstàncies, amb força guarniment de sigles: CCOO, UGT, USO, CNT i el que voleu. Criden proclames incendiàries i un segueix buscant propostes intel.ligents, innovadores i no n'hi trobo pas.

Els sindicats de primers del segle XX, aquest si que tenien raó de ser i si que feien feina, la més important, ajudar al treballador.

Ara en canvi, senzillament permeten fer veure que son un contrapès als empresaris però no aporten res de bo. De fet son tant culpables com els propis empresaris doncs cobren per cada lloc de treball que es perd!!!

Ah, per tots aquells que creuen que exagero i com estic obert al error, us demano que m'aporteu dades que, en els darrers vint anys, els sindicats hagin aportat, innovat, creat llocs de treball.

Bona setmana

la justicia es cega

Un dels paradigmes de qualsevol societat democràtica es la independència del poder judicial.

Quan la justícia es art i part llavors ja no es justícia, es senzillament un instrument més al servei del poder establert.

Nosaltres, la gent, els qui conformem la societat, esperem de la justícia que actuï com a tal, amb justícia, ni més ni menys. NO demanem ni simpatia ni antipatia, senzillament un anàlisi objectiu dels fets, desapassionat i una sentència exemplar i justa.

No existeix una societat perfecte ni segurament una justícia perfecte però qui treballa a fi de bé, amb el temps arribarà a ser just.

Dit això, la justícia parteix d'uns principis bàsics: cultura democràtica, educació, ètica i responsabilitat moral i social. 

Espanya, em temo, amb els darrers anys de govern ha perdut molt en tot allò que es refereix a educació, ètica, cultura democràtica i la resta i tot això ha afectat l'acció de la justícia.

Em temo que el pitjor que ha fet el govern del PP per aquesta encara massa jove democràcia com es Espanya, es empobrir la població, no tant en lo econòmic, que també, com en lo educatiu i cultural. Està clar que quan més burros siguin els espanyols, molt millor i així, mentre es fan acudits de tot i de tothom, no es preocupen de resoldre els vertaders problemes del país. Em temo que Espanya es l'únic país del mon que es riu de les seves pròpies misèries i en fa acudits.

Aquí, un polític la fa grossa com un cabàs i la gent el torna a votar, on es vist això!!!!!

Cada cop estic mes convençut que la nostre generació a de deixar pas a les noves, menys lligades al trist passat de la Espanya franquista i nacionalista.

Ara que venen eleccions tots s'apressen a fer promeses de millorar la sanitat, la feina, el que sigui per tal de captar vots però ningú no parla de millorar les escoles ni el sistema educatiu, no us sorprèn? 

El pal de paller de qualsevol societat no es l'economia, es l'educació, no ho oblideu mai.

Volia parlar de la justícia i he acabat parlant d'educació, i es que no hi ha justícia sense educació.

Per cert, Bravo per el fiscal que es capaç d'acusar al comptable d'una societat per fer us d'una caixa B i, al mateix temps, exonera al director general i la resta de l'empresa que s'ha beneficiat d'aquesta caixa B durant anys i panys.

bon vespre

Africans i també persones

En l'anterior post parlava d'història arran de la lectura d'un clàssic d'André Gide.

Potser, si els polítics europeus sabessin llegir podrien llegir aquest o molts altres llibres que els serien de gran ajut per a entendre que, una bona part del benestar que avui tenim a Europa, es deu gràcies al espoli i robatori que, durant segles hem fet al continent Africà.

I dic hem perquè nosaltres, els Catalans, també hi tenim la nostre part de culpa, hi ha unes quantes famílies Catalanes que han fet la fortuna amb l'esclavatge i l'espoli del continent Africà, encara que ara, això està ben amagat.

Però el tema d'avui es aquest buit de memòria que tothom té a l'UE i que fa que es miri cap un altre costat mentre dia rere dia, moren desenes, centenars de persones que, segons el criteri Europeu, no deuen ser persones, només Africans.

Diuen que no hi ha recursos i es que salvar Africans tampoc deu ser rendible perquè si que hi ha pressupost per produir enginys que maten persones, se'n diuen armes, armes que permeten matar als Libis, per exemple, o als Ucraïnesos, Siris, Iemenís, Kurds per esmentar els més propers, aquí si que hi ha pressupost.

El que la gent no hauria d'ignorar que, més tard o més d'hora, pagarem per el que ara ignorem o menyspreem. EI es el millor exemple de lo car que pot ser ignorar avui un problema.

Ara tot son plors quan els d'EI fan un de tants aten tats, però ells només son instruments de la gana, la desesperança, l'oblit, el menyspreu, la misèria en la que aquells han crescut. Qui son els culpables, segurament uns de semblants als qui avui tornen a caure en el mateix error.

"Quien siembra vientos, recoge tempestades"

De moment jo prefereixo no ser Europeu, em conformo sent Català

negres i esclaus

Acabo de llegir "Viaje al Congo", d'André Gide, un gran clàssic. Un text que ajuda molt a entendre perquè Àfrica avui es com es.

Avui que, com quasi be cada dia, un grup d'Africans ha mort intentant arribar a Europa, ofegats, esclavitzats per màfies i abandonats a la seva sort per la resta del mon.

Tota Europa es va dedicar durant dos segles, o més, a espoliar, matar, esclavitzar, violar i totes les coses que ni tan sols som capaços d'imaginar amb total impunitat gràcies a la força i el poder de les armes.

Avui un encara pot veure les traces de l'esclavatge a Zanzíbar, els llocs on eren apilades persones com si fossin animals o pitjor.

Europa avui tanca la porta de manera indecent e inhumana als besnéts i rebesnéts dels qui Europa abans va matar i esclavitzar.

Desafortunadament la humanitat no te memòria històrica i ignora de manera fastigosa que el que avui Europa hauria de fer es ajudar Àfrica a edificar un mon millor a la mateixa Àfrica i així els Africans no haurien de morir intentant arribar a un mon on encara seran més maltractats.

Jo vaig ser un gran defensor d'Europa però cada cop estic més desencisat d'aquesta Europa vella, caduca, mancada d'idees i sobretot mancada d'humanitat i sentit de la responsabilitat

Vueling, poc servicial

Hi ha grans empreses i empreses grans. Ara, cada cop més trobo que hi ha més empreses grans i menys grans empreses.

On es la diferència entre unes i altres, senzillament en la seva filosofia de treball. L'empresa gran es la que només pensa en créixer i, segurament fer diners, costi el que costi. 

La gran empresa es la que segur que vol fer diners i segurament també vol créixer però no a qualsevol preu, sinó mantenint el seu nivell de qualitat i de servei.

Vueling apuntava a gran empresa però cada cop, desafortunadament, em temo que només es una empresa gran, molt gran.

I no es l'única, les empreses estan oblidant els seus orígens i sobretot el seu objectiu.

Aquesta setmana he tingut d'anar a París el dimecres, per temes de feina, i, el dimarts varen anunciar els mitjans que es preveia vaga de controladors aeris a França. Jo havia comprat bitllets per anar el dimecres i tornar dijous amb Vueling. Com sigui que un ja porta uns "quants" vols a l'esquena, vaig immediatament verificar si la web de Vueling hi deia alguna cosa: res de res, bé.....

A les 22H47 del dimarts vaig rebre un missatge al mòbil tot dient: "huelga en Francia el 8 de abril. Mas info en www.vuelingnews.com" i fins aquí el servei de Vueling. La resta es el seguit de desgavells de Vueling.

En primer lloc CAP de tots els telèfons funcionava. Tots comunicaven permanentment i, després de tenir te uns minuts en espera, senzillament et penjaven. La web de Vueling tampoc funcionava i les sol.licituds per modificar el vol (el meu s'havia anul.lat) es penjaven sistemàticament. A quarts d'una vaig, finalment poder canviar el vol per un que sortia una hora més tard. Fi de la primera part.

El dijous al matí, dia de tornada i, en previsió de més problemes vaig, altre cop, verificar si el meu vol de tornada també havia estat anul.lat. Varem fer la gestió amb Vueling i aquest cop si, vaig poder canviar el vol anul.lat per un altre que sortia a les 17h25. A les 16h00 ja era al aeroport d'Orly per si un cas. La cua de gent que esperava a Vueling per modificar el seu vol era de més de 25 persones, com a mínim. Allò ja no pintava pas bé però vaig creuar els dits. Curiós que a Air France i altres companyies, aquella cua no hi era.

Un cop dins la sala d'espera, aquesta era mig buida degut als diferents vols anul.lats. Mes o menys cap a les 16h30 l'aeroport va anunciar que el nostre vol es demorava 3 hores!!!!! En lloc de sortir a les 17h25 sortirien a les 20h25. A la sala no hi havia NINGÚ de Vueling, no fos cas. Mentre tant varen anul.lar un vol de Vueling cap a Málaga (em sembla recordar). La gent d'informació del aeroport no sabia pas que dir perquè no tenien cap altre informació.

A les 17h07 vaig rebre un missatge de Vueling dient que el vol no sortia a l'hora, sense més.

A les 18h15 aproximadament, 45 minuts després de l'hora de sortir del nostre avió, la web de Vueling encara deia que el vol estava en hora........

A partir d'aquí tot es un desori, hi havia passatgers que esperaven des d'el matí, altres que ja s'ensumaven la tragèdia, altres, com una senyora gran, estaven desesperats perquè era diabètica i no tenia la medicació si perdia el vol....

De Vueling no hi havia ni el logotip a la sala.

Cap a les 20h00 la web de Vueling va començar a anunciar que el vol sortiria sobre les 24h00. Els Srs. d'informació de l'aeroport ens deien que venia un vol amb una tripulació de Vueling per dur nos cap a Barcelona i que a les 21h00, hora d'arribada d'aquell avió ens podrien dir alguna cosa. 

Us estalvio els comentaris de la resta de passatgers que, com jo, estaven gaudint de tota la tarde a la fantàstica terminal d'Orly.

Al voltant de les 21h00 la web de Vueling va anunciar que el vol no volaria!!!

Al aeroport no sabien pas res i deien que esperaven que la tripulació arribés. Poc després a megafonia anunciava que el vol estava anul.lat i que ja podíem marxar.

Tothom va córrer cap al mostrador de fora on ja hi havia una cua infinita de gent malhumorada, esperant no se pas que.

Jo, com molts altres, vaig tornar a Paris, on per sort,tenia on dormir. 

Un cop arribat vaig tornar a passar quasi dues hores per descobrir que no hi havia cap vol per tornar divendres i que els primers vols serien dissabte i a un "mòdic" preu de 200€ el trajecte. Es a dir que Vueling no tan sols no havia posat cap avió a disposició dels passatgers penjats per poder tornar, sinó que, a mes, pujava els preus, no fos cas. Cap dels telèfons no va funcionar en tot el vespre.

Es clar que Vueling pot adduir que la vaga no era cosa seva però, es curiós que, davant nostre, va marxar el vol d'Iberia cap a Madrid (no siguem malpensats, no) i un vol de TAP cap Oporto, influències, preferències????

Lo pitjor es que Vueling, en tot aquest temps, no ha fet pas res i aquí torno al principi. Ni una disculpa, ni una solució ni res de res, ni un mínim esforç per a solucionar el problema. Cap persona de reforç quan la vaga era prevista, cap alternativa, cap consideració. 

Es més, si la tripulació que venia de no se on ja sabia que no volaríem, ens ho haguessin pogut dir una hora abans i tot això que ens haguéssim estalviat al aeroport.

Evidentment, un altre cosa seria il.legal, Vueling ens ha tornat l'import del bitllet, no així la despesa d'emissió (????).

Entre tant Air France, veient el negoci, va pujar els preus dels bitllets a Barcelona fins a 600€, bravo!!!!!!.

Al final vaig tenir que tornar amb l'AVE el divendres a la tarda per arribar a les 22h45.

Gràcies Vueling, vaig perdre ( i com jo altres cent i pico persones) tot un dia, he tingut que pagar 220€ per el bitllet del tren més els àpats i el dormir. A Vueling sembla que se'n refot perquè, al cap i la fi, jo seguiré volant amb Vueling, m'agradi o no, perquè, des d'el Prat, no tenim gaire a triar, oi????

Si senyor, una empresa gran si, una gran empresa i servicial, no.

Seguirem parlant del tema.

Bona setmana

informació

La informació es "algo" que sempre ha existit. La informació son dades, son fets i aquestes aquests sempre han estat presents però no tenien aquest nom, senzillament eren fets.

La informació comença a ser ho el dia que una persona recull aquests fets i els transportà en un altre lloc ja fos a peu, o a cavall o com fos. Aquell primer home que va recollir un fet i el va dur a un altre lloc per explicar ho, aquell home va ser, sense saber ho, el primer periodista, el primer informador i en ell està l'origen d'una tasca imprescindible en la nostre societat. Tasca no obstant que la pròpia societat s'ha encarregat d'embrutir i distorsionar.

Perquè informar es una cosa i desinformar o manipular la informació son coses completament diferents encara que força semblants.

Aquell bon home que va recollir aquell fet imagino que el va transmetre a d'altres explicant el que recordava i, imagino, no es va dedicar a explicar ho de manera diferent. No m'imagino pas, aquell primer informador, transformant la nova en un altre de diferent.

Ara bé, segur que no va trigar gaire algú a descobrir que si la informació transmesa no era necessàriament la verdadera, ell en podia treure un profit. I si fa poc em descobert al primer informador, poc després acabem de descobrir al primer manipulador.

Es ben curiós veure que darrera cada bona acció i ha algú que es capaç de fer ne la versió dolenta, perversa.

Alguns diuen que l'home es dolent per naturalesa, em resisteixo a creure ho però es ben cert que n'hi ha masses de dolents que, a més, es fan notar més que els bons.

Però no ens apartem de l'informació.

Ja tenim l'informador i el manipulador. 

Poc després apareixen els mitjans i aquests neixen per informar o manipular????

Estic convençut de que els primers mitjans només buscaven informar, es a dir varen començar amb un objectiu net, tot i que d'altres ja s'encarregarien de desmanegar la cosa.

Avui, un llegeix un diari i, si s'entreté una mica a buscar el sentit del seu contingut, descobrirà una informació i un interès per orientar la opinió del lector cap a un objectiu i no només enumerar un fet.

La manipulació de l'informació ha aixecat i enfonsat governs, països, persones, ha provocat guerres i ha mogut la gent d'un costat a l'altre.

La informació ha estat capaç de salvar persones, governs, països i. segur ha evitat altres problemes.

Crec que, primer el paper, després les ones de radio i finalment la televisió han ajudat tant com mal han fet i només ara, en aquest segle XXI, existeix una eina que es capaç d'informar, també de manipular, però sobretot,de destapar als manipuladors de manera espontània i ràpida.

Internet ens ha tornat a nosaltres, les persones, la capacitat d'aixecar un dit i poder dir, ep! això no es pas cert, la veritat es un altre.

Semblarà poca cosa però que gran es poder gaudir de la veritat, ni que sigui perquè entre nosaltres ens l'expliquem.

Tinc un gran respecte per als qui son on hi ha conflictes i, a pesar del risc, busquen informació per els qui som a casa. Tinc un gran respecte per els qui han fet de la veritat el seu ofici i lluiten per que aquesta sempre sigui coneguda.

Que la veritat mai no sigui tapada per els manipuladors.

el mon 2

I  ahir vaig començar a parlar del nostre mon i parlava dels musulmans o mes aviat del EI que no es pas el mateix encara que aquest es nodreix dels primers. 

I ahir acabava amb una indústria, la del armament que no protesta pas del escenari que tenim al mon, ni ella ni d'altres que no son potser tan violents però als qui, el mon convuls ja els va bé encara que ho neguin.

"No me siento alguien poderoso, sino una persona que ha contraido un compromiso con sus clientes para mejorar sus vidas. Nuestra misión es construir un futuro financiero mejor para los que nos confian su dinero", diu Larry Fink, director de Black Rock, el gestor de fons més gran del mon, que gestiona un patrimoni com si fos la 4ª economía del mon. Poca broma. Ell ho diu força clar, el que li interessa no es pas el benestar del mon i dels països sinó el dels seus inversors. I un es pregunta, si els interessos financers d'aquest grup son diferents, per exemple del que un país petit com Catalunya volgués, qui creieu que imposaria el seu criteri, ells o nosaltres........

Més o menys com ara els alemanys que diuen, segons les enquestes, que ells volen que Grècia deixi l'euro..... I ells qui son per opinar sobre el que els Grecs poden o no fer??? Poden ells decidir ho? El seu vot val més que el dels Grecs?, no es pas un mon democràtic o senzillament es democràtic mentre guanyin els de sempre.

No es pas aquesta la Europa que jo vull ni dins la que jo vull viure. Una Europa on hi ha països de primera i segona divisió, on els rics manen e imposen el seu criteri als qui no ho son. Això no es pas nou, es tan vell com la història del món.

Cada cop tinc més clar que la gent, els qui sempre han estat sota el jug dels poderosos, ara, gràcies a internet, tenen, tenim la possibilitat d'intentar canviar l'status quo.

Si nosaltres hem salvat als bancs de la fallida, tenim dret a controlar als bancs i això significa que ells no ens poden imposar la seva llei, aprofitant que la justícia, de vegades voluntàriament cega, els defensi.

Els Alemanys, com els Francesos be que varen finançar durant molts anys als Grecs que despilfarràven i no deien pas res. Si ara han perdut, i parlo dels Alemanys, mala sort, més o menys com ens han fet a nosaltres. No seré pas jo qui els defensi.

Tots ells ho han fet malament i lo just es que ho paguin tots i no només els pobres.

Justícia, igualtat, solidaritat, democràcia..... si el meu blog te teranyines, aquestes paraules encara en tenen més o bé es que alguns només les treuen del calaix quan venen eleccions.

Recordeu, i només es per un record, que el qui avui presideix el Consell d'Europa es un senyor que ha estafat a tots els seus socis europeus quan era a Luxemburg, legislant amb trampes perquè les grans corporacions es quedin allà. Justícia, democràcia, igualtat, solidaritat, bona setmana, seguirem

El mon

El meu blog te teranyines del temps que fa que no escric. Demano disculpes als pocs que encara em pugueu seguir.

Escriure requereix un estat d'ànim, un punt de concentració i una certa fluïdesa en les idees. També, i no seria un punt menor, tenir temes interessants seria un altre punt a considerar. 

El mon, el nostre mon, viu uns temps massa carregats de males notícies, amb poques coses bones que destacar.

Avui, mentre plou fora, podria començar a desbrossar els molts temes que em venen al cap i segur que no seré capaç de treure tot allò que em ve al cap però en tinc ganes.

Llegir El Pais aquest matí m'ha obert la gana. No serà pas perquè sigui una plataforma objectiva però senzillament t'ajuda a enumerar molts dels temes que conformen el nostre mon.

"EI" suposo que ha de ser el primer tema. En Castellà diuen que "quien siembra vientos recoge tempestades" i el mon occidental ha menyspreat tant de temps als musulmans i el mon musulmà que no es pas estrany que ara el mon hagi de fer front a EI, a Boko Haram, Siria i El Assad, Irak, els Kurds, Libia, Qatar, i tot el que volgueu.

Crec que, amb tota franquesa, la qüestió musulmana penja de dos grans potes: el menyspreu secular que els occidentals han atorgat als milions de musulmans que ho ha arreu del mon i, igual d'important, la pobresa i desigualtat que aquesta crisi ha agreujat.

Pensem per un moment que nosaltres som una persona jove, criat en el mon occidental, rodejat de riquesa però riquesa inaccessible, amb pocs estudis, amb massa temps lliure perquè no tenim feina ni pervindre i, per acabar ho d'adobar, uns il.luminats que no paren d'alliçonar i taladrar amb lo únic que realment els pot excitar, el paradís!!!!!!.

Costa tant de veure que així jo també podria caure en aquest parany impossible?

Tot això sense oblidar els munts de diners que tots els grans països segueixen fent amb la venda d'armes, les corrupcions de líders i caps d'estat, etc etc...

Jo no tinc pas la solució però diuen que quan coneixes l¡origen del problema ja tens la meitat de la solució, no???

seguirem demà