Astúries

La darrera escapada del any ens ha dut fins a Astúries. Tot i la distància i hem anat en cotxe i me'n alegro. Son 900 km d'anada i el mateix de tornada, distància mes que suficient com per entendre que aquest estat anomenat Espanya nomes pot tenir sentit si som capaços de respectar que un estat estigui format per pobles diferents, amb cultures e interessos diferents. Si no no es possible. 

Anar a Astúries significa passar per Aragó, Navarra, Rioja, Euskadi, Cantàbria i finalment Astúries. Siguen un viatge força ràpid, no vàrem parar ni a Aragó ni a Navarra i a la Rioja només per comprar ví...

Que tenen en comú Euskadi amb Cantàbria i Astúries? Totes tres comunitats son a la cornisa Cantàbrica, son tres comunitats riques per les matèries primeres: mineria, pesca, siderúrgia i per tenir una classe alta poderosa i rica. 

I aquí acaben les coincidències, per la resta els Bascos, per a mi, no s'assemblen gaire, però es que si els comparo amb els Catalans, ens assemblem com un ou a una castanya. I no vull dir que no vulgui estar amb ells, ans al contrari, m'hi sento molt be amb tots ells, be, em son mes fàcils els Bascos i potser els Asturs, els Càntabres, em recorden massa la gent del PP, re pentinats enrere, amb gomina...

Tampoc m'estranya que a Astúries no ens entenguin. Oviedo es una petita ciutat, rica, cuidada, neta, sense cap grafitti, sense gaire be cap rètol de "es lloga" o "es ven", sense pidolaires, sense miseria, i aquells Catalans volen alterar el nostre modus vivendi???

Si jo fos Asturià em sembla que pensaria com ells.

La riquesa de viatjar i compartir, xerrar es que descobreixes que les històries solen tenir diferents punts de vista.

Cada cop tinc mes clar que els estats, els països, les banderes son senzillament eines polítiques al servei d'uns pocs. Els pobles som el que som, en un lloc qualsevol i aquí s'acaba l'història.

Soc molt feliç de poder viatjar per tot el mon i descobrir que nomes soc un ciutadà del mon, em sento Català però disfruto a casa dels Bascos, Asturians o on sigui.

Per mi les llengües em serveixen per comunicar i per entendre els altres.

La miopia, la manca de cultura, la manipulació son les eines de qui volen dur les relacions entre pobles a la confrontació o a la dominació.

Si aquest es el darrer post de l'any no vull acabar amb un missatge negatiu sinó amb un missatge positiu, que els pobles podem tots conviure en pau si som capaços de parlar i escoltar i no imposar, senzillament parlant i compartint.

Que tots tinguem un bon 2011.

Mascarell o Mas Colell

Ho vaig dir no fa gaire i ara em ratifico: no anem be. Benvolguts mitjans de comunicació, vosaltres que se suposa heu de ser els qui ens heu d'ajudar a interpretar les notícies, com es possible que sigueu tan miops a l'hora de buscar i trobar la noticia en el nou govern de la Generalitat. Esta vist que per tots vosaltres la noticia mes important del Govern es la incorporació d'en Ferran Mascarell al capdavant de cultura i ningú, repeteixo ningú no ha parlat de Andreu Mas Colell com al conseller mes important.

No estàvem tots d'acord en que el mes important es arreglar la economia del País? Si es així entenc que el nom del conseller d'economia hauria de ser, no nomes el mes rellevant, sinó averiguar qui es, que pensa, com pensa fer front als problemes que te per davant.

Es o no es un bon professional capaç de fer front a la crisi? etcètera, etcètera....

No senyor per tots vosaltres el mes important es que el conseller de cultura es del PSC, aneu senzillament  a lo fàcil.

Heu demostrat dues coses, o be que no en sabeu de periodisme o que no en sabeu d'economia o ambdues coses. Heu perdut una gran ocasió de posar vos per davant i ajudar al País a trobar el seu camí.

skyline

Barcelona es la meva ciutat i jo sempre havia estat capaç de reconèixer la meva ciutat amb el seu perfil, el que els americans anomenen l'skyline.

Hi ha ciutats que son molt fàcils d'identificar i Barcelona, com ara New York, ho era per mi,  i podia dibuixar el seu perfil amb els quatre edificis alts que sobre sortien del promitg.

Aquest cap de setmana vaig entrar a Barcelona per la carretera de Vallvidrera i vaig veure el nou skyline de Barcelona i ara hi ha tot un perfil nou que em costa de classificar.

A l'esquerra tot el 22@, un barri nou ple d'edificis molt mes alts que la resta de la ciutat. No vaig ser capaç de posar hi nom a la majoria. A la dreta hi ha el nou centre, la Plaça d'Europa de l'Hospitalet, al mig els de sempre.

Es curiós veure com ha crescut la nostre Barcelona, com ha canviat, aquell perfil baixet i provincià s'ha transformat en una ciutat amb un percentatge superior d'edificis de gran ciutat.

No em queixo, senzillament ho constato.

Barcelona es tan a prop de nosaltres que no som capaços de veure la realment.

S'ha de veure i s'ha de conèixer i sobretot no deixar que passin anys entre una visita i un altre.

 

nou Govern

El nou Govern es a punt de començar i l'oposició, la totalitat de la resta de partits ja han demostrat, abans de començar, que el seu sentit de país es menys important que els seus interessos de partit.

On es el sentit d'estat que permeti PRIMER, resoldre esl problemes de país abans de parlar de coses mes filosòfiques menys transcendents com ells mateixos li exigeixen a CIU.

Es allò de "fes el que jo dic però no el que jo faig".

Ells li diuen a CIU que no pensi en l'in dependència ni en altres coses que no siguin arreglar el país i, en canvi ells diuen que votaran no a un programa que ja els va be en lo econòmic però no poden aprovar l'investidura per la resta de temes....

Patètics tant el Nadal com la Sánchez Camacho que els importa un "bledo" Catalunya.

Sr. Mas, amb tots els possibles punts amb els que jo no pugui estar d'acord més endavant, jo el vaig votar i cada cop estic mes convençut d'haver pres la decisió correcte. Si mes no se segur que els altres no ho valen pas.

Sr. Mas, vostè te el meu vot i la meva confiança, sort 

Qatar

Qatar, benvolguts conciutadans, es un país que ja existia fa quinze dies. De fet fa fins i tot uns quants anys que existeix. Per ser mes precís podria afegir que fa un temps (el 10 de Juny) Qatar Airlines, la companyia de bandera de Qatar va inaugurar vols directes de Barcelona, capital de Catalunya, i Doha, capital de Qatar i vols des de Barcelona a Sao Paulo. En aquell moment tothom ho va trobar força be això de poder volar amb aquella companyia i que aquella companyia unís Barcelona amb un país com Qatar.

Avui, això de que el FC Barcelona s'associi a Qatar ara es un anatema, i tots els periodistes i columnistes de pro hi treuen la punta al llapis i els benvolguts conciutadans hi cauen de quatre grapes.

Fent una metàfora diria allò tan tronat que es deia abans: jo racista no soc però la meva filla no es casa amb un negre.....

Qatar es una monarquia absoluta però voldria recordar que l'Estat Espanyol també es una monarquia. Es clar no es el mateix perquè a Espanya hi ha democràcia però el rei es manté i el seu successor, com a Qatar, es el fill....

Son teocràtics i musulmans i això significa que ja no hi podem tenir relacions? es a dir que no podem tenir relacions amb cap país musulmà? ostres, això limitarà les nostres capacitats energètiques, oi?, be, cap problema.

Son dictatorials diuen, em sembla que la Xina també es una dictadura, no? be, doncs tampoc comprarem productes de Xina, ni de Cuba, ni de no se quants altres, oi?? be ja no tenim energia ni productes per comprar.

Ara, ja estem tranquils, comprarem a Russia, però tampoc estic segur que siguin una democràcia amb les mans gaire netes,.... fora també de la llista.

Qui ens queda? els ètics països Europeus? aquests si que son correctes, oi? recordeu tot el tema de bons escombraries? Això ve de Regne Unit i Estats Units per citar ne dos, be doncs tampoc podem comprar a Europa, que ens queda? vendre la casa i anar a lloguer!!!

Lamento dir que els Catalans mai no arribarem a ser un país.

Per cert, jo he volat amb Qatar Airlines cap a Àsia i força be, el servei nomes ed deu vegades millor que la millor de les europees.

 

Luis Eduardo Aute

Ahir vàrem anar a escoltar i veure en directe Luís Eduardo Aute. Es el senyor que surt a la foto, per aquells que segur no coneixeu.

Nascut al 43, es a dir que ja te 67 anys, una certa edat que no l'impedeix però actuar en un escenari, envoltat de gent que el segueix, i amb forta personalitat i veu.

He d'admetre que tot i que ja el coneixia, mai no he estat gran seguidor de les seves cançons.

Em va sorprendre molt la força i capacitat de la seva veu que recull tonalitats molt variades poc comuns en un cantautor.

Nomes vaig reconèixer una de les seves cançons: "les 400 coups", dedicada a Truffaut però ho vaig "disfrutar" igual, sobretot la fase final molt mes intimista, ell i la seva guitarra.

Als qui agradi el seu tipus de música aprofiteu la avinentesa, passareu una bona estona. Apart les seves cançons em va agradar reconèixer un estil de persona que em recorda molt la meva joventut, quan existia la cançó protest, únic sistema de protestar i aixecar la veu en un estat dictatorial. Aute es, com en Serrat, Raimón, etc. un d'els qui sabien emprar la música per manifestar la seva reacció.

Avui encara, l'home protesta, tot romàntic ell però, amb el mateix convenciment davant el que considera un mon injust.

Moltes de les seves lletres son poemes i val la pena escoltarlos.

Una agradable vetllada a l'Auditori.

Bicicleta, cullera i poma

Es el títol d'una pel.lícula dirigida per Carles Bosch i que tracta de la malaltia d'Alzheimer que pateix en Pascual Maragall.
Si teniu menys de 40 anys no us fa falta anar a veure la perquè segurament ho trobareu tot massa lluny de vosaltres. Si teniu els pares per sobre dels 60 anys, llavors us la recomano senzillament perquè conegueu de que va el tema, no fos cas que us toqués algun dia patir ho.
Per mi es un gran documental mes que una gran pel lícula. Reconeixes en cada moment la personalitat especial d'en Pascual Maragall en primera instància però sobretot descobreixes poc a poc el drama que cau sobre la persona d'ell mateix primer i sobre la resta després.
Menció apart mereix la Diana Garrigosa, la seva dona, personatge secundari però verdadera protagonista involuntària de tot aquesta història. A ella ningú la recordarà ni ara ni després però li ha tocat sens dubte el paper més ingrat de tots.
Ella aguanta, en un segon pla, la progressiva degeneració de la seva parella sense poder fer ho res mes que aguantar i fer el cop fort. "Chapeau"!!!
De tan en tan vaig repetint la seqüencia: bicicleta, cullera i poma senzillament per por a no poder recordar ho i es que hi ha poques malalties que em facin mes por que aquesta: perdre el contacte amb el mon i sobretot amb els qui estimo.
Viure el documental tan de prop es força colpidor, sobretot perquè ell ho viu com si la cosa no anés amb ell, tot i que el seu drama particular es ben palès.
Si algun dia m'hagués de passar a mi confio en que un ànima caritativa em doni una pastilleta abans de convertir me en un vegetal.
No us la perdeu, de moment encara la fan al Alexandra, a Rambla de Catalunya.

etica i responsabilitat

Us imagineu un bomber que, al bell mig d'un foc, diu que s'en va, que protesta? No

Us imagineu una infermera que, dins el quiròfan, decideix plegar i deixar al metge i al pacient per una qüestió particular? No

Us imagineu un policia, mentre es produeix un incident, que deixi el seu lloc de treball? un pilot mentre està volant? un conductor d'ambulància?. Tots ells son serveis públics i en podria esmentar molts mes.

Us imagineu l'informàtic de l'empresa que desconnecta el sistema operatiu de l'empresa a mitja jornada per una reivindicació? quants minuts creieu que duraria en el seu càrrec? pocs.

Es menys responsabilitat la d'un conductor d'ambulància o una infermera que la d'un controlador? No. O es que això es mesura en funció del número de persones que "estan en les teves mans"?

Si es així llavors l'home que controla que tinguem llum a casa pot ser molt mes important encara, perquè si ell apaga l'interruptor ni tan sols els controladors serveixen de res.

Em sembla que el problema de fons es que des de fa masses anys els d'Aena han permès que els controladors (no es mereixen el nom de senyors) es creguin que son imprescindibles i, en aquest mon ningú ho es.

La tècnica i la preparació fan que qualsevol de nosaltres pugui ser controlador amb força facilitat si ho comparem amb un enginyer, o un metge o fins i tot un informàtic.

Hi ha feines divinitzades i el controlador n'es un d'ells.

Difícil?? mes aviat qüestió de sang freda, concentració i abstracció, la resta no menys que altres feines.

Ara bé, un col.lectiu que no permet que hi vingui nova gent, que es mantenen com a grupuscle tancat i que mana i mana cada dia una mica mes acaba fent el que ha passat aquest cap de setmana.

Jo, com a consumidor exigeixo que aquests individus siguin acomiadats i punt. Jo no confio en ells e imagino que, com jo, molts altres que hem d'agafar avions tot sovint. quin grau de confiança puc tenir en gent que deixen la feina tal i com ho han fet ells. Es mes, si ho han fet un cop ho poden tornar a fer, no??

Son 1.200, tots fora i formaria 5.000 ( de passada reduiria l'atur), amb un sou equivalent als dels seus col.legues europeus i així evitaria que això pogués tornar a passar mai mes. Fins i tot podem anar a Europa a buscar professionals ja formats i operatius (no fa falta que siguin espanyols, al cap i la fí, l'idioma comú es l'anglès).

Com diu el Sr Barbeta avui a La Vanguardia, ara es el moment de posar ordre en aquella casa de grills, ara o mai.

 

controladors

Acabem, be encara no ha acabat la cosa, de viure un exemple fantàstic d'un cúmul de males gestions que han acabat explotant mes fort del que, imagino, ningú havia previst.

En primer lloc destacar que AENA, la de sempre, la que centralitza tot, la que decideix el que vol de manera monopolística i monolítica que ha permès que els controladors acumulessin tan de poder que, a la fi, els ha explotat a les mans. Possiblement l'empresa pública estatal de pitjor gestió i mes anacrónica.

En segon lloc els controladors, senyorets dels aeroports, que volen fer el que els doni la gana i cobrar el que vulguin i entenen que ells estan per sobre de la resta del mon, espanyols, portuguesos i altres que sobrevolin el SEU espai aeri.

En tercer lloc el govern del estat que ni sap controlar Aena i que només al final, tard ha acabat fet front al tema

En quart lloc el cap de l'oposició que lo únic que ha sabut fer es no fer res, nomes criticar i quedar se quiet a les Canàries.

Finalment els prop de 600.000 persones que s'han quedat sense poder volar.

Avui nomes vull parlar als controladors. 

SI en algun moment varen tenir raó, ja l'han perdut i no la tornaran a tenir.

L'imatge patètica de la controladora, plorosa, dient que l'han obligat amb pistola i tot. Que esperava, que a mes li riguem les gràcies.

Lamento ser potser massa cru però tan de bo tots ells vagin al carrer i contractem gent nova amb condicions noves i matem el problema. Ells potser tenien problemes però mai no tindran motiu suficient per destrossar els interessos de les 600.000 persones afectades directament i de tots els qui han estat afectats indirectament.

El fi no sempre justifica els mitjans

hostesses Delta

Si voleu amb Delta Airlines tindreu el privilegi de poder veure les hostesses mes velles de tot el mon. Ull, he escrit velles, no belles i no pretenc ser masclistes sinó una persona normal.
En el vol a Nova York dues de les hostesses, les responsables de  la secció turística, sumaven entre les dues un mínim de 120 anys i us asseguro que no exagero. Dues que sumaven mes anys que quatre de Singapore Airlines per donar un exemple.
Unes petites consideracions:

- tot i que es movien amb força agilitat per a la seva edat, un es pregunta, en cas d'emergència, es a dir suposant que hi hagi que moure's molt ràpid perquè hi ha circumstàncies greus, pot una persona de mes de 60 anys, ser la qui s'encarrega de moure la gent, ho dubto.

- es just, racional i correcte que es contracti una persona de mes de 60 anys per fer una feina fonamentalment física

- finalment si les persones som el reflex o l'imatge d'una empresa, quina imatge creieu que projecta una companyia aèria quan les hostesses son gent d'aquesta edat, en lloc de estar en tasques de supervisió o comandament.

Un Nord-americà em va explicar la raó de tanta No raó.

El sindicats Nord-americans impedeixen que les hostesses deixin de volar, qüestió de poders sindicals. Si senyor, visca la raó i la lógica.

Esperarem que aquestes persones acabin anant amb un bastó mentre tiben del carretó de les begudes o potser li demanaran a un passatger que les ajudin.

 

eleccions

Si no m'equivoco, els parlamentaris tenen l'obligació de declarar el seu patrimoni i els seus ingressos. Entenc que, a mes, aquesta es una obligació que afecta a tots els parlamentaris, inclosos els nous.

Així que ara tots els socis del Barça tindrem l'oportunitat de veure quin es el patrimoni que te el Sr. Laporta, un cop deixada la presidència del FCB. Us recordo que quan va assolir la presidència només era un advocat casat amb la filla del Sr. Echeverria, sogre i avalista. 

Ara ja no està casat amb aquella senyora, no te l'aval  del seu sogre però tinc molta curiositat per conèixer el seu patrimoni.

Potser, i dic nomes potser, ens emportarem alguna sorpresa sorprenent, valgui la redundància. I segons el que surti, llavors lo de la moció presentada per el FCB contra ell tindrà, o no, sentit i raó de ser.

jo no vaig votar

Bé, per ser exactes, a mi no em varen deixar posar la meva papereta dins l'urna.
Jo, com la senyora de davant, ho volia fer però la presidenta de la "mesa" (no se perquè no es diu taula) ens va informar, amb el manual de normes a la mà, que no els deixaven que els votants poséssim la butlleta dins l'urna.

Imagino que el que tocava fer en aquell moment era mirar les normes però ens varem conformar i acceptar perquè no se m'acut cap raó per la qual aquella dona em digues una mentida.

El que em va molestar, i molt va ser que al vespre, a la tele vaig poder veure la majoria dels candidats, es a dir ciutadans com jo sense cap càrrec que els diferencii de mi, posaven la butlleta dins l'urna amb un ampli somriure i davant dels respectius presidents de taula i amb les càmeres de TV al davant.

Les normes diuen algo respecte a que alguns si i altres no?, som alguns ciutadans indignes de confiança i altres si mereixedors d'aquesta confiança?, tenen por de que jo faci alguna malifeta amb el meu vot? quina podria fer? 

Masses preguntes i segur cap resposta però a les properes eleccions al ajuntament no em conformaré. Tan de bo els altres que pensen com jo també ho facin.

Per cert, tret del fet histriònic de tenir al Laporta al Parlament, celebro el resultat assolit per tots nosaltres.

Boqueria

Al bell mig del Soho a Manhattan hi ha un restaurant que es diu Boqueria.
Tradicionalment, quan viatjo mai no vaig a un restaurant del país, qüestió de principis, es a dir com fan els italians que sempre mengen als restaurants italians.
Aquest cop, en canvi, el local em va semblar atraient i vàrem entrar.
La decoració, molt adient, el tracte agradable i cuina de casa al Soho. Pa amb tomàquet fet amb coca, patates braves dignes de la Barceloneta, pebrots del piquillo que no picaven, tapes que no desmereixen els bons de tapas de Barcelona.
Es la primera vegada que trobo un digne ambaixador de Catalunya fora de Catalunya.
Als prestatges hi havia ampolles de Vichy Catalán.

El restaurant era força ple i segur que això, amb el boca orella, difon la nostre cuina, els nostres productes i el nostre país molt millor que moltes campanyes que costen molt mes.

Jo, de política o hi entenc però de màrqueting i de màrqueting viral potser si que en se una mica

Catalunya no es una marca que es pugui construir a cop de talonari. Trigarem una mica però la marca es construeix poc a poc amb missatges consistents.

Catalunya, Barcelona son les nostres marques i un bon àpat es una bona manera de començar.

Si aneu a MY us el recomano.

NY 2

Ara que el tema del atur sembla que ja es un tema que ens interessa a tots deixeu que us expliqui un altre cosa que he constatat a NY.
Vas a qualsevol bar, restaurant, cafeteria o fins i tot a qualsevol botiga i el nombre de cambrers o dependents es enorme, fins i tot un podria dir que desproporcionat.
M'ho vag estar mirant i a la fi vaig treure la meva petita conclusió:
Als EEUU el despido es lliure, es a dir que avui treballes i avui et poden dir passi ho be i avui ja no tens feina. Sembla dur i segurament es dur però aquesta facilitat a l'hora de fer fora es correspon amb la mateixa facilitat a l'hora de contractar.
Tu necessites gent perquè ara hi ha feina i agafes a la gent que necessites, quan ja no els necessites, la gent perd la feina però durant un temps, el que sigui, aquesta persona que NO tenia feina, ha estat treballant i guanyant un sou i, si, a mes ha treballat be potser el qui l'ha contractat se'l queda.
D'altre banda hi ha un altre punt, als EEUU una part important del sou s'obté a base de les propines ( mes aviat la obligació e imposició del 20%) que paguem els consumidors.
Això fa que el risc de l'empresari sigui menor i motiva encara mes al cambrer que atenent millor pot obtenir una millor propina.
Es el que els americans anomenen una "win & win proposition".No se si es molt o poc just però allà estan al voltant del 8% de tasa d'atur mentre que aquí estem al 20%.....
Aquí, al nostre país no, aquí es millor no tenir feina i cobrar eternament el subsidi però no volem que l'empresari abusi.....
Segur que soc cruel i potser soc empresari però francament, com diu la dita, prefereixo mes un 10% d'algo que el 100% de no res.
De vegades els anàlisis simplistes poden ser força positius. 

idees des de NY

Hi ha polítics que busquen solucions complexes on es poden trobar solucions senzilles.

A Nova York, els taxis estan canviant els Fords immensos que gastaven qualsevol desmesura per uns nous Ford Escape híbrids. Els cotxes son força mes petits i per tant millors per a conduir per aquella ciutat, gasten molt menys, contaminen molt menys i, de passada deuen ajudar a Ford.

Sr. Hereu, de vostè no espero gran cosa atenent a tot el que ja ens ha llegat però es possible que algú, al Ajuntament que vostè dirigeix podria considerar negociar amb Ford (fàbrica a València) i substituir els taxis actuals per el seu model Escape o parlar amb Toyota que també te el Prius hibrid. 

Imagino que els taxistes hi haurien de dir la seva però penso que si a NY funcionen pot ser un bon banc de proves per Barcelona, no???

distància

La cançó Espanyola diu allò de "dicen que la distancia es el olvido" i jo, francament, he descobert que la cosa no es necessàriament correcte. De vegades no som capaços de fruir del que tenim al costat i, en canvi, la distància dona una certa perspectiva i permet viure amb mes intensitat els moments en que estem junts.

Skype he demostrat ser un ajut inestimable en aquesta tasca per escurçar els milers de kilòmetres que em separen de la meva filla.

He descobert, en la distància, una nova persona molt diferent de la que tenia cada dia a casa, molt mes madura i preparada per la vida del que jo hagués mai imaginat.

He passat de tenir la al costat i no veure la a no tenir la al costat i parlar i veure la cada dia !!!

Incoherència, potser però es "lo que hay"....

Als qui ja heu passat per aquesta experiència potser no us descobreixo res de nou i tampoc ho pretenc però trobo mes interessant parlar d'això que no començar a parlar de les eleccions.

El meu blog es la meva eina de comunicació i com a tal la faig servir.

Bon vespre

 

ONG's inútils?

Ahir hi havia un article força punyent a La Vanguardia: "África debería cerrar las puertas a muchas oenegés".
David Sogge, del Transnational Institute d'Amsterdam, diu que les oeneges segueixen tractant als Africans com nens, infantilitzen la població, les oeneges fallen al no tenir en compte que una de les prioritats es donar eines a la població perquè construeixi estructures de poder, es faci forta per poder pressionar als governs. Dit en altres paraules, algunes ( o moltes) oeneges fan allò que diuen, donen menjar als pobres en lloc d'ensenyar los un ofici perquè ells sols puguin ser sutosuficients.
La meva mare, encara viva amb mes de 80 anys, es de les que, quan veu un home de color, diu, mira aquella "negret" en un sentit de commiseració. Ella ho diu de bona fe però ignora que allò del Domund i les col.lectes per els negrets de l'Àfrica, ja son història.
L'Àfrica no necessita la nostre pena ni el nostre donatiu, necessita nomes eines i educació.
Com diu l'article, ara son els Xinos qui, amb el talonar a la ma compren els seus camps i les seves  collites perquè ells no ho poden fer al seu país, en canvi els africans venen el que no tenen, la seva subsistència, es com vendre el seu propi ronyó per aguantar una mica mes.
Jo hi estic d'acord en el que es diu en aquest article, deixem de fer caravanes solidàries que ens omplen de vergonya i donem eines de veritat que els ajudin a tirar endavant per ells mateixos.
Ells no volen la nostre almoina, volen el mateix que nosaltres vàrem tenir, educació, eines i una oportunitat per demostrar ho.
La resta nomes es pa per avui i fam per demà.

Birmania 3

Imagino que el fet d'haver hi estat em fa més sensible i receptiu. Ahir varen deixar en "llibertat"  a Aung San Suu Kyi, la premi Nobel de la pau que ha passat des de el 1989 pràcticament mes temps a la presó que fora. Aquesta dona es comparable, a tots els efectes a Mandela, per el seu caràcter lluitador però sense ser defensor de la violència en cap cas.
Llegim avui els diaris i ja tothom li endossa a aquesta dona la missió de salvar el país quan ni tan sols es en plena llibertat, donat que no es pot presentar a les eleccions (perquè ha estat jutjada, per ells es clar).
Ella segurament farà el que podrà, i una mica mes. Ja ha donat la seva vida pràcticament per la defensa d'uns ideals, però on son els governs "democràtics", que s'omplen la boca de drets humans.
Cada cop sembla mes evident que hi ha la política de cara a nosaltres, la galeria, i el que anomenen la real politik, la que es practica de fet.
Israel: quants dictàmens de les Nacions Unides han dit que no poden seguir construint assentaments, i ells ho fan a plena llum del dia i no passa res. El padrí: EEUU
Birmània: dictadura i repressió contra qualsevol que s'oposi, el padrí: Xina
Xina: Dicta blanda, com es deia abans, o democràcia orgànica com dèiem aquí fa uns anys, el padrí: no els fa falta, tots anem a menjar a les seves mans
Txexènia: sense comentaris, padrí: Rússia i tots callats
Corea del Nord: dictadura familiar, padrí: Xina
Rep. democràtica del Congo: genocidi de la seva pròpia població, padrí: França, EEUU, ???
Sàhara Occidental: lluita amb Marroc, padrí: Espanya, França, EEUU.
I així podem seguir molt de temps, tot el temps del moment perquè això es com una gran partida on cadascú té els seus propis draps bruts i ningú s'atreveix a arreglar res que pogués perjudicar els propis interessos, encara que això signifiqui el sacrifici de'l que faci falta, persones incloses.
El Zapatero va ser tan estúpidament clar com quan ha dit que ell no condemnaria el Marroc perquè son un aliat estratègic, es tan burro que ha fet el que fan els altres i a mes ho reconeix, cosa que no fan els altres.
A la meva edat resulta que descobreixo la pobresa dels poders fàctics, innocent de mi....

El Papa ja ha marxat

Ha estat una visita llampeg però per a mi carregada d'anécdotes.

Vagi per davant que no tenia cap intenció de seguir l'esdeveniment però al final l'he seguit pràcticament tot per la tele.

Hi ha hagut algunes coses que m'han impressionat: la porta d'entrada al temple, la trobo senzillament fantàstica, una escultura tota ella, un darrer homenatge de'n Subirachs a qui pràcticament ningú no ha recordat avui, i que als seus 83 (em sembla) està força malalt. 

La segona cosa es la magnitud de la nau central, un bosc de pedra que demostra la genialitat de Gaudí.

La tercera es l'altar, aquest bloc de porfidi de set tones, tallat d'un sol bloc i portat d'Iran.

A mi m'agrada molt la Sagrada Família i m'agrada veure la seva evolució, fins i tot en l'estil, tal i com passava històricament en els temples religiosos.

A partir d'aquí les anècdotes:

- es necessari tants escoltes vigilant al Papa?, es necessari que, fins i tot a la sacristía, on nomes hi havia capellans, imagino que triats, els guarda espatlles hagin d'apartar a tothom

- es necessari dues furgonetes amb les portes obertes i amb tot d'homes mig penjats fora del cotxe a punt per saltar 

- es necessari córrer tan per els carrers de Barcelona impedint que els milers de persones que han estat esperant hores per veure'l passar no puguin ni tan sols veure'l uns segons.

- curiós, m'ha xocat veure que a l'església d'avui el masclisme ranci encara perdura quan tots els sagraments els han fet homes i la neteja i parar l'altar ha estat lo únic que han deixat fer a les monjes.

- interessant constatar que hi ha molta gent que creu en la fe catòlica i segueix aquest Papa.

- m'ha agradat llegir que el Papa hagi demanat a la CEE del Rouco Varela: "no usarás a Dios como excusa para defender la rojigualda"...... no calen comentaris.

- M'ha fet riure amb ganes l'anunci d'Iberia que diu: "sempre present als grans esdeveniments", en català i en un lloc on no hi vola.....

-  m'ha sobtat sentir que dins el Palau arquebisbal, les autoritats han considerat que era "territori del Vaticà" i per tant la seguretat corresponia a la policia del Vaticà. Que no en saben prou els d'aqui?

- per què els reis de l'estat tenen uns seients privilegiats, separats de la resta de mortals, que han pagat mes o es que ells son mes que els altres?

- per què entre els qui han rebut al Papa al peu de l'avió hi havia un militar, que significa?, puc entendre al Montilla, l'Hereu, fins i tot el Tejedor, ja no entenc Rangel que no es ni "chicha ni limona", delegat del govern... però un militar????

- m'han sobrat totes les banderes perquè fins i tot la del Vaticà, per a mi nomes representa al Papa, en qualsevol cas es la única que hi tenia un sentit

- m'ha fet gràcia el president d'Ibèria, que s'ha reservat el darrer lloc per saludar al Papa a l'escaleta del avió quan ha marxat de Barcelona i ha marxat amb ell, potser li farà de mosso i li servirà una taronjada

Birmania

Avui hi ha hagut eleccions a Birmània. No son unes eleccions democràtiques i per tant segurament res no canviarà demà.

Jo hi vaig estar aquest estiu i vaig fruir d'un país preciós i una gent franca i amigable i no resignada. No tenen, però, gaires eines per lluitar.

La foto que he penjat nomes es un record per aquesta gent, a qui tot el mon hem deixat de costat sota la petjada d'uns dictadors, i tot i això poden donar te un somriure com el d'aquest nen.

Desitjo de tot cor que un dia no gaire tardà podeu tornar a ser un país lliure.

Mingalarbar!!!

Montserrat

Des de casa es veu Monstserrat, lluny, però allà està i feia molt de temps que jo volia anar hi caminant, un repte individual. Ahir va ser el dia. Davant meu 42 km, tot una marató, darrera poca preparació per ser objectiu perquè les caminades de cada dia amb la gossa no han estat prou llargues ni freqüents.
A les 7 del matí ja estava caminant buscant el GR6 un camí preciós que va carenant munts tot i deixant en la distància les ciutats que hi ha per el recorregut.
Caminar sol te avantatges e inconvenients. Sol, el caminar et permet descobrir petits detalls però també patir sol i perdre't sol...
Fins a les Fonts de Terrassa tot fàcil i tranquil, sense ningú al camí, "disfrutant" senzillament.
A partir d'aquí vaig descobrir que la tecnologia i les infraestructures no respecten gaire be res i això inclou als GR's.
Un cop creuada la riera de Gaià i per anar a buscar la riera de Sant Miquel, el quart cinturó m'ha aparegut per allà el mig i he perdut el nord, i el sur... Les obres del quart cinturó son com un enorme tall en mig del territori destruint tot el que hi ha per allà i, entre altres, els indicadors del GR i jo al darrera.
Finalment he acabat creuant dos viaductes encara no oberts als cotxes, saltant per damunt de les obres i, per sort, després de una bona estona fent la cabra, he trobat altre cop el meu camí.
Això no obstant m'ha fet cremar mes energies de les previstes i aquestes han minvat de cop quan he albirat altre cop Montserrat i l'he vist tan lluny que m'he adonat que aquest cop no faria el cim. quan he arribat a Olesa el meu rellotge marcava 27, 5km a una velocitat mitjana de 5km/h. Bo fins aquí, 5 hores i quart, tot un record per a mi, però insuficient perquè encara em quedaven uns 14km mes. 
Amb resignació he renunciat a fer el darrer tram, el mes difícil  costerut perquè no tenia la seguretat d'arribar al final i, un cop posat, aquest tram nomes permet seguir fins al final.
L'aeri de Montserrat m'ha ajudat a fer la darrera etapa i verificar que la meva decisió ha estat assenyada. Com puja !!!!
Finalment he entrat al temple i m'he sentit feliç per tornar a ser a Montserrat, amb un xic de pena per veure que els anys i el desentreno no perdonen. Al sortir he vist molta gent i m'he adonat que he fet quasi tot el recorregut sol, sense ningú al camí.
He disfrutat, no he fet el cim però per a mi ha estat una passada.
Ho recomano, això si, assegureu vos de saber saltar el quart cinturó.
Petits reptes, grans satisfaccions. 

la transparencia del Sr. Recoder

Benvolgut Sr. Recoder,

Li escric a través del meu blog i, si els Srs. de La Vanguardia m'ho publiquen, a través de les cartes de La Vanguardia, perquè quan li he escrit directament, via la web de l'Ajuntament de Sant Cugat, vostè no ha considerat pertinent contestar ni directa ni indirectament a través d'un tercer i els Srs. del Tot San Cugat tampoc han valorat el meu escrit com mínimament interessant. Això diu poc de la seva suposada transparència, encara que imagino que quan comenci la campanya llavors si que es s'acostarà a nosaltres, els vilatans que l'han de votar.

Bé, anem al tema que es mes seriós.

Al Parc Central, el que vostè presumeix de ser el mes llarg d'Europa dins una ciutat té dues zones, la que cuiden i la que no cuiden.

La que no cuiden es la part mes nova, a la zona de Can Matas i dic que no cuiden perquè des d'el mes d'Agost no disposa d'enllumenat perquè uns brètols es van carregar sistemàticament totes les faroles, tallant el cablejat i deixant les tapes per terra. Avui, casi tres mesos després les faroles segueixen exactament igual, amb les tapes per terra i sense llum.

Evidentment com no hi ha llum, tots els qui passegem per allà, o correm, o senzillament volem gaudir del lloc al vespre, quan tornem de treballar  no ho podem fer.

El que fa rabia es que a l'altre banda del parc no hi ha cap problema de llum, així que imagino que hi ha vilatans de primera i de segona o incompetència i desídia d'uns funcionaris. 

Per cert, si aprofitant la campanya i passeja, vigili, alguns dels camins s'han literalment enfonsat perquè el terra ha cedit, però potser es massa demanar que arreglin llums i carrer.

Finalment li adjunto una foto d'unes tanques que impedeixen l'accés a un carrer entre Can Matas i els laboratoris Boehringer, que, segons diu el rètol, està tancat per obres però on no hi ha cap obra des de fa mesos. Desidia?, incompetència?, trii vostè

Salutacions cordials

30km/h

El nostre mai tan ben ponderat alcalde de Barcelona ens ha ofert una nova genialitat: les zones 30km/h!!!!
Avui ho he provat, vull dir lo de anar a 30km/h durant tot el recorregut, es a dir he fet el que legalment s'ha de fer i em sembla que aquesta es una nova prova de la incompetència dels nostres regidors.
Ho prometo, he tingut que anar frenant el cotxe per poder mantenir els 30km/h perquè en una baixada (hi havia una baixada) un cotxe automàtic (el meu ho es) agafa una certa velocitat degut a una cosa física anomenada inèrcia, que em sembla ignoren els srs. regidors.
A 30km/h les bicis et poden avançar !!!
Per cert la pintura emprada te un to brillant particular que, em fa pensar en la pluja i els terres que rellisquen, no sé, motoristes aneu amb compte.
Imagino que la broma de pintar "entrades" i "sortides" ens haurà costat una bona quantitat de diners, i potser el Sr. Hereu ho està finançant amb els ingressos que el Papa li reportarà....
Be, jo vaig a dormir perquè sinó potser l'excés de velocitat em pot produir mareig.

illa de colom

L'altre dia va sortir publicat que l'illa de Colom està en venda i que una agència menorquina ha demanat uns 6 milions d'euros posant la a la venda al mercat anglès.

Conec aquesta illa perquè, com molts altres, l'he fet servir de refugi quan bufa el venti ens ha servit per jugar amb els nostres fills a la seva sorra.

Ara descobreixo que aquesta illa no es de tots sinó privada i a mes va ser venuda fa anys a una família que en va pagar una misèria. 

Puc arribar a entendre que f anys, molts anys, les coses no es fessin correctament però no estic segur de que sigui just mantenir les injustícies.

Em recorda una mica allò del dret de pernada.

Es possible que anem descobrint que totes les platges i muntanyes son privades per contractes de venda de fa secles.

A mi l'illa de Colom la considero una mica meva, en el sentit del meu país, no per us propi sinó per l'us de tots.

Això si, si la venen diuen que a la platja encara hi podrem anar, quina sort que tenim.... 

català vs castellà

Aparentment el castellà es una llengua oprimida a casa nostre, es a dir a Catalunya i, per això, el TSJC, fent us de la seva interpretació de la llei i corretgida per l'Estatut escapçat o triturat, han sancionat el que s'estava fent.

Es just, no, es legal, sembla que si si no no ho farien, dic jo, però es clar que hi ha elements en el que fem a Catalunya per potenciar el us del català, que segurament nosaltres tampoc acceptaríem si ens ho fessin amb el castellà. HI ha una dita que diu que que sembra vents recull tempestes i em temo que la famosa immersió, de vegades es passa de frenada.

M'explico, utilitzar la prohibició o l'obligació de fer una cosa no sols ser el millor camí per aconseguir res.

Obligar a retolar en català o qualsevol altre obligació, sancionar amb multes, etc. es posar nos al mateix nivell que els qui sempre hem criticat.

A mi em varen ensenyar que posar se al mateix nivell que els qui ens oprimeixen no demostra intel·ligència  ni seny.

Jo sempre he cregut que les llengües son eines que ajuden a unir i comunicar i no s'han de fer servir per dividir o separar.

La imposició mai no ens farà mes lliures ni ens reportarà res de positiu, ans ens reportarà mes enemics dels que ja tenim.

Si realment volem que el català sobrevisqui haurem de ser mes intel.ligents que ells i no tan barroers com ells.

Estimo el català però també se conviure amb altres llengües i faré us de la llengua per guanyar simpaties i, si puc, gent que pugui entendre i estimar el català.

Guangzhou

No es cap renec, es el nom d'una ciutat que a Occident hem conegut sempre com Canton.

Guangzhou es una mes de les moltes ciutats que conformen la nova Xina, aquesta que aixeca tants comentaris positius com negatius.

Jo hi he estat aquesta setmana passada i volia explicar algunes coses d'aquest país. Poc abans de marxar va sortir publicat a La Vanguardia, un article del Sr Nueno on defenia fortament aquest país i els seus dirigents i la seva evolució, encara que sigui a costa de no tenir alguns dels valors que nosaltres, els d'Occident, considerem básics.

En primer lloc anar a Guangzhou, no es encara anar a la Xina "profunda" perquè es nomes a un parell d'hores de tren de Hong Kong, es a dir molt a prop d'occident. Tot i això es una ciutat pràcticament desconeguda per tots nosaltres, jo el primer.

Total son mes de sis milions d'habitants...... en una regió de mes d'onze milions, es a dir quasi el doble de Catalunya, i no sabem ni on es.

Tenen una torre de comunicacions enorme i força impressionant i un munt d'edificis que deixen en ridícul els nostres edificis mes alts. Es a dir han tingut un creixement exponencial i nosaltres sense saber ho.

Ara hi ha coses que no acaben de quadrar me:

- gran ciutat, enormes avingudes, edificis altíssims però els carrers son buits, poca gent que no semblen justificar tal dispendi constructiu.

- la gran diferència entre els mateixos xinesos. Es massa freqüent veure persones que semblen programades per fer una sola cosa. Sembla que com la ma d'obra es sobrera els utilitzen a cadascun d'ells per fer nomes una cosa. Exemple: En el moment de registrar me per entrar a la fira (per cert la mes gran que he vist mai, i n'he vist unes quantes), hi havia tres (3) per escriure el meu nom al ordinador!!!, un que picava, una que rellegia i una que ho mirava, i no exagero.

- hi ha masses xinesos que son senzills en el millor sentit de la paraula i no semblen tenir la capacitat de raonar per si mateixos, nomes saben obeir.

A pesar d'això no se'ls pot treure el mèrit, en una mateixa fira vaig poder veure com les figures africanes que un pot comprar a qualsevol país africà, son els xinesos que las fabriquen, la majoria dels productes que un veu a casa nostre son ells qui els fabriquen, es a dir que, encara que el seu sistema productiu sembla arcaic (i potser ho es) ells son la fàbrica del mon.

Ja seguirem parlant, la Xina es molt gran...

Sr Sala i Martin

Diu la dita que de mes altes en caigueren i a mi, el Sr. Sala i Martin es dels que ha caigut de molt amunt.

Sempre he llegit i escoltat els seus escrits o opinions amb respecte mentre s'ha comportat com a consultor o assessor però com canvien les coses quan es ell qui esta al bell mig de la merda.

Ara resulta que els auditors ja no diuen la veritat, ara resulta que Ell si que pot maquillar els números tal i com ha criticat als qui abans ho feien.

Sembla mentida com un mateix es pot aplicar aquella regla de "haz lo que yo digo pero no lo que yo hago".

Ho lamento, a partir d'ara no seré jo qui llegeixi els futurs escrits d'aquest home.

Crec que l'ètica es bàsica en el comportament del individu i l'ocultació de la veritat a milers de persones, socis del FC Barcelona, no es de rebut.

Adéu siau

 

FC Barcelona

Hi podeu posar tots els ets i uts que volgueu però el Sr. Rosell, actual president del FC Barcelona, ha fet una cosa que hauria de ser norma de conducta entre tots els qui es fan càrrec d'un càrrec institucional de qualsevol tipus, social, empresarial o polític, comencin per aclarir el llegat que els hi toca gestionar, netegin tota la porqueria, encara que això representi rebentar moltes butllofes i la merda s'escampi.

El Sr. Laporta i cia han confós el nostre club amb casa seva i han tirat de veta allà on no tocava ni com calia i, a mes ha jugat amb els sentiments de quasi be la mitat dels socis als qui ha fet creure que tot si val si els resultats esportius acompanyen.

No senyor, de fet, crec que el verdader heroi esportiu del club es el Sr. Murtra, el qui va proposar al Pep Guardiola i el que va proposar el patrocini d'Unicef.

Ara el Sr. Laporta dirà que es divideix el club, que el volen difamar, etc. Cap problema, nomes te que portar a tots els socis els informe de detectius amb els que s'ha gastat 3 milions, o els justificants dels vora 400.000€ en despeses de targetes o els dels viatges, ah! i un petit detallet mes, que escrigui en un paper que no s'ha enriquit a costa del club i no ha cobrat cap comissió en cap transacció del club i ho signi, llavors me'l creuré.

Fins llavors seguiré creient que per fi el club comença una nova època li pesi a qui li pesi.

Llàstima que això no passarà el 29 de Novembre.

Bon vespre

el gran teatre del Liceu

Em fa una mica de vergonya admetre ho però no hi havia estat mai abans. Feia temps que hi anava darrera i "Carmen" ha estat l'excusa perfecte. Carmen de Bizet i en un muntatge de Calixto Bieito.

Si no hi heu anat mai, us ho recomano. Tard però no serà la darrera vegada que ho vagi.

De fet jo tenia un problema perquè l'òpera no m'agrada gaire però, en canvi, m'agrada molt la música clàssica. Sempre he escoltat trossos d'òperes importants però com no entenc mai el text em feia molta ràbia, estúpid però cert.

El muntatge, molt modern, em va agradar molt però vaig trobar extraordinari la força de la veu de tots ells sense micros. L'orquestra queda un pel desdibuixada perquè està amagada però suposo que es el normal per no treure protagonisme als cantants.

El teatre, fantàstic, tot el prestigi de la burgesia catalana llueix en el seu màxim esplendor.

Tot el personal d'atenció, de parla catalana, amb molt de nivell.

Molta gent barrejada entre lo mes ranci i lo mes actual, sense complexes però amb un respecte per un escenari i un espectacle digne.

També es cert que hi deu haver gent que hi va perquè es el Liceu però em va semblar que la majoria realment ho fruïa, potser soc jo que ho vaig veure amb bons ulls.

Dos detalls, per els qui, com jo, pensàveu que no us entera rieu de res, us equivoqueu, hi ha unes pantalletes qe et donen el text traduït al català....

L'altre detall, el primer que vaig pensar quan vaig ser dins va ser, aquí va explotar una bomba, no se perquè però es el que em va venir al cap.

Us ho recomano

desfilada del 12 d'Octubre

Avui, com era festa he aprofitat per veure la desfilada del 12 d'Octubre. Hi tenia interès per poder comentar ho després.

Hi he trobat moltes coses força interessants.

En primer lloc l'homenatge a la "bandera", que es mes o menys com un si honoréssim una imatge religiosa. Ho sento cada cop m'agraden menys aquest trossos de roba que serveixen per justificar la mort de la gent. No parlo d'una en concret sinó de totes en general. ES curiós com aquest troç de roba pot fer que dues persones es barallin fins a matar per defensar el seu color!!!!

Després he seguit amb respecte l'homenatge als caiguts durant l'any. Altre cop la mort es present i tot un seguit de persones, majoritàriament dones eren "passejades" per lluïment dels espectadors que podien dir "veus que sacrificats que han donat marit o fill per no ben be quina causa. Curiós que en aquell grup hi havia gent de diferents nacionalitats amb lo que la cosa es mes difícil de justificar. Ah, i després han hagut d'esperar que el Sr. Joan Carles els hi doni el pesam... Llàstima que cap d'ells hagi dit realment el que el seu cor li devia suggerir respecte a lo de donar el fill o el marit a la Patria.

Després ja ha vingut la desfilada amb les seves peculiaritats.

Sens dubte el mes folklòric, els legionaris i el seu cabró als qui deixen pista lliure perquè puguin córrer per la Castellana. No els trauré cap mèrit com a soldats però no es anacrònic veure'ls desfilar com fa 80 anys. Si son una unitat moderna no haurien de correspondre a aquesta modernitat en lloc de quedar ancorats en un passat caspós?

Ja no dic del tricorni de la Guardia Civil o els encara mes peculiars Regulars de Ceuta, que son? marroquins, africans o espanyols???

Finalment la Guardia reial, un centenar de cavalls, canons de fira i centenars d'homes que només serveixen per desfilar davant del rei i els seus amics!!!! no estem en període de crisi? No fora millor destinar aquest recursos a algun altre cosa mes profitosa.

Després he vist tot de vehicles que, crec no han de servir gaire be per res, com a mínim a casa nostre amb lo que tampoc entenc perquè ho tenim. Si son per emergències i catàstrofes no fora millor tenir altre tips de vehicles en lloc de tancs??

Finalment un darrer comentari, en Joan Carles està malalt, força malalt en la meva humil opinió per el que trasllueix a la tele. HI ha cap problema a dir ho i fer el que s'hagi de fer o l'hem d'aguantar fins al darrer dia com l'anterior cap d'estat, que no es podia morir mai??

Com a persona crec que es mereix plegar i viure en pau els darrers dies i els altres ja parlarem si fa falta que el fill segueixi o senzillament ho deixem córrer.

Ha acabat la desfilada i no he tret gaire be res de positiu, serà que em faig gran.

Rouco Varela

Sabeu qui es? Es el president de la conferència episcopal espanyola, i que vol dir aquest títol, be no ho sé però em sembla que es refereix a que es el número 1 de l'església de l'estat i que ell els mana  tots i dictamina el que es bo i dolent per els catòlics del estat.

Hauria de ser un home "bo", un d'aquells homes que prediquen amb l'exemple de la concòrdia, de la pau, de la germanor, de la pietat, de la bonhomia, de la generositat, etc.

Be, dons en Rouco Varela es l'antítesi de tot això, es dictatorial, gelós del seu comandament,  despietat amb els seus enemics que son tots els qui no pensen com ell, i, sobretot, es un home que te la política molt per sobre de la religió i això el fa un ser poc creïble i menys respectable.

Aquest home, màxim representant de l'església de l'estat, en la seva posició  maximalista, ens ha deixat la seva darrera perla episcopal, ha ignorat que el Papa ve a Barcelona i a Santiago de Compostela perquè només pensa que l'any que ve el mateix Papa anirà a Madrid per una trobada de joventut, i es que inaugurar la Sagrada Família, no fa per ell i Santiago tampoc, deuen ser coses secundàries. I encara que ignori algo de Catalunya entra dins lo normal, que som Catalans, però el sant patró de les Espanyes.....

Benvolguts amics catòlics practicants, comença a ser temps de netejar aquests caps decimonónics i deixar entrar aires nous, potser així l'església tornarà a ser digne del que representa 

autoindulgència

Heu pensat mai en la necessitat de ser auto indulgents amb nosaltres  mateixos com a pas previ per poder ser ho amb els altres.

Heu pensat mai que si no sou capaços de jutjar vos amb una certa indulgència no sereu capaços de fer ho amb els altres.

Nosaltres no som màquines perfectes que mai no fallen. Som mes aviat sers imperfectes carregats de defectes i falles però gràcies a elles som capaços de poder corregir i rectificar i aquest es precisament lo bo que nosaltres tenim en nosaltres, la capacitat de rectificar.

I, si nosaltres arribem a entendre que nosaltres ens podem equivocar i corregir, llavors també entendrem que els qui son al voltant nostre també son imperfectes i també es poden equivocar i rectificar.

Llavors també descobrireu una nova paraula, generositat. I si sou generosos haureu descobert la capacitat de perdonar sense cap humil.liació, ni per vosaltres ni per els altres, perquè perdonar es acceptar que l'altre hagi fet "algo" malament i no per això se l'ha de castigar eternament.

No es fàcil, res del que acabo de dir es fàcil però us asseguro que es una teràpia increïble que es posa en marxa en les petites coses de cada dia. Un exemple: quan aquell inútil et faci una maniobra imprudent i fins i tot perillosa amb el cotxe, en lloc de posar hi el morro e impedir ho, deixa'l fer. Notaràs un benestar difícil d'explicar. Quan l'altre digui o faci allò que no hauria de fer, en lloc d'insultar lo o contra atacar, poseu el fre i deixeu ho córrer.

Us parlo des de la posició d'algú que ha après a intentar ho, i dic be intentar ho perquè no sempre ho aconsegueixo, costa, però val la pena.

Accepteu que us equivoqueu i veureu que tot es una mica més fàcil

Ryannair 2

He sentit que Aena, la inefable, ha concedit ajuts o descomptes a Ryannair per valor de fins a 12M €. 
No ho entenc, quin es l'interès de mantenir en una posició tan competitiva a Ryannair davant de Spanair, Easyjet o fins i tot Vueling (germaneta d'Iberia). 
No puc trobar una lògica a aquest tipus de subvenció sinó es un apolítica deliberada de transformar tots els aeroports que no siguin Barajas en mers vols low cost de punt a punt i que Barajas sigui el centre del mon, Barajas i Iberia ull, que això es un pack.
Fa poc es va publicar que, finalment, Singapur Airlines havia aconseguit el permís per volar de Barcelona a Sao Paulo, després de mesos de silenci administratiu. Casualment, el mateix dia concedien també el mateix trajecte a Iberia, si Iberia, la que diu que no es rendible volar des de Barcelona a New York directe (nomes hi ha quatre vols directes, Delta, American, US Airways  i Continental i sempre plens, parlo per experiència).
Es clar, jo soc un malpensat i Català a mes, es a dir que no disposo de cap coherència, però sembla que el que es pretén es limitar la capacitat de operar ningú cap Amèrica que no sigui prioritàriament Iberia.
Jo, aquesta subvenció o descompte o el que sigui, els donaria a qui realment aposten per el futur dels nostres aeroports i els qui ajuden a construir economia i país, cosa que Ryannaor mai no farà.
Si algun dia tenim un govern que governi, fora bo que hi penses una mica en aquest tema. 

el dia despres

Ara tothom parla de les eleccions però, i que passarà l'endemà, es a dir el dia desprès, quan uns hagin guanyat i els altres perdut. Be, perdre no perdrà ningú que aquí mai no perd ningú.

Avui em ve de gust fer política ficció perquè no tinc res millor a fer.

Som hi doncs:

El dia 28 poc després de les 9 del vespre començaran a aparèixer els diferents caps polítics.

Parteixo de la base que CIU seran els qui mes vots tindran així que el Felip Puig, si la cosa va molt clara apareixerà amb un somriure de bat a bat i dirà que no pot dir res però "tot sembla indicar que el poble de Catalunya ha votat per un canvi" i es mossegarà els punys per no començar a saltar. En Mas, en Duran i en Pujol s'estaran al Majestic just al davant del balcó esperant el moment en que tècnicament puguin sortir al balcó i saludar amb un cert aire de suficiència, mentre per dins un d'ells com a mínim pensarà: Uff a la tercera per fi sinó em feien fora, l'altre no sabrà si tornar de Madrid o veure les venir i el tercer, frisarà per la seva conselleria.

El Puigcercòs es cagarà en el Laporta i començarà a esquitxar merda cap on pugui per evitar que tothom digui el que pensa, que ni carn ni peix i que masses vegades ha dit blanc i fet negre o ni l'un ni l'altre.

El Sr. Herrera dirà que no entén que els Catalans no hagin vist tot lo fantàstic que ho ha fet el Saura ensenyant nos a conduir a poc a poc, ensenyant nos com no s'ha de dirigir la conselleria d'interior, etc, agafarà la seva bici i tornarà cap a casa.

En Joaquim Nadal, un dels qui apareixerà dirà que hem d'esperar al recompte final tot just per evitar lo inevitable i el Sr. Montilla esperarà fins el darrer moment per reconèixer amb elegància la seva derrota.

Fins aquí res d'estrany, es el mes fàcil si la victòria no depèn de l'aritmètica política.

Però per mi lo bo comença després.

On van el Saura, en Baltasar, en Carod Rovira, en Huguet, i la resta???

Quantes direccions generals, presidències d'empreses, càrrecs "diplomàtics", s'estan  preparant per acollir aquests culs insignes?

Quantes vacants s'han de crear per acollir los?

Quantes empreses hauran de suportar aquest tribut?

Quines retribucions tindran tots ells, seran proporcionals a la crisi que tots suportem o hi hauran aquells famosos "ponts de plata" per evitar que es mullin els peus.

Tindrem un nou president de Caixa Catalunya??? o de Caixa Girona???

Hi haurà un silenci silenciós (valgui la redundància) per evitar que ningú s'hi fixi, que els diaris, la radio i la tele no en parlin. I els mitjans callaran, si senyor.

Alguns, els qui encara no tenen cap càrrec, o els qui no son prou importants i no compten hauran de treure la seva capacitat de canviar de costat prou ràpid, i aquí veurem a un Puig cercós acostant se a CIU tot reivindicant que nomes ell pot dur el país a l'in dependència. 

I en Laporta i en Carretero, dons res que res no son.

Be, ja es fa tard i toca plegar.

Llegeixo aquest divertiment i veig el que crec que passarà o potser el que vull que passi.

En qualsevol cas, en una cosa no m'equivoco, tots els que pleguin no patiran el que patiran tots els qui demà perderan la seva feina.

I es que hi ha dos tipus de Catalans, ells i nosaltres.

Bona nit

 

Alguaire

Siguem clars Alguaire no te gaire sentit en l'època que estem per molt que sigui el primer aeroport català i estigui a les terres de Lleida.

Entenc que als Lleidatans els pugui agradar , interessar  i fins i tot sentir un munt d'orgull  per el fet  de tenir lo però  hi ha coses que es regeixen per criteris de lògica o  racionalitat econòmica i aquí es on cau la  cosa.

A Catalunya ja teníem aeroport  a Barcelona, Reus i Girona i  els dos darrers  difícilment seran mai rendibles i Barcelona lluita per aguantar  com a aeroport internacional davant  les actituds centralistes i obstruccionistes d'Aena. Així que m'agradaria veure quins son els estudis que justifiquen aquest nou  aeroport sinó son criteris estrictament  polítics, es a dir erràtics i no racionals.

Llegia l'entrevista a Antoni Villaró , directiu d'Otsuka ,  que ha reclamat  a tothom un vol directe a Tokio i ningú no li fa ni  cas, es a dir aquells que han  propiciat el  nou aeroport d'Alguaire. No es una demanda individual sinó l'oportunitat d'aportar negoci per Catalunya, en forma directe, ell parlava de portar la seu europea de l'empresa però també tots els japonesos que podrien venir sense fer escala a Europa.

El problema es que no podem tenir tot tipus d'infraestructures a cadascun dels pobles de Catalunya per molt que tots siguem iguals i tinguem els mateixos drets.

                                                                                                                    

una setmana fora

Aquí us deixo una setmana sols i organitzeu una vaga general!!!

Però no aprenem, seguim sent una riota al mon. M'explico, en primer lloc, el país fa vaga i ningú no se'n entera, jo era  Londres i ningú em va venir a dir, oi que feu vaga avui. Es a dir que, impacte mediàtic zero per començar. 

Segon, com som al final de tot ni tan sols interferim ni afectem als altres com fan els francesos.

Tercer, som l'únic país del mon on l'encarregat de verificar el bon funcionament dels sistemes de seguretat es al capdavant de la manifestació, i l'home segueix, i el seu cap amagat sota una pedra, visca en Saura i en Boada.

Quart, donat "l'immens èxit" crec que tots els treballadors haurien de reflexionar si els seus representants sindicals els representen o senzillament son tan "papanates" com el Saura.

Diuen que ara estan meditant el que han de fer ben asseguts a la seva poltrona.

Us recomano el Sr. Nueno avui a La Vanguardia, ho te força clar.

Per cert tothom que conec va treballar sense cap problema i es que, gràcies a Déu, en som uns quants que creiem que el millor que podem fer per el país  es treballar força i be.

Bona setmana 

correbous

Son tots uns hipòcrites que han desacreditat el nostre Parlament i el, ja fini quitat govern.

Com poden dir que els correbous han de ser protegits perquè estan arrelats a unes zones del País i que no son violents.

Las corridas no estan també tan o mes arrelades a moltes zones del País.

Em temo que hem demostrat un nivell de papanatisme difícil de superar i aquest ridícul prou que l'utilitzaran els de Madrid i companyia.

Malament comencem l'inici del canvi, que alguns polítics reivindiquen, si a la primera ocasió ja ens saltem la ètica i la lògica, el seny i el progrés.

Tot si val per un vot encara que la gent opinem coses diferents.

Lo important no es el que pensem sinò el que ha de semblar que pensem i de fet, si no tenim cap fe, millor ni fe ni ètica.

Visca la democracia

Jo creia que democràcia es aquell sistema en el que la gent podem triar en llibertat el que volem fer o no, però acabo de descobrir que, al nostre país, això de la llibertat es una qüestió condicionada als "interessos" d'uns senyors que, aportar no aporten res però ajudar a destruir el poc que tenim això si.

Imagino que el 30 els sindicats aniran tots cofois dient que la vaga ha estat un èxit però algú preguntarà i analitzarà quanta gent no pot triar si vol fer o no vaga?

Uns petits exemples:

- els pares que s'han de fer càrrec dels fills que no PODEN anar a l'escola, no hi serveis minims

- tots els qui utilitzen els transports públics, perquè els serveis mínims son inexistents

- els conductors de qualsevol transport als qui, per pebrots, no poden treballar per poder bloquejar a tots els altres, vulguin o no.

- els qui depenen d'algun funcionari per treballar perquè lo de fer vaga els funcionaris ho fan puntualment

- tots els qui ja estan aturats....

- els qui, com jo, serem fora del país, treballant i es que no tenim cap elecció.

Tenim uns sindicats que, amb un 20% d'atur, en dos anys, la seva única aportació notòria que no eficaç haurà esta aquesta peculiar vaga, una vaga que abans de començar ja sabem tots que serà un èxit, però un èxit de represió.

Alzheimer

Avui he llegit al Periódico una entrevista que l'hi han fet a la Diana Garrigosa, dona de'n Pasqual Maragall, malalt d'Alzheimer i un article de La Vanguardia, que parla de les descobertes que s'han produït en la detecció de la malaltia.

D'altre banda acabo de llegir un llibre, entre brumas que tracta la malaltia en primera persona.

Masses impactes en poc temps per ignorar la malaltia que em fa mes por, per sobre de qualsevol altre.

Això d'anar perdent el control del cap, perdre la capacitat de coordinar i sobretot la memòria em sembla la pitjor manera de degenerar un mateix i em sembla molt dur per un i sobretot per els altres.

Llegir el que pateix la Diana respecte al seu marit es francament angoixant i el pitjor es que, avui per avui, no hi ha solució fiable.

Això si, sembla que ara, mitjançant unes proves no accessibles per a tothom, com a mínim avui, que permeten la detecció precoç dels primers símptomes. I aquí es planteja un problema curiós, segons l'article de La Vanguardia, s'ha d'informar o no el pacient d'una malaltia que no li apareixerà fins d'aquí uns anys. Perquè resulta que l'alzheimer es posa en marxa dins el cervell un mal dia i es nomes al cap d'anys, quan surten els primers símptomes i anys després comença la degeneració notòria.

Jo soc partidari, si m'ha de tocar el rebre, poder saber ho, no es pas valentia, es disposar de la capacitar de gestionar el meu temps i poder prendre les decisions necessàries.

Així que preneu nota.